Librarian Of Auschwitz Quotes

Books are extremely dangerous; they make people think.

Within their pages, books contain the wisdom of the people who wrote them. Books never lose their memory.

In a place like Auschwitz, where everything is designed to make you cry, a smile is an act of defiance.

Literature has the same impact as a match lit in the middle of a field in the middle of the night. The match illuminates relatively little, but it enables us to see how much darkness surrounds it.

It doesn’t matter how many schools the Nazis close, he would say to them. Each time someone stops to tell a story and children listen, a school has been established.

Throughout history, all dictators, tyrants, and oppressors, whatever their ideology—whether Aryan, African, Asian, Arab, Slav, or any other racial background; whether defenders of popular revolutions, or the privileges of the upper classes, or God’s mandate, or martial law—have had one thing in common: the vicious persecution of the written word. Books are extremely dangerous; they make people think.

You are what you dream,

The most beautiful flowers emerge from the foulest dung heap. So maybe, thinks Dita, God isn’t a watchmaker but a gardener.

We’re stronger than them because our hearts are stronger. We’re better than them because our hearts are more powerful.

Adults wear themselves out pointlessly searching for a joy they never find. But in children, it bursts out of every pore.

Life, any life, is very short. But if you’ve managed to be happy for at least an instant, it will have been worth living.

The strongest athlete isn’t the one who finishes first. That athlete is the fastest. The strongest athlete is the one who gets up again every time he falls, the one who doesn’t stop when he feels a pain in his side, the one who doesn’t abandon the race, no matter how far away the finish line is. That runner is a winner whenever he reaches the finish line, even if he comes in last.

War is like an overflowing river: It’s hard to control and, if you put up a small barrier, it only gets swept along in its path.

La muerte se ha convertido en una industria que sólo es rentable si se trabaja al por mayor

It’s a dangerous game to play what-if with the past.

...while God's plan is straight, the path to achieving it is twisted.

It doesn’t matter how many schools the Nazis close, he would say to them. Each time someone stops to tell a story and children listen, a school has been established.

Books are extremely dangerous; they make people think.

He knew better than anyone that Communism was a beautiful path that ended at a precipice.

The book had such an impact on [Dita] that the characters have become part of her store of memories. -The Librarian of Auschwitz

It was during one of her many sleepless nights that Dita came up with the idea of turning her memories into photos and her head into the only album that nobody would ever be able to take away from her.

She realizes with sadness that it was on this day, not the day of her first period, that she left her childhood behind. That was the day she stopped being afraid of skeletons and old stories about phantom hands, and started being afraid of men.

Don't be naive, Margit. We're already in hell.

El llom nu d'un llibre és un camp llaurat.

Quan la gent s'amuntega, quan se la marca i se la sacrifica com a animals, s'arriba a creure que són bestiar. Riure i plorar els recorda que encara són persones.

Els valents són els capaços de superar les pors.

El primer petó, encara que sigui petit, mai no s'esborra, potser perquè dibuix la primera línia de l'amor en una pàgina en blanc.

Els grans es desgasten inútilment buscant una felicitat que no troben mai; als nens, en canvi, la felicitat els neix de la palma de les mans.

Ella ja se sent dona i no permetrà que la tractin com una nena. No es rendirà. Continuarà endavant, perquè això és el que cal fer.

… running away doesn’t heal pain. It makes the pain worse.

… feelings, no matter how powerful, aren’t fatal. And they are temporary. Suppressing the feelings only makes it harder to let them go. Expression is the opposite of depression.

Before you say or do something, ask, Is it kind? Is it important? Does it help?

In Auschwitz, human life has so little value that no one is shot anymore; a bullet is more valuable than a human being.

Death has become an industry that is profitable only if it’s done wholesale.

En Auschwitz la vida humana vale menos que nada; tiene tan poco valor que ya ni siquiera se fusila a nadie porque una bala es más valiosa que un hombre

It's no crime. The real disease is intolerance.

Those who go no longer suffer, but no one knows how much suffering still awaits those left behind.

A person waiting for you somewhere is like a match you strike at night in the countryside. It may not be able to light up everything, but it does show you the way back home.

Expresión es lo contrario a represión

Ella pintaria el món, com si hi volés per damunt.

