Terra Formars Quotes

We've searched our database for all the quotes and captions related to Terra Formars. Here they are! All 8 of them:

Io mi dico... qualche volta, Clov, bisogna che tu riesca a soffrire meglio di così, se vuoi che si stanchino di punirti... un giorno. Mi dico... qualche volta, Clov, bisogna che tu sia presente meglio di così, se vuoi che ti la­scino partire... un giorno. Ma mi sento troppo vec­chio, e troppo lontano, per poter formare nuove abi­tudini. Bene, e allora non finirà proprio mai, non partirò proprio mai. (Pausa). Poi, un giorno, all'im­provviso, ecco che finisce, che cambia, io non capi­sco, ecco che muore, o forse sono io, non capisco neanche questo. Io lo domando alle parole che re­stano... sonno, risveglio, sera, mattina. Ma loro non sanno dirmi niente. (Pausa). Apro la porta del ca­pannone e me ne vado. Sono talmente curvo che ve­do solo i miei piedi, se apro gli occhi, e tra le gambe un po' di polvere nerastra. Mi dico che la terra si è spenta, benché io non l'abbia mai vista accesa. (Pau­sa). È facile andare. (Pausa). Quando cadrò, pian­gerò di gioia.
Samuel Beckett (Endgame)
Gustave Flaubert, uno degli uomini più infelici di questo mondo, perché era uno dei più lucidi, scrisse a una sua amica questa frase sconfortante: ‘Siamo tutti in un deserto. Nessuno capisce nessuno.’ No, nessuno capisce nessuno, comunque si pensi, checché se ne dica, qualunque cosa si faccia. Pensi che la terra sappia cosa succede su quelle stelle là in alto, gettate come semenza infuocata attraverso lo spazio, così lontane che noi percepiamo soltanto la luce di alcune di loro, mentre l’innumerevole esercito delle altre è disperso nell’infinito, magari così vicine tra di loro da formare un tutto, come le molecole di un corpo?
Guy de Maupassant
Os Maníacos, pensou, estão lutando contra a Terra; Mageboom, representando a CIA, está ocupado atirando em Hentman. Minha ex- esposa está lutando contra mim. E Hentman é meu inimigo. Logicamente, o que isto significa para mim? Deve ser possível formar uma equação racional, extraída desta confusão barroca; com certeza ela pode ser simplificada. Se os Maníacos estão à frente na ofensiva contra a Terra, e Hentman está lutando contra a Terra, então os Maníacos e Hentman são aliados. Hentman está contra mim, portanto sou inimigo dele e aliado da Terra. Mary está lutando contra mim e eu estou contra Hentman, assim Mary é aliada de Hentman, consequentemente inimiga da Terra. Entretanto, Mary lidera a força de trabalho dos psicólogos que pousaram aqui; ela veio como representante da Terra. Então, logicamente Mary é ao mesmo tempo inimiga e aliada da Terra. Era impossível construir uma equação… havia muitos participantes na luta, cometendo desatinos demais, alguns, como no caso de Mary, por conta própria.
Philip K. Dick (Clans of the Alphane Moon)
Sveglia, ero oppressa da un incubo: nell'appartamento di sopra, in quello contiguo, nei bianchi casamenti moderni che sorgevano accanto al nostro, in tutte le case di Roma, in tutte le case del mondo, vedevo le donne sveglie nel buio, dietro l'invalicabile muro delle spalle maschili. Parlavamo lingue diverse, ma tutte tentavamo invano di far udire le stesse parole: nulla poteva attraversare l'incrollabile difesa di quelle spalle. Bisognava rassegnarsi ad essere sole, dietro il muro, e stringerci tra noi, sorreggerci, formare un grumo di sofferenza e di attesa. Era il solo conforto che ci fosse consentito, insieme a quello di lavorare, partorire, piangere, e questo davvero era il nostro sollievo: piangere, sole, sedute nelle cucine azzurre che al tramonto divengono livide e tristi, nelle cucine grigie dove i ragazzini giuocano in terra e spesso anche loro piangono con voci lugubri e già adulte. Alcune tra noi, come la Nonna, si appagavano nell'esser padrone dei grandi armadi della biancheria, cupi e solenni come bare: altre, senza saperlo, si riducevano addirittura a dimenticare se stesse in un seguito di giorni ricchi, futili, mondani. Ma tutte, talvolta o sempre, dormivano nel freddo, dietro un muro. Tutte. Le sentivo gemere, implorare, senza essere udite: perché la voce di una donna è solamente povero fiato; e il muro è pietra, cemento, mattoni. ("Dalla parte di lei")
Alba de Céspedes
...ele veio contanto que que caíra no pátio da escola um pedaço de lua, todo cheio de buraquinhos, feito queijo, e ele provou e tinha gosto de queijo. (...) Quando o menino voltou falando que todas as borboletas da Terra passaram pela chácara de siá Elpídia e queriam formar um tapete voador para transportá-lo ao sétimo céu, a mãe decidiu levá-lo ao médico. Após o exame, o dr. Epaminondas abanou a cabeça: - Não há nada a fazer, dona Coló. Este menino é mesmo um caso de poesia.
