Quina Quotes

Baste a quem baste o que lhe basta O bastante de lhe bastar! A vida é breve, a alma é vasta: Ter é tardar.

És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments.

Quina llàstima que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s'aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també.

¿Quina llengua que no tingués l’àmbit culinari com a referent bàsic diria d’un lloc cèntric que és al rovell de l’ou, d’un programa de televisió vulgar o de poca qualitat que és de pa sucat amb oli i de la gent poderosa que són de l’olla, o que remenen les cireres?

— I llavors el lleó es va enamorar de l'ovella... —va murmurar. [...] — Quina ovella més ximple! —vaig sospirar. — I quin lleó més malalt i masoquista!

Hi ha moments en què un se sent inferior a si mateix. Quina forma més subtil, més recargolada, de vanitat!

T'agradaria escoltar la meva història, Bella? No té un final feliç, però quina existència la té?

No fa gaire havia dit: Quan ens hàgim alliberat, ens preguntarem qui som. En aquest moment pregunta: Seria exacte dir que ara mateix nosaltres, les dones, ens preguntem quina és la nostra prioritat i què és el que està bé, protegir els nostres fills o entrar al regne del cel?

—I llavors el lleó es va enamorar de l'ovella —vaig mussitar. Durant un segon li vaig veure els ulls ben oberts, accessibles, però de seguida va abaixar la mirada, un pèl avergonyida. Va controlar la veu i amb el somriure entremaliat d'abans va dir fent broma: —Quina ovella més burra! —I quin lleó més malalt i masoquista —vaig deixar anar jo.

—Vull morir essent jo mateix. Té algun sentit, això? —pregunta. Faig que no amb el cap. Com podria morir sent algú altre? —No vull que em canviïn, aquí. Que m'hagin convertit en una mena de monstre. [...] Només penso de quina manera puc... puc mostrar al Capitoli que no sóc de la seva propietat. Que sóc més que una fitxa dels seus Jocs —diu en Peeta.

Què hauria estat d'aquest matí tan intensament esperat si un vent inescrutable l'hagués interromput escridassant el teu passat de pedra? Tu has anat bastint, amb els carreus que d'ell vas cisellar, un tabernacle ferm per al teu somni. Quina alegria celebrar la hissada matutina al pòrtic del teu temple! Però a cada revolt ens pot sorprendre —ai!— l'atzar despietat d'un oratge nefand.

Because we must begin somewhere let us begin here: on this street, on this day. There isn’t a particular reason why we should begin here. In fact, nothing remarkable happens today in the life of our protagonist…

Va tancar els ulls. Em vaig acostar més, eliminant qualsevol distància que hi hagués entre nosaltres, i vaig prémer els llavis suaument damunt dels seus. Tot i que havia pensat que estava a punt, no estava prou preparat per a l'explosió que va tenir lloc. Quina mena d'alquímia estranya era allò que el frec d'uns llavis fos molt més intens que el frec d'uns dits? No tenia cap mena de sentit lògic que un contacte tan senzill entre aquesta zona de la pell en particular fos infinitament més fort que res del que havia viscut fins ara. Era com si allà on es trobaven les nostres boques hagués aparegut un nou sol i el meu cos hagués quedat inundat de la seva llum encegadora.

A avó, já velhíssima então, proporcionava-lhe um assombro inquieto, pois, perdendo o equilíbrio das suas faculdades, parecia que se desumanizava. Falava muito, sempre coisas da sua juventude, e não compreendia que o marido tivesse morrido. “Quando o teu pai vier...” — dizia a Quina. Ou: “Prepara-lhe aí um bocado de vinho quente, para que o tome quando chegar.” E Quina respondia, invariavelmente e com modo cheio de doçura. “Sim, minha mãe. Já vou, senhora.” Nestes momentos, Germa cravava nas duas os olhos atemorizados e duvidosos; era como se o espaço extensíssimo duma época que não vivera se lhe colocasse diante, sem que ela deixasse de sentir-se expulsa, mais do que distante, desse tempo morto, porém inesgotável.