L'avi havia estat una fortalesa de pedra, i ara només era un castell de sorra.

Aquell llibre em va portar molt més lluny que qualsevol parell de sabates.

Començar un llibre és com pujar a un tren que et porta de vacances.

Deia que algun dia els pares li ensenyarien a parlar esperanto, un idioma creat perquè tots els homes i dones de la Terra poguessin entendre's per fi.

Les novel·les afegeixen a la vida el que li falta.

No vol arriscar-se a trobar-li als ulls res que pugui desfer la talaia feta d'escuradents que anomenem confiança.

Sí que existeix la màquina del temps: són els llibres.

—La teva àvia sempre deia —comenta la mare— que els únics que diuen la veritat són els infants i els bojos.

Mentre continuïn rient, res no estarà perdut.

És un home que no coneix l'odi… El més terrible és que tampoc no coneix la pietat. No hi ha res que el pugui commoure.

És el que tenen els mites: mai no cauen suaument, s'ensorren estrepitosament.

Quan un gos borda ferotgement un estrany, fins i tot quan mossega, no ho fa per odi; ho fa per por.

Ha arribat l'esperat moment de la veritat. Però de debò està segura de voler conèixer-la? Cada vegada que la veritat apareix, hi ha alguna cosa que s'enfonsa.

El futur no es pot calcular.

—Ha mort. Com es pot resoldre una vida en només dues paraules tan breus? Com poden contenir tanta desolació tan poques lletres?

—Els que se'n van ja no pateixen… Ningú no sap quant de patiment els queda encara als que es queden.

Fins i tot es pregunta per un instant si és lícit riure després de tot el que ha passat, amb tot el que continua passant. Com es pot riure mentre hi ha éssers estimats que moren?

La Renée voldria odiar-lo. Sap que és la seva obligació. Però l'odi s'assembla molt a l'amor: tampoc no es pot triar.

La pau no ho cura tot, si més no, no tan de pressa.

El món resulta enorme, quan una se sent tan insignificant.

La por... De sobte s'imagina la por com un rovell que es menja fins i tot les conviccions de ferro. Ho corroeix tot, ho destrueix tot.

La vida ha tornat a connectar-se al corrent després d'una apagada.

Una guerra és un riu desbordat: és difícil tornar-lo a la llera, i si li poses un petit obstacle l'arrossega al seu pas.

Les paraules tenen la seva importància.

Es pessiga un braç fins a fer-se mal. Es pessiga encara amb més força i gairebé es fa sang. Necessita que la vida causi dolor. Quan una cosa et fa mal, és que això t'importa.

La pau té aquests imperatius: ha d'esborrar al més aviat possible els efectes de la guerra.

They are holding something that’s absolutely forbidden in Auschwitz. These items, so dangerous that their mere possession is a death sentence, cannot be fired, nor do they have a sharp point, a blade, or a heavy end. These items, which the relentless guards of the Reich fear so much, are nothing more than books: old, unbound, with missing pages, and in tatters.

Quan arriba la conclusió del conte, la mainada surt d'estampida cap a la porta amb aquella urgència sobtada de la infantesa. Es viu intensament cada minut perquè el present ho és tot.

Per als grans, un any no era més que el grill d'una taronja. Li somreien, i ella es mossegava la ràbia perquè els pares no entenien res: a la joventut, un any gairebé és la vida sencera.

La veritat pot cremar-la, però la necessita, perquè sap que si no treu la tapadora, la mentida la farà bullir a foc lent fins a consumir-la com una cuixa de pollastre en una olla de caldo.

Tant se val quantes escoles tanquin els nazis, replicava. Cada vegada que algú s'aturi en una cantonada per explicar alguna cosa i la canalla segui al voltant per escoltar, s'hi haurà fundat una escola.

El somriure del Hirsch és la seva victòria. El somriure li diu a qui té al davant: a mi no em domines. En un lloc com Auschwitz, on tot està dissenyat per fer-te plorar, la rialla és un acte de rebel·lia.

When we buried my child, you told me two things that I’ve never forgotten. You said, ‘Life will be good again.’ And you said, ‘If you can survive this, you can survive anything.’ I’ve said those phrases to myself over and over.

