“
Tal com va aparèixer, el disc se n'ha anat. Per moltíssima gent va su- posar l'accés a una expansió del pensament extraordinària, de sentir com mai havia sentit, poder tenir l'orquestra a casa desgranant cada nota, penetrant-hi com es penetraria dins d'un món meravellós guardat durant segles en un cofre i, allà a dins, veure la llibertat més a prop del que s'havia vist mai, tenint-la al davant, quasi a tocar. Tot això sorgia d'un disc de vinil amb els solcs farcits de música i enfundat en cobertes de cartró bellament dissenyades, plenes d'in- formació. Era agradable tenir-los a les mans, aquells discos. Eren portadors d'universos de creativitat que et despertaven, s'encoma- naven, t'acompanyaven i transmetien somnis. Això, ara, ja no hi és.
La meva obra està feta artesanalment, utilitzant els pocs elements que he tingut a mà, suficients per expressar el meu univers musical i poètic i acolorir el so primitiu de la meva cançó, des de la línia di- visòria entre l'amateurisme i el professionalisme; un peu en la cul- tura tradicional i l'altre vagant lliurement per l'univers dels sons i l'aventura amb el sentiment infantil de la terra de les meravelles, sense balises ni senyals que em marquessin el camí. Visionària, vola pels espais oberts dient al pensament que hi ha un nou pensament fora del pensament regulat per l'ordre que vol manar.
Sempre he volgut i m'ha agradat ser a prop dels orígens, de les fonts musicals, m'hi trobo bé, allí. És on jo puc fer la meva cançó afegint-hi la contemporaneïtat i les meves idees, sentint que, de tot això, n'ha sorgit quelcom diferent, salvatge i nou, de manera natural. I, com ritme! No he vist mai que ningú ballés escoltant-me, però m'hauria agradat. Qui diu que no es pot ballar «La caiguda de Lleida», «Miro amb els meus ulls» o «Posa un bes als meus llavis»? Tothom que porti el ritme ancestral a dins, pot.
La meva voluntat ha estat trobar la senzillesa i fer-me entendre. He conegut cançons molt antigues, he conegut cants d'altres cultures i m'adono que no estan lluny de la cançó d'autor moderna. Les d'ahir i les d'ara porten la mateixa llavor. No ha entrat mai a la cambra on es guarda la primera i la darrera cançó? Doncs fes-ho, l'entrada és lliure.
No he fugit dels textos que parlen de la quotidianitat, de la paraula que no va més enllà de si mateixa. He preferit verbalitzar somnis, pen- saments, diàlegs interiors i d'altres, visions, cròniques històriques, amb una mica d'experimentació i poesia, sempre amb el far de la melodia i la claredat de la cançó final com a guia.
Malgrat el que opinen alguns, no sóc un artista local creador d'una obra hermètica tancada en un punt perdut de la geografia catalana; ni tampoc un maleït. El que alguns han considerat una obra aïllada no ho és en absolut. La meva ha estat feta dins d'un universalisme sense murs ni compartiments estancs, que asbergeix la troba per tal que, si pot ser, sigui fecundada per algú altre quan la rebi. La meva obra és tot el contrari de l'individualisme desordenat, passiu i sense doctrina, de llavor estèril, que es mostra indiferent vers la cultura popular. En la concepció activa del meu llenguatge musical i poètic he buscat crear una cançó que recordés l'eternitat, la cançó primi- tiva popular que, de vegades, he anat a buscar i, d'altres, m'ha estat revelada perquè somrigui molt més a la nostra ment i el nostre cor que no pas l'aspiració a formar part d'un món d'esclaus electrònics sorgits de la peresa i la deixadesa, cansats de pensar i sentir.
La bellesa ha estat un fi. La bellesa duu al coneixement; t'hi con- dueix a cavall de les experiències, la disciplina i la pròpia entrega; irradia llum per, en la fosca, inspirar bons sentiments, ànims per avançar i no caure en l'apatia; fer companyia i trencar l'ensopiment i la resignació. Si alguna cosa no és, la meva obra, és resignada.
”
”