Tenien a les mans una cosa rigorosament prohibida a Auschwitz i si els descobreixen els poden condemnar a mort. Aquests objectes, tan perillosos que la seva possessió és motiu de pena màxima, no es disparen ni serveixen per punxar, tallar o colpejar. Això que tant temen els implacables guàrdies del Reich simplement són llibres: vells, desenquadernats, amb els fulls deslligats, pràcticament desfets. Però els nazis els busquen, els persegueixen, els veten de manera obsessiva. Al llarg de la història tots els dictadors, tirans i repressors, tant si eren aris, negres, orientals, àrabs, eslaus com de qualsevol color de pell, tant si defensaven la revolució popular, els privilegis de les classes patrícies, el manament de Déu com la disciplina sumària dels militars, fos quina fos la seva ideologia, tots s'han caracteritzat per una cosa en comú: sempre han perseguit els llibres amb acarnissament. Són molt perillosos, fan pensar.

Però això és el que fa l'estiu. L'estiu és com caminar per un camí ben bé com aquest, dirigint-te tant cap a la llum com cap a la foscor. Perquè l'estiu no és només un conte alegre. Però no hi ha conte alegre sense la foscor. I sens dubte l'estiu és realment sobre un final imaginat. Ens hi dirigim instintivament com si hagués de significar alguna cosa. Sempre l'estem buscant, buscant arribar-hi, dirigint-nos-hi tot l'any, com l'horitzó conté la promesa d'una posta de sol. Sempre estem buscant la fulla totalment oberta, l'escalfor oberta, la promesa que un dia proper serem capaços de jeure i tenir l'estiu fet per a nosaltres; un dia proper el món ens tractarà bé. Com si fos realment un final més amable i no fos només possible sinó segur, una harmonia natural que s'escamparà als teus peus, es desenrotllarà com un paisatge il·luminat només per a tu. Com si de tot el que es tracta sempre, el teu temps a la terra, fos l'estirament plenament feliç dels músculs del cos en una clapa escalfada d'herba, una tija llarga i dolça d'herba a la boca. Sense preocupacions. Quina idea. Estiu. El Conte d'estiu. No existeix aquesta obra, Grace. Que no t'enganyin.

Quina feredat, quina feredat que sentia mossèn Llàtzer al veure com la foscúria venia a marxes dobles a reposar en aquella trista fondalada que, per la soledat i el silenci que hi suraven eternament, ja semblava el regne de la nit!

Acabaré la carta amb una cita que em va encantar quan la vaig llegir per primer cop, fa molts anys. És de Montesquieu, que va tenir una vida tan afortunada, o una filosofia de vida tan magnífica, com per poder dir: «Je n'ai jamais eu de chagrin qu'une heure de lecture n'ait dissipé» (No he tingut mai cap pena que una hora de lectura no hagi dissipat). Quina sort, la de Montesquieu!

Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanencia i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què es la roca i què es el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l'altra, la que ens fuig a cada instant? ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos? Tots els nostres instints es revolten contra aquesta idea. "Sento i experimento que sóc etern", paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui, si no ell, seria capaç d'empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig, ¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?

Els sacerdots unten a les persones amb olis consagrats, fan servir l'aigua com a element purificador, encenen espelmes per fer peticions i netegen les esglésies amb encens. Quina diferència hi ha amb el que fem nosaltres? És pecat perquè no estem tocades per la gràcia de Déu, o simplement perquè desafiem l'ordre establert?

Perquè em pensava que havia perdut el tacte i l'olfacte per allò que és real i autèntic; perquè, finalment, em maleïa; perquè després de les nits de fantasia, tinc moments de sobrietat que són terribles. Mentrestant, sents que volta i ressona una multitud en un remolí de vida al teu voltant; sents i veus com viu la gent, com viu desperta; veus que no tenen la vida prohibida, que no se'ls esvaeix com un somni, com una visió, que la vida se'ls renova permanentment, que sempre és jove i que no hi ha cap hora que s'assembli a una altra, mentre que la fantasia és abatuda i monòtona fins a la vulgaritat, és esclava de les ombres, de les idees, del primer núvol que tapa el sol inesperadament i compungeix l'autèntic cor petersburguès, que tant valora el seu sol; quina fantasia hi ha en la tristesa? Sents que al final es cansarà, que aquesta fantasia inesgotable s'esgotarà per l'esforç constant, perquè et vas fent gran i deixes enrere els antics ideals; es trenquen i queden fets pols, fets miques; i si no hi ha cap altra vida, toca construir-ne una amb aquestes miques. Mentrestant, l'ànima demana una altra cosa. I el somiador furga els vells somnis en va, com si fossin cendra, buscant-hi encara que només sigui una espurna, per atiar-la i, amb un foc renovat, escalfar-se el cor i fer-hi ressorgir tot allò que abans estimava, tot allò que li commovia l'ànima, que li feia bullir la sang, que li feia brollar llàgrimes dels ulls i que l'enganyava d'una manera tan esplèndida!

