Miquel Quotes

We don't need to justify love; it is there or not there. Real love is accepting other people the way they are without trying to change them.

There are many ways that we hurt ourselves when we don't like who we are.

there's a blessing ; even when you lose That ; There's always stay inside Your Heart, Memories That You'll never Been Forgotten Until the Rest Of Your Life ; mine?; There's inside My Heaven "Miquel Andre" .

Action is about living fully. Inaction is the way that we deny life. Inaction is sitting in front of the television every day for years because you are afraid to be alive and tot ake the risk of expressing what you are. Expressing what you are is taking action.

Often when you go into a relationship with someone you like, you have to justify why you like that person. You only see what you want to see and you deny there are things you don't like about that person. You lie to yourself just to make yourself right. Then you make assumptions, and one of the assumptions is "My love will change this person." But this is not true. Your love will not change anybody. If others change, it's because they want to change, not because you can change them. Then something happens between the two of you, and you get hurt. Suddenly you see what you didn't want to see before, only now it is amplified by your emotional poison. Now you have to justify your emotional pain and blame them for your choices.

Life is a constant journey. We move from one place to another,” said Aga. “The journey is what makes a fish different than a rock, movement different from stillness, light from darkness, life from death.

Write,” he said. “I’ll write to you as soon as I get there,” answered Julián. “No. Not to me. Write books. Not letters. Write them for me, for Penélope.” Julián nodded, realizing only then how much he was going to miss his friend. “And keep your dreams,” said Miquel. “You never know when you might need them.” “Always,” murmured Julián, but the roar of the train had already stolen his words.

Un hogar se construye a partir de nuestras experiencias, de la gente que nos encontramos por el camino y sobre todo de la forma en que decidimos avanzar por la vida. La vida es movimiento. Un equilibrio inestable que puede cambiar en cualquier instante.

can’t waste the life I’ve been given by standing still and lamenting the past until my days run out. I must get up and fight;

Bitterness and blame only imprison us and prevent us from moving forward.

Ante la muerte no hay nada que podamos hacer, es algo que está fuera de nuestro alcance. Mientras seguimos vivos lo único que podemos hacer es vivir.

Mentre em senti fidel a mi mateix, tot el que faci serà vàlid.

A home is built from our experiences, from the people we meet along the way, and, more than anything, from how we decide to journey through life. Life is movement. A precarious equilibrium that can change in an instant.

En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Life is a nomadic journey. A road without trees to shelter us from the rain, without shoulders on which to rest, without lighthouses to show us the way when we are lost. I can’t waste the life I’ve been given by standing still and lamenting the past until my days run out. I must get up and fight; I must keep providing for my family. I must keep moving forward, not just for myself, but also for my daughter and for all those who are no longer with us. Because in the end, that’s why we’re here, right? The only reason we are given life is to live it.

home is built from our experiences, from the people we meet along the way, and, more than anything, from how we decide to journey through life.

There is nothing we can do about death. It’s out of our control. As long as we are alive, the only thing we can do is live.

Alçant els punys pots percudir la lluna.

Tot està per fer i tot és possible

Serem allò que vulguem ser

Life is a constant journey. We move from one place to another. The journey is what makes a fish different than a rock, movement different from stillness, light from darkness, life from death.

For months after Dylan died, she hadn’t left her room. She could hardly get out of bed. She remembered how sleeping was the only peace she could find during that time, the only thing that took away the pain.

Ara és l'hora de dir, ara és l'hora de recordar que el poble persisteix en tots nosaltres, en cada un de nosaltres, i que tot allò que hem fet i tot allò que hem desitjat és l'essència mateixa del poble indestructible.

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui —diuen— irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.

Para sentir placer necesitamos el no-confort. Se disfruta de comer cuando se siente hambre. A medida que nuestras sociedades son más y más confortables, es más y más difícil disfrutar. Por eso buscamos vacaciones de ese confort, para volver a sentir placer por comer arroz cocido, beber agua casi potable o abrigarse con un saco de dormir.

