Sen Miriam Quotes

Si no creus en la vida eterna, pensa que ens hem d'afanyar. Suposo que estàs d'acord que se'ns acaba el temps.

Tu saps que, li vaig dir (quan baixava l'escala, encara enriolada; era l'última de sortir), que és físicament impossible que un porc alci la vista cap el cel? En aquell precís moment, l'Ona va alçar la vista cap a mi des del graó de l'escala. Així?, em va preguntar. Allò em va fer riure. Se'n va anar, satisfeta. Ella haurà de ser la que alci la vista cap el cel, vaig pensar. Justament per això el porc del seu somni la tenia enclosa contra la paret. Però després vaig pensar: Com pot ser? Com podia ser exacta la interpretació del somni de l'Ona si ella no estava al cas, conscientment o no, de les limitacions físiques dels porcs?

August, diu, sé el que són aquestes (assenyala les lletres). Són lletres. Però aquestes coses petites, què són? Li dic que són comes, que marquen una pausa curta, o un respir, al text. Ella somriu, després inspira, com si es volgués tornar a empassar les paraules, ficar-se-les altre cop dins del cos, potser per oferir unes paraules a la criatura que encara no ha nascut, la narració, la seva… Però no diu res més i jo maldo per respondre-li. Sabies, li dic, que hi ha una papallona que es diu Coma? Respira amb dificultat. És una reacció tan poc apropiada, tan còmica… Ah, sí?, pregunta. Sí, li dic, es diu Coma perquè… Però ella m'atura. No, diu, deixa-m'ho endevinar. Perquè vola de la fulla a la tija i al pètal, només amb una pausa molt breu? Perquè el seu viatge és la seva història, no parar mai, només una pausa breu, sempre en moviment? Somric i assenteixo. Exactament, dic, és això! L'Ona es clava un cop de puny al palmell: Ahà! Se'n torna al seu seient. Però no és veritat, no és aquesta la raó del nom de la papallona Coma. I per descomptat que hi ha punts en els textos, pauses en els viatges. Aturades. La raó autèntica, banal, és que la papallona té una taca a sota de l'ala que sembla una coma.

Aquell bisbe substitut venia de l'Amèrica del Nord, i tenia una dona que no es trenava els cabells. Pel que sembla, va dir a la congregació que no creia en l'existència literal del cel i de l'infern. Alguns dels membres de la congregació van sospitar d'ell i, alarmats, el van fer fora de la colònia. Però abans d'anar-se'n encara va tenir temps de dir-los que no solament no creia en el cel i en l'infern, sinó que estava convençut que cap membre de la congregació hi creia de debò. Els va demanar que alcessin la mà els qui tenien un fill esgarriat, un de rebel que havia abandonat la colònia o un que havia manifestat que no tenia fe. Se'n van alçar unes quantes. Aleshores, el substitut va adreçar la pregunta següent als que s'havien manifestat: Si estimeu els vostres fills i esteu convençuts que quan es morin cremaran al foc de l'infern durant tota l'eternitat, com podeu restar aquí asseguts tan tranquils? Com podeu tornar a casa i gaudir d'un dinar boníssim a base de vernike i platz que us ha preparat la dona i relaxar-vos després a sota de l'edredó de plomes a fer una maddachschlop (migdiada), sabent que el vostre fill aviat cremarà per sempre més, esgargamellant-se en un sofriment etern? Si hi creguéssiu veritablement, no faríeu el que estigués a les vostres mans per aconseguir que es penedís, que acceptés sincerament Jesucrist i que obtingués el perdó? No regiraríeu cel i terra a la recerca d'aquests fills perduts, dels qui han deixat la colònia, o dels qui n'han estat expulsats, dels qui erren pel desert proverbial, dels qui considereu pecadors però continuen sent fills vostres, carn de la vostra carn i sang de la vostra sang, les vostres estimades criatures?