LXXXV Quantos heróis tivera esta Pátria Que sua vida por ela sacrificaram Quantas gerações por sua ousadia Tão ilustre herança nos legaram Quanto esforço e tanta valentia Para dar ao mundo o que ganharam! Olhai as quinas da bandeira de Cristo Como símbolo de milagre jamais visto!

ANIT ¿I m'ho ha de dir la matinada, esmelegant-se, insomnes? ¿I l'esglai que t'ha pres, i a l'anar a caure— i quina v'ritat deia, que l'esgarres? ¿I els ràpids ensurts de la pols ara, la fulla inesperada de l'insecte, les mans i els coves acabats de collir, la mala herba que et creix, tendre verd rabiant, fum viva, esta aigua, dolcesa, verí, que encens i vesses quina mà me l'aboca, quin vent pluig? Que és verda l'aigua, la vestidora! Té, tremolós gris àlic, les cordes dels sols en terra caigudes, vent plata d'oliveres, plata de verd núvol.

Quan dexideixes ser èpic, ho has de mantenir. Si no, quina merda d'èpic que ets!

Ai, quina cara més clara, veïna del meu carrer, com la neu de la muntanya o la flor del cirerer. Com l'espiga del terrer que amb el sol fa la clucaina. No hi hauria cisteller que tan clara fes la palma, veïna del meu carrer!

La dona maltractada creu que, faci el que faci, no podrà canviar el seu destí, que depèn dels altres. Aquesta situació de màxima violència psíquica és la indefensió apresa, que, juntament amb el cercle de violència, farà que quedi atrapada per la seva situació i que no se'n pugui anar de casa. En canvi, l'agressor mai no se sentirà culpable, perquè sempre farà responsable dels seus mals la dona víctima de la violència, i ella se sentirà confusa, no sabrà ben bé quina és la seva responsabilitat. La víctima entra en una confusió que no li permet adonar-se del que fa o no fa per ser atacada, criticada, desqualificada. És propi dels agressors detectar les parts vulnerables de les dones perquè la seva violència les afecti. Mentre elles pretenen adaptar-se i no deixen de preguntar-se per la seva part de responsabilitat, de culpabilitat, ells s'aferren a la seva pròpia rigidesa, aprofitant la confiança i la inseguretat de la seva víctima.

A l’hora del record seràs València, una ardent mira d’obres i raó. Trobarem que si ens queda la cançó, en ella et sorprendrà nostra insistència. Potser també la més tibant ciència, aquella d’acomplir-te amb passió, vindrà a nosaltres, regne de saó, per aclamar ta dolça transcendència. O sentirem per fi que ni la mort no aturarà les nostres mans antigues, avesades a esforç, a presentalles. Llavors! Quan vença l’hora del conhort! Quina prova de pes en les espigues i quin amor segur hi haurà a les dalles!

- Há-de morrer donzela - tinha dito Quina, recordando, a propósito, uma contemporânea de sua mãe e de quem ficara histórica a virtude. Já velha, ao ser louvada pela sua conduta, ela exclamara, com uma risadinha viva e disciplicente: «Não me custou muito; nunca ninguém me falou...»

Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell. I em va semblar que la cara d'en Dante era un mapa del món. Un món sense foscor. Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.

La Franziska anys enrere tenia raó: Te'n vas al futur, te'n vas a viure vides que de moment no són i no saps si mai seran. Quina és la realitat, ara? Com et sents, ara? Pots saber com et sentiràs demà? I el mes que ve? I ara, què tens i què vols?mEts el ue penses o ets el que fas?

Diumenge al matí, quan sentim tocar les velles campanes, ens demanem: però com és possible? tot això per un jueu crucificat fa dos mil anys i que deia que era el fill de Déu - encara que no hi hagi cap prova d'aquesta afirmació. Un Déu que engendra amb una dona mortal. Un savi que demana deixar de treballar, deixar de fer justícia i estar atents als senyals de la fi del món imminent. Una justícia que accepta agafar un innocent com a víctima suplent. Un mestre que ordena als seus deixebles que es beguin la seva sang. Precs per obtenir miracles. Pecats comesos contra un déu, expiats per un déu. La por d'un més enllà la porta del qual és la mort. La figura de la creu com a símbol, en una època en què ja no se sap res de la funció ni de la ignonímia de la creu. Quina esgarrifança ens provoca tot això, com un alè exhalat pel sepulcre d'un passt sense fons? Qui es pot creure que la gent encara cregui alguna cosa així?" Nietzsche i tanmateix, la gent hi creu. Molta gent hi creu.