Estamos ante un enfrentamiento entre la metrópolis y el territorio que pretende colonizar, y por ironía de la historia, la causa de la libertad, la razón y el deseo ha abandonado las ciudades, o mejor dicho, lo que antes fueron ciudades, para refugiarse en el campo, lo que antes fue campo, y lanzar desde allí, con el concurso nihilista de los excluidos del suburbio, el contraataque contra las fuerzas antihistóricas domiciliadas en las conurbaciones. Lejos de los centros comerciales, y por lo tanto, lejos de la mercantilización del vivir y de la estatización de la existencia, el tiempo y el lugar recobran algún sentido y permiten a los individuos recuperar la memoria y cooperar contra la sinrazón capitalista, construyendo, si se rebasa el horizonte plataformista, una nueva identidad de explotados anclada en el territorio, luego en su condición concreta de habitantes, no en la condición abstracta de ciudadanos. Dicha identidad no ha de aspirar a proporcionar un marco más regulado al mercado de la vivienda y del suelo, sino a abolir cualquier relación mercantil; tampoco pretenderá complementar el régimen tecnocrático que gusta en llamarse "democracia" cuando no es más que totalitarismo disimulado, sino sustituirlo por una verdadera democracia de base, horizontal, directa, autogestionaria. No será el estandarte de un nacionalismo de nuevo cuño, sino el emblema de una voluntad universal de liberación.

Yo tengo un sueño que mis cuatro hijos pequeños vivirán un día en una nación donde no serán juzgados por el color de su piel sino por el contenido de su carácter.

Y conserva tus sueños - dijo Miquel -. Nunca sabes cuándo te van a hacer falta.

El retrato de ese momento explica qué llena la vida del explorador: lo que importa no es tanto el destino como acercarse a él.

The only reason we are given life is to live it.

It’s time to start living.

It’s not about the time we’ve wasted, Rose, but about what we do with the time we have left.

Se sueltan las ataduras, la timidez, y articulo un discurso fluido y seguro. El tiempo vuela y ni me entero. Solo al final me doy cuenta de que estoy totalmente agotado por la enorme descarga de adrenalina que necesita mi tímido niño interior para soltarse.

Por fin era yo haciendo de yo y mirando con mis ojos la carretera, los árboles, la puesta de sol. Respiré aliviado. Volvía a reconocerme. Pensé en que yo siempre había usado la motocicleta para alejarme del grupo, para ser individuo.

The past can be a heavy burden,

A fish that looks like a rock is still a fish, isn’t it?

el escritor es un inimputable, como lo es un niño o un loco. Puede perpetrar actos trascendentales de consecuencias cataclísmicas, pero como un menor de edad que no calcula las consecuencias por falta de madurez, el escritor debe ser absuelto cuando se constate que de modo impredecible e involuntario ha cambiado el devenir natural de las cosas.

home is built from our experiences, from the people we meet along the way, and, more than anything, from how we decide to journey through life. Life is movement. A precarious equilibrium that can change in an instant.

Not fear of forgetting him, but fear of moving on with our lives, fear of realizing our dreams. We were afraid of being happy again without him.

We failed him by allowing our pain to extinguish his light.

Dylan wouldn’t have wanted to see our lives lost in a sea of regret. We can’t keep making the same mistakes we’ve made all these years. We can’t remain grounded in fear and in the past. We must take control of the direction of our lives again. We owe it to him, and we owe it to ourselves.

Mare nostra que esteu en el zel sigui santificat el vostre cony l’epidural, la llevadora, vingui a nosaltres el vostre crit el vostre amor, la vostra força. Faci’s la vostra voluntat al nostre úter sobre la terra. El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. I no permeteu que els fills de puta avortin l’amor, facin la guerra, ans deslliureu-nos d’ells pels segles dels segles, Vagina. Anem…

A la mañana siguiente, antes de separarse, cada uno de los comerciantes quiso darle su consejo para encontrar la riqueza: —Trabajad —dijo Hermes. —Aprended de los que saben más que vos —añadió Miquele. —Sed generoso en el dar y egoísta en el pedir —afirmó Tomaso. —Luchad, esforzaos, no os rindáis. Levantaos si caéis —aseveró Rudolf.

My heart adores a tree!

lector, si estás ahí, sueña y vive para hacer realidad tus sueños aunque sea por unos pocos instantes de ilusa ensoñación porque entonces conocerás el sabor de la verdadera vida.

population subsets.

Mireu aquest bell rostre de Nefertiti, o el David de Miquel Àngel, o el cos improcedent de donya Caietana. ¿On és, oh mort, la teva victòria?

I use all of you, and don’t you ever forget it. That’s the way the worlds work, Miquel . . . all of the worlds, the supernatural and the mundane . . . they are filled with the users and the used. At some point in our lives, we all get used. At other times, we’re the users. No one is exempt. Not even the angels.

El Pepe Rubianes i en Miquel Periel compartien habitació a casa de la sogra del Pepe, la Lucila, que els feia un pisto manchego que era l'enveja de tots els altres membres de la companyia. Com que el pis era molt petit, el Pepe i en Miquel dormien en una llitera i el Pepe llegia al seu company els poemes d'amor que escrivia a la seva dona absent. Eren poemes de tall lorquià, molt abrandats, i una d'aquelles nits poètiques, mentre llegia en veu alta, li va caure del cel una gran gota d'aigua salada que es va escampar pel paper i en va difuminar les lletres: era una llàgrima d'en Miquel, que escoltava emocionat, abocat a la seva llitera.

La estampa del viajero en motocicleta es siempre la de un jinete de paso con la que los críos sueñan.

Et puc assegurar, Miquel, que aquest saló des d'on t'escric, que he habitat amb ells senyors i on seguesc refugiant-me, ja no és el mateix. Quan el mir m'és impossible de reconèixer-lo i només durant la nit se m'apareix dins la soledat de la meva cambra tal com el vaig viure els darrers temps; en somnis, torn sentir aquells diàlegs que m'arriben trencats, encalçant els dies desapareguts.

Y conserva tus sueños -dijo Miquel-. Nunca sabes cuándo te van a hacer falta.

Tan estúpidament incoherents, els records s'amunteguen, es disputen el reduït espai de la memòria. Algun preval durant un temps molt breu damunt els altres, fugaçment s'imposa i és un llampec que il·lumina el desori.

En un home de fusta em converteixo per vell i per mesell i solitari. Tot m'és sobrer fora de tu que em manques i tot m'emplena tanmateix de vida. No moriré de mort fantasiosa, sinó d'una absurda i lenta malaltia que em podrirà com us podriu vosaltres.

HOME NOU Neix una nova edat de tu i de mi que a cada instant ens fa el viure més clar; amb tu reprenc el goig de caminar, i en tu i per tu confio en el destí. No em sé ni em vull si tu no em fas costat; la ment em fuig cap on et trobes tu. Prem-ne com sóc: desvalgut, pobre i nu, i fes-me l'home nou que he somiat.

ESCRIC DE TU Escric de tu i de mi per recordar-te. La tarda em pesa suaument als muscles i dibuixa l'espai en què et retrobo sense tenir-te. Tota l'esperança se'm fa desig intens a la mirada i l'ombra de tu pels marges solitaris. Escric de tu i de mi, des d'aquest angle de tarda que ens pertany perquè vam fer-ne l'àmbit fecund i clar dels nostres somnis.

Potser si torno de puntetes m'acollirà la mateixa divagatòria complaença que enyorava, i no hauré de retre comptes d'una tan llarga absència. Pugnen els versos per obrir-se pas entre la fronda de vells moviments obscurs i contumaços, però l'ordre restablert amb esforç és una melodia que ja puc repetir amb dits insegurs només tancant els ulls.

I ara torna la lúcida tristesa, una mirada fonda i vehement que no vulnera límits i reposa en qualsevol objecte.

Truques insistentment a moltes portes però ja saps que no hi haurà resposta. Doncs bé, que cadascú recullo el seu cadàver i, si pot, miri de fer-se un enterrament digne, presentable.

Tot està dit, però jo encara espero aquell tren que ha de dur-me no sé on, potser enlloc, i confio de trobar-hi algun amable viatger que escolti pacientment les meves confidències.