Carlos Drummond de Andrade (Contos plausíveis)
Nenhum deles procurara esse contato de suas almas, mas nenhum fugiu. O que eles disseram um ao outro, com simples olhos, não se escreve no papel, não se pode repetir ao ouvido; confissão misteriosa e secreta, feita de um a outro coração, que só ao céu cabia ouvir, porque não eram vozes da terra, nem para a terra as diziam eles. As mãos, de impulso próprio, uniram-se como os olhares; nenhuma vergonha, nenhum receio, nenhuma consideração deteve essa fusão de duas criaturas nascidas para formar uma existência única.
Machado de Assis (Helena)
La vera bellezza, quel tipo di bellezza che non scompare, che non viene lavata via richiede sempre tempo. Esige costanza e resistenza.E’ la goccia che scivola lenta a formare la stalattite, il tremore costante della terra a creare le montagne, lo sferzare delle onde che si infrangono sulle rocce a dar loro una forma. E dalla violenza, dalla foga, dalla furia del vento, dal ruggito delle onde emerge sempre qualcosa di meraviglioso, qualcosa che diversamente non sarebbe mai esistito. Solo con questa consapevolezza possiamo resistere e sopportare le avversità. Dobbiamo avere fede che ci sia uno scopo, dobbiamo pregare per cose che non possiamo vedere. Dobbiamo credere che ci siano delle lezioni da imparare nella perdita, che ci sia potenza nell’amore e che abbiamo dentro di noi una bellezza così magnificente che i nostri corpi non sono in grado di contenere” (da Making Faces)
Amy Harmon (Making Faces)
Tal com va aparèixer, el disc se n'ha anat. Per moltíssima gent va su- posar l'accés a una expansió del pensament extraordinària, de sentir com mai havia sentit, poder tenir l'orquestra a casa desgranant cada nota, penetrant-hi com es penetraria dins d'un món meravellós guardat durant segles en un cofre i, allà a dins, veure la llibertat més a prop del que s'havia vist mai, tenint-la al davant, quasi a tocar. Tot això sorgia d'un disc de vinil amb els solcs farcits de música i enfundat en cobertes de cartró bellament dissenyades, plenes d'in- formació. Era agradable tenir-los a les mans, aquells discos. Eren portadors d'universos de creativitat que et despertaven, s'encoma- naven, t'acompanyaven i transmetien somnis. Això, ara, ja no hi és. La meva obra està feta artesanalment, utilitzant els pocs elements que he tingut a mà, suficients per expressar el meu univers musical i poètic i acolorir el so primitiu de la meva cançó, des de la línia di- visòria entre l'amateurisme i el professionalisme; un peu en la cul- tura tradicional i l'altre vagant lliurement per l'univers dels sons i l'aventura amb el sentiment infantil de la terra de les meravelles, sense balises ni senyals que em marquessin el camí. Visionària, vola pels espais oberts dient al pensament que hi ha un nou pensament fora del pensament regulat per l'ordre que vol manar. Sempre he volgut i m'ha agradat ser a prop dels orígens, de les fonts musicals, m'hi trobo bé, allí. És on jo puc fer la meva cançó afegint-hi la contemporaneïtat i les meves idees, sentint que, de tot això, n'ha sorgit quelcom diferent, salvatge i nou, de manera natural. I, com ritme! No he vist mai que ningú ballés escoltant-me, però m'hauria agradat. Qui diu que no es pot ballar «La caiguda de Lleida», «Miro amb els meus ulls» o «Posa un bes als meus llavis»? Tothom que porti el ritme ancestral a dins, pot. La meva voluntat ha estat trobar la senzillesa i fer-me entendre. He conegut cançons molt antigues, he conegut cants d'altres cultures i m'adono que no estan lluny de la cançó d'autor moderna. Les d'ahir i les d'ara porten la mateixa llavor. No ha entrat mai a la cambra on es guarda la primera i la darrera cançó? Doncs fes-ho, l'entrada és lliure. No he fugit dels textos que parlen de la quotidianitat, de la paraula que no va més enllà de si mateixa. He preferit verbalitzar somnis, pen- saments, diàlegs interiors i d'altres, visions, cròniques històriques, amb una mica d'experimentació i poesia, sempre amb el far de la melodia i la claredat de la cançó final com a guia. Malgrat el que opinen alguns, no sóc un artista local creador d'una obra hermètica tancada en un punt perdut de la geografia catalana; ni tampoc un maleït. El que alguns han considerat una obra aïllada no ho és en absolut. La meva ha estat feta dins d'un universalisme sense murs ni compartiments estancs, que asbergeix la troba per tal que, si pot ser, sigui fecundada per algú altre quan la rebi. La meva obra és tot el contrari de l'individualisme desordenat, passiu i sense doctrina, de llavor estèril, que es mostra indiferent vers la cultura popular. En la concepció activa del meu llenguatge musical i poètic he buscat crear una cançó que recordés l'eternitat, la cançó primi- tiva popular que, de vegades, he anat a buscar i, d'altres, m'ha estat revelada perquè somrigui molt més a la nostra ment i el nostre cor que no pas l'aspiració a formar part d'un món d'esclaus electrònics sorgits de la peresa i la deixadesa, cansats de pensar i sentir. La bellesa ha estat un fi. La bellesa duu al coneixement; t'hi con- dueix a cavall de les experiències, la disciplina i la pròpia entrega; irradia llum per, en la fosca, inspirar bons sentiments, ànims per avançar i no caure en l'apatia; fer companyia i trencar l'ensopiment i la resignació. Si alguna cosa no és, la meva obra, és resignada.
Xavier Baró Simó (S’invoca joglaria)