Ningú no sabia com s'havien estimat, la joia que havia sentit cada minut que havien compartit. No havia sigut fàcil, però quina vida ho era.

Quina merda de vida en què l'amistat dels homes és per sobre de la meva dignitat.

Per no sé quina mena de llei, a sota d’aquesta capa de pèl suau i negre que el cos obliga a créixer hi ha un record, la meva infància de roses projectada en un futur preciós però inaccessible. Tenim en el passat el nostre contrincant perfecte: encaixat en un punt mort de l’engrenantge obre la boca i escampa el líquid verinós que ni tan sols la nostra mare podria combatre.

I quan a estar part incontrolable -digmem-ne azar o coses que passen, o diguem-ne vida- li agafa per fer el que vol, de la teua tela, te veus preguntant-te com és que ja no te'n surts a esclatar en rialles com abans, quina part se t'ha esquerdat mentre no miraves.

El café había logrado lo que nunca consiguieron, en los anteriores ciclos económicos del país, las minas ni el tabaco, ni el añil ni la quina: dar nacimiento a un orden maduro y progresista.

És molt tard. Finalment podré tornar a dormir al meu llit. Quina diferència amb el llit de la presó! D'una banda, la comoditat de dormir en un matalàs i no en un simple tall d'escuma, però sobretot l'olor, retrobar aquella olor coneguda. Cada casa deu fer una olor diferent. Ara noto l'olor de les plantes i les flors del jardinet i sento el soroll del vent de la nit. Avui he descobert que els sentits, des de les olors fins a les abraçades a flor de pell, són el que més trobava a faltar, a la presó.

Quina necessitat en tenies? Digues! Per què? Vas jugar amb ell, i de rebot i per variar amb mi. I dius que em vaig amargar? Apa, vés! Què volies? Un aplaudiment?

Ara corre, ara no et moguis. És la lliçó de la sargantana. Per a tots els escriptors. Sigui quina sigui la criatura supervivent que observeu, gairebé sempre veureu el mateix. Salta, corre, es queda immòbil. Gràcies a la capacitat de fer un moviment ràpid com un pestanyeig, un esclafit com de fuet, desaparèixer com fum, ser-hi i de cop no ser-hi…, la vida bull a la terra. I quan la vida no s'escapa corrent com un coet, juga a fer d'estàtua amb la mateixa intenció. El colibrí, posem per cas: ara hi és, ara ja no hi és. De la mateixa manera que un pensament apareix i s'esfuma amb un parpelleig, també ho fan una boira d'estiu, una escurada de gola còsmica, la caiguda d'una fulla. I només queda… un murmuri.

Depois, deitaram os caixões e os corpos dos mortos em forma de quinas, e sobre eles um líquido. Percebi ser gasolina. Levantei-me de um salto. Quis evitar aquilo. Mas não podia. O meu papel era aquele: fotografar. Denunciar. Incineraram os mortos. E fugiram. O fogo subiu rapidamente pelas paredes da repartição, pelos móveis. Mortos a arderem em protesto.

Papallones d’incerts colors mortes al peu del llit M’agradaria comprovar una vegada més com pot arribar a ésser dolça la teva veu i quanta tendresa amagada guarden les teves paraules. Però és de dia i no puc arribar a tu. Voldria immobilitzar la nit a les vidrieres, trencar definitivament rellotges, calendaris, comptagotes. Per sempre més hores, dies, mesos. Eternitzar la sedosa, vellutada nit. Però és de dia i tan sols puc inventar-te. Provaré sort al disc de marcar cinc números cabalístics. La veu! Quin pessigolleig per les parets!, quina enrampada! Com es cremen al mur les meves paraules entre el ciment armat i la calç, o arriben tanmateix a tu? Sona el timbre, llunyà, llunyaníssim. No el sents? Dorms? No vull insistir. Les meves paraules a caramulls, en eixams, en guarda, et fan companyia. Papallones d’incerts colors volen ran del teu rostre. Horabaixa seran mortes als peus del teu llit. Mig adormit creuràs que són mosquits. Fa setmanes que la televisió anuncia un insecticida nou d’una absoluta eficàcia.