Aquest ponent exhibeix una impúdica proclivitat a l'èmfasi, com si no estigués condemnat, com tots, a caure en un oblit indestriable i trist.

MALVIATGE! Un déu menor, exigent i mel·liflu, et té sotmès i la vida et transcorre entre sobtats aürts de la memòria i un cansament profund com un estigma. Secretament et contes mil facècies i molt sovint et buides les butxaques frisós i absent, amb por de retrobar-te. On són les veus i els gestos i les formes? On és l'enuig i el crit i les mirades? Se't fa de nit i no tens cap resposta; se't fa de nit i penses moltes coses, aviciat a destriar figures quan és ben fosc i el déu menor reposa. Odies aquest pou mort i l'estranya solemnitat de pedra i de crepuscle, odies aquest temps que et mig sustenta, i t'odies a tu, ninot grotesc, endeutat amb algú que, a poc a poc, et converteix per mofa en una mena de sorprenent i grotesc saltimbanqui.

Pur en l'oblit, i encès, i solitari, que tot se'm faci pedra de desig, arbre de llum, refugi de silenci.

El buit és un preu alt per sobreviure quan no voldries més que reposar i beure a petits glops la poca vida que et falta per viure. Consirós i lúcid et revoltes - contra què No pots fugir de tu mateix ni ho vols. Tota pregunta ha esdevingut inútil i ho seria també tota resposta.

Compte amb el sexe! Sempre hi és present, però encara és mal vist parlar-ne amb claredat, més val mentalitzar-se, verb de moda, i convertir-lo, com a les revistes del cor, en un lligam sentimental. No oblidessis l'adreça convinguda. Posa la data, signa i no et descuidis de repetir profusament t'estimo.

Sovint, de nit, em desvetlla l'enyor i faig recompte, ingenu i greu, de tantes afinitats perdudes, dels propòsits desats en un calaix per no fer nosa.

Mai més podràs servir-te del recurs a la bellesa si no és per fer-ne un temple o bé un refugi. Colpidora, la solitud desvetlla estranys fantasmes i t'acara amb la imatge que volies oblidar. Més enllà d'aquest desfici no hi ha res; més ençà, la mort que vetlla la immutable desfeta de les hores.

Me'n vaig per sempre, però tornaré. Discretament aposto pel futur, discretament, perquè me'n queda poc.

Atura el temps si pots, i si no pots atura't tu i aprofita el silenci per escoltar la veu que et representa.

Quarter d’hivern Aquesta fosca buidor que acompanya cada gest fa més trista la desfeta. Tan gran ha estat l’esforç, que el cor es mostra recelós de tornar a emprendre combat, com si la por li tenallés les forces. Lentament torno al vell quarter d’hivern perdut entre les dunes i el silenci on sé del cert que ningú no m’espera. Amb els ulls fits en l’horitzó llunyà hi evocaré en veu baixa el nom i el rostre d’aquells que, massa ingenus, han perdut, com jo, més que la vida en la contesa.

Vida secreta Només allò que és íntim sobreviu i, a poc a poc, es converteix en l’àmbit en què, cansat, reposo del desori de cada dia. Jo i els meus records salvats curosament de l’escomesa d’una vida viscuda com qui fa camí amb el vent de cara i no se sent gairebé mai compromès amb el ritme que li dicten els deures i les modes. Només l’imaginari converteix el fer i desfer en una altra lucidesa agosarada i tràgica. Després, tot el que quedi escrit a les parets dels sentits balbs serà vida secreta, l’única que em pertany i que puc sempre contemplar, temerari i desimbolt, com qui s’inventa una nova memòria.

A precari Des d’un ponent eixut, contradictori. Tot el que tinc és poc per redreçar dignament la malmesa singladura. Tampoc no em sobra temps. I, això no obstant, els versos pel seu compte bescanvien silencis per paraules i exigeixen un alt tribut de vida. No puc, doncs, reposar ni vull fer-ho. Més m’estimo veure’m entrar lentament al recinte que jo mateix he anat configurant i seure i esperar fins que algú em cridi des d’un ponent contradictori.

