“
I què em caldria fer?
Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret,
i, com una heura obscura que puja una paret,
grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles,
veient que m'han clavat a la terra les soles?
No, senyor!, que un banquer m'estimi per pallasso
llepaculs que dedica sonets? No!, passo, passo!
Afalagar, adular les passes d’un ministre
per si m'adreça un gest que no sigui sinistre?
No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau?
Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau?
I la pell dels genolls de nit i dia bruta?
Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta?
No, senyor! Ser una estora als peus d’un idiota?
Agitar l'encenser davant d'una carota?
No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla?
O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla?
Potser passar la mar amb madrigals per rem
i a la vela sospirs de vella? No fotem!
No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet
fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret!
O fer-me elegir Papa en els pobres concilis
formats per uns imbècils que van destil·lant bilis?
No, senyor! Treballar perquè aplaudeixin altres
un sonet que hagi fet, en lloc d'escriure’n d’altres?
Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Estar terroritzat com un que quasi es mor
quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d’un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, senyor! No, senyor!... Més m’estimo cantar,
entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!
No tenir gens en compte la fama i la fortuna,
poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna!
No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit,
i molt modestament poder-me dir: Petit,
estigues satisfet de flors i fruits i fulles
si és al teu jardí que en culls o bé n’esbulles!
I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost,
no haver d'estar obligat a satisfer un impost,
davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits,
no haver de pagar mai per uns favors pretèrits,
i, encara que no sigui poderós el meu vol,
que no arribi gens lluny, saber que hi he anat sol!
Acte segon. Escena VIII.
”
”