—No és qui sembla ser? —No. Jo tampoc no ho sóc. Ni vostè. Ningú no ho és. Per això Déu va fer que els pensaments fossin muts, perquè només els poguéssim escoltar nosaltres mateixos. Ningú no ha de saber què és el que realment pensem.

She realizes with sadness that it was on that day, not the day of her first period, that she left her childhood behind. That was the day she stopped being afraid of skeletons and old stories about phantom hands, and started being afraid of men.

—Una vegada que em tremolaven molt les cames, en Fredy Hirsch em va dir que els veritables valents són els que tenen por. —I això com pot ser? —Perquè cal ser valent per tenir por i continuar endavant. Si no tens por, quin mèrit té fer una cosa o altra?

Aquest barracó que fa pudor d'humitat i floridura. També de por. És l'olor de la guerra. De les poques coses que recorda de quan era petita, sempre li ve a la memòria que la pau feia olor de sopa espessa de gallina que es deixava coure tota la nit del divendres.

A Auschwitz el temps no corre, s'arrossega. Gira a una velocitat infinitament més lenta que a la resta del món. Uns quants dies a Auschwitz converteixen un passerell en un veterà. També poden transformar un jove en un vell, o una persona robusta en un ésser decrèpit.

Brave people are not the ones who aren't afraid. Those are reckless people who ignore the risk; they put themselves and others in danger. They are the ones who know the risk—whose legs shake, but who carry on. Brave people are the ones who can overcome their own fear.

When a dog barks fiercely at someone, or even bites them, it does it out of fear, not hate. If you ever have to confront an aggressive dog, don't run or shout, because you'll frighten it and it will bite you. Stand still and talk to it slowly so it becomes less scared.

Fins i tot quan algun dels dos desvia la mirada per recordar algun moment difícil o dolorós d'aquests anys, l'altre li segueix la vista fins al punt de fuga on només deixem que ens acompanyin les persones de la nostra màxima confiança, les que ens han vist riure i plorar.

Per això mateix ets valenta. Els valents no són els que no tenen por. Aquests són els temeraris, els que ignoren el risc i es posen en perill sense ser conscients de les conseqüències. Algú que no és conscient dels riscos pot posar en perill qualsevol que tingui al costat.

—Escolta'm bé, Edita: els que se'n van ja no pateixen. —Els que se'n van ja no pateixen… li xiuxiueja una vegada i una altra com si fos un bàlsam que cal aplicar diverses vegades a la ferida perquè deixi de coure—: Els que se'n van ja no pateixen, els que se'n van ja no pateixen…

After the jubilation of victory and the celebrations marking the end of the war, after the dances organized by the Allied forces and the pompous speeches, postwar reality shows itself for what it is: mute, harsh, and without fanfare... The reality behind peace is that in front of her is a country in ruins.

Els llums elèctrics permeten distingir dues figures cara a cara, una a cada banda de la tanca. Són l'Alice Munk i el registrador del camp de quarantena. El termòmetre deu rondar els zero graus, però ells no tenen fred o, si en tenen, el comparteixen per fer-lo més suportable. Potser l'amor és això, compartir el fred.

On the Auschwitz platform, the Germans shoved them into a freight train and sent them with a group of women to Germany. It was a voyage of hunger, of thirst, of mothers separated from their children, of daughters without mothers. When they opened the stock car in Hamburg, the SS found a container full of broken dolls.

Llavors li demana canviar de tema, que parlin de com serà la vida després d'Auschwitz, de com li agraden les cases de camp, de quins són els seus plats preferits, quins noms li agradaria posar als seus fills algun dia... de la vida real i no pas d'aquest malson on estan atrapats. Durant una estona, el futur sembla possible.

En aquell moment no és capaç de veure en aquesta renúncia la rara clarividència que sobrevé a les persones quan arriben a la fi de la vida. Des del caire del precipici, tot sembla increïblement petit. Les coses que semblaven tan grans de sobte es veuen diminutes, i el que semblava tan transcendental es veu ja com una cosa sense importància.

It’s important to assign blame to the perpetrators. Nothing is gained if we close our eyes to wrong, if we give someone a pass, if we dismiss accountability. But as my fellow survivors taught me, you can live to avenge the past, or you can live to enrich the present. You can live in the prison of the past, or you can let the past be the springboard that helps you reach the life you want now.