Elogi de l’enyor Posem que el fil de plata d’un afany et porti al cor del temps —si el temps té cor. Què faràs aleshores? Assajar tal volta de descriure l’inefable, o quedar embadocat davant d’aquell joc de miralls que ningú no s’explica? Quin ganivet de doble tall, el risc, que ningú no sap bé per on s’empunya! Més val que et facis ombra amb la teva ombra mentre desxifres el perfil de cada solc de la pell, l’enigma sorprenent, de tan familiar, de les arrugues i, a poc a poc, construeixes un lúdic retrat de tu mateix que t’acompanyi.

Així s’expressa el temps, sense cap llei d’impietat, i és bo saber-ho i dir-ho per assajar de viure amb els sentits i els sentiments en perpètua vigília. Mirar la vida cara a cara és un recomanable i prudent exercici d’humilitat, una activa i discreta conspiració que ens apropa a aquell nucli tan oblidat de nosaltres mateixos en què a vegades és dur descobrir-se. Créixer també és saber que la tristesa i fins i tot l’afront no són, per sort, exclusiva dels vils, sinó un grotesc patrimoni de tots, i que pels ulls dels marginats, dels pobres, dels vençuts, se’ns en va a tots plegats el goig de viure harmoniosament i amb alegria.

Tinc ancorades a no sé quin port les barques del retorn, i m’avindria potser a desarborar-ne tots els pals a canvi de no res, perquè ara ja no em sedueix intensament cap ruta i em fa falta ben poc per sobreviure.

Paròdia Era plaent el viatge, i alegre; però de sobte varen bufar vents no gaire favorables i el vaixell, segurament poc ben patronejat, va anar durant un temps a la deriva i al capdavall, vençut, es va enfonsar. Amb restes del naufragi, tanmateix, m’he fet un baluard i ara em defenso tan bé com puc i sé dels vents terrals que tampoc solen ser gaire propicis. D’aquest joc de renúncies i fracassos jo i molts altres com jo en diem viure. Pel que he vist i llegit, últimament passen força sovint aquestes coses.

Ara faig d’angle estèril de la llum. Si em criden, tanmateix, diré que encara no estic a punt, que tinc certes foteses per endegar, mig de nit, mig de dia, que de moment, sisplau, amb mi no hi comptin, que encara em queda molt passat per viure.

Gairebé res El gest, quasi furtiu, abans hauria desvetllat la incitant complicitat d’una actitud ardent, provocativa i dòcil. El joc era servit. Només calia deixar que fos el plaer qui dictés les normes i seguir-les, com un càlid, tumultuós capbussament del cos en el cos per sentir-se i retrobar-se. Era un esclat que no necessitava justificants ni tampoc frases fetes, perquè qualsevol llei de compromís li hauria fet minvar l’impuls, la força. I ara, en canvi, cansat i decebut, sempre em venç el recel, i el gest que em feia vibrar se’m converteix en un parany que contemplo amb temor, mentre els batecs de la sang se m’emplenen d’enyorança.

Força sovint el repte és el silenci, l’espai incert que va de vers a vers, de pregunta a pregunta. Potser el que marca el ritme és el desig, però el desig tan aviat sotmet com allibera, i mai no concedeix treves al sentiment o a l’esperança.

Cansadament potser, o tal vegada més allunyat que mai del joc que incita, espero algun senyal, una paraula o un gest tal volta que reveli tota la densitat del buit que m’acompanya i em torni la perduda lucidesa.

Ara, sol i expectant, torno a percebre la plenitud del temps, com el ressò potser desmesurat d’una campana que puntua les hores amb un toc remot i displicent d’indiferència.

Se’m desdibuixa per l’horitzó de pluja la teva imatge, però et mantinc ben viva als dits i a la memòria.

Potser el silenci per descobrir nous ritmes, potser la música per fer molt més intensos els ritmes del silenci. Els fulls dels llibres com un espai molt íntim que mai refusa. Del vent me’n quedo la inquietud que vibra a cada fulla. Pledejo encara, tossut i temerari, amb vells dimonis; un ritme greu compassa raonaments i dubtes. Amb les mancances m’he fet una cuirassa per sobreviure.

Miquel soltó una bocanada de aire. Cuando era inspector solía decir que nadie es bueno ni malo, que todo depende de las circunstancias.Y decía que cada ser humano tenía luces y sombras.

El reproche y la culpa solo sirven para aprisionarnos y para no dejarnos avanzar.

Tell me what company you keep, and I'll tell you what you are.

Miquel Moliner était dévoré par une culpabilité qu'il soignait par le travail, et même s'il respectait, voire enviait l'oisiveté des autres, il la fuyait comme la peste. Loin de se vanter de son éthique du travail, il plaisantait sur cette frénésie de production et la décrivait comme une forme mineure de la lâcheté. -Pendant qu'on travaille, on ne regarde pas la vie dans les yeux.

In the simplest terms, the Universe operates like a huge copy machine, duplicating and sending back to us more of the energy that we are sending out.

YOU CAN TELL WHAT YOU BELIEVE BY WHAT YOU GET —ALAN COHEN

Miquel Moliner estaba poseído por esa laboriosidad culpable, y aunque respetaba y hasta envidiaba la ociosidad de los demás, huía de ella como de la peste. Lejos de presumir de su ética de trabajo, bromeaba sobre su compulsión productiva y la describía como una forma menor de cobardía. -Mientras se trabaja, uno no le mira a la vida a los ojos

Era una etapa que tenia incrustada en el racó més important de la memòria. Ella deia que la memòria forma part de l’existència, que la vida de les persones no és res si no s’agafa de la mà dels records. Que la memòria és com el llibre de cadascú amb moltes pàgines escrites tot i que de vegades ocorre que alguns paràgrafs o algunes pàgines s’esborren. I, malauradament, per a algunes persones s’esborra el llibre sencer.

I les nostres trobades, encara que es van espaiar, van suposar moments feliços que ens descobrien que estar junts era viure moments màgics, que el fet d’acaronar-nos ens feia vibrar i ens traslladava a un món de plaer, només nostre. Solíem recórrer als nostres amagatalls de la infància i, voltats de la sentor de les herbes, sota un cel blau ple de sol o gris o negre ple d’estreles, assaboríem la dolçor dels nostres cossos junts. I ens estimàvem. Amb una estima intensa i dolça com el gust del vi dolç.

De vegades les persones han de fer com fan les oronetes -diu Rosanna-. Però, clar, els pardalets sempre tenen fàcil de fer el seu niu i les persones no.

Perquè la memòria és capritxosa, de vegades volàtil. És la veu d’altres temps que parla i tan prompte ho fa amb força com amb murmuris. Pot mostrar-se nítida i clara, o pot mostrar-se entelada, com si l’embolcallara la boira i es confonguera amb els somnis. I és un diàleg entre passat i present que quan reviu la infantesa, tendeix a mostrar-se dolç.

Sí, els records de la infantesa, malgrat haver-la viscut en temps grisos, també esdevenen dolços.

No es pot oblidar qui ha deixat records intensos en el nostre cervell i ha tatuat carícies profundes en la nostra pell.

Quan estic sola, la memòria és només meua i amb ella pretenc rescatar per a la vida de hui moments d’ahir que van ser viscuts amb plenitud. PErquè els records funcionen així, com els passatges subratllats d’un llibre o com les notes marginals, però sempre carregats de suggeriments o de nostàlgia.

Els racons de memòria, que són savis, solen mantindre’s tnacats per als records més punyents i s’obrin amb facilitat per als records gratificants, per a aquells que ens fan reviure bons i bonics instants. Per això les remembrances de la infància són recurrents, nítides i ens proporcionen una dolçor que s’encasta en el nostre ser.

La desmemòria de vegades funciona com una teràpia col·lectiva.

Into the day, slower, sometimes melancholic comedown tracks played—like ‘Close to Perfection’ by Miquel Brown or ‘Come to Me’ by France Joli—in the genre variously called morning music or, in something of a misnomer, sleaze.