La primera lliçó que qualsevol veterà dóna a algú que acaba d'arribar és que sempre s'ha de tenir clar l'objectiu: sobreviure. Sobreviure unes quantes hores més, i així sumar un dia més, que afegit a altres podrà convertir-se en una setmana més. I així successivament: no fer mai grans plans, no tenir mai grans objectius, tan sols sobreviure a cada moment. Viure és un verb que només es pot conjugar en present.

—Mira, la gent d'aquí… què és? Sionista? Antisionista? Atea? Comunista? —Un sospir li esborra per un instant les paraules—. Tant és. Si t'hi fixes una mica només veus persones, res més. Persones fràgils i corruptibles. Capaces del pitjor i del millor. —I encara arriba a sentir unes paraules que en realitat, com les anteriors, no van adreçades a ella sinó a si mateix—: Tot el que era important ara em sembla poca cosa.

… to be free is to live in the present. If we are stuck in the past, saying, ‘If only I had gone there instead of here,’ or ‘If only I had married someone else,’ we are living in a prison of our own making. Likewise. if we spend our time in the future, saying, ‘I won’t be happy until I graduate,’ or ‘I won’t be happy until I find the right person.’ The only place where we can exercise our freedom of choice is in the present.

Totes dues es queden en silenci sense dir res més. Se'ls escapa aquella edat en què penses que n'hi ha prou desitjant les coses perquè es compleixin. De petits, els somnis són com la carta d'un restaurant: assenyales el que vols i estàs convençut que el futur t'ho servirà en una safata de plata. Més tard es deixa enrere la infantesa i la vida tria per camins imprevistos. El cambrer arriba a la taula i et diu que la cuina està tancada.

And when one of them looks away to remember a difficult or painful moment from those years, the other one also turns their eyes toward that same point to which we only allow people we trust completely to accompany us, those who have seen us both laugh and cry. Together, they visit those moments that have marked them forever. They’re so young that telling each other about those years amounts to telling each other about their whole lives.

I was having a flashback, that the unnerving physical sensations—racing heart, sweaty palms, narrowing vision—I experienced that day (and that I will continue to experience many times in my life, even now, in my late eighties) are automatic responses to trauma. This is why I now object to pathologizing post-traumatic stress by calling it a disorder. It’s not a disordered reaction to trauma—it’s a common and natural one. But I wish I had known that I wasn’t a damaged person, that I was suffering the fallout of an interrupted life.

L'atleta més fort no és el que arriba abans a la meta. Aquest és el més ràpid. El més fort és el que cada vegada que cau s'aixeca. El que, quan sent el dolor al costat, no s'atura. El que, quan veu la meta molt lluny, no abandona. Quan aquest corredor arriba a la meta, encara que arribi l'últim, és un guanyador. De vegades, encara que vulguis, no és a les teves mans ser el més ràpid perquè les teves cames no són tan llargues o els teus pulmons són més petits. Però sempre pots triar ser el més fort. Només depèn de tu, de la teva voluntat i del teu esforç.

Li sembla una bestiesa canviar un aliment tan nutritiu i difícil d'aconseguir com l'api per un tros inútil de filferro folrat de vellut, fet a mà i a correcuita en algun dels tallers del camp. No entén que l'Alice farà disset anys i que no els tornarà a tenir mai més. La caducitat de les seves vides avança a una velocitat de vertigen; a Auschwitz la decrepitud coneix dreceres insospitades. Després de passar tota l'adolescència atrapada en la lletjor de la guerra, sentir-se bonica per un vespre la fa feliç momentàniament. I aquest moment l'alimenta més que una plantació sencera d'api.

Un professor de pintura molt amable que donava classe als nanos del gueto deia que pintar era una forma d'evadir-se molt lluny. Era un home culte i tan apassionat que ella mai no va gosar contradir-lo. Però, a ella, la pintura no la transportava a fora ni la feia pujar al tren d'altres vides, a diferència dels llibres. Ben al contrari, la pintura la catapultava cap endins de si mateixa. Pintar no era una via de sortida, sinó d'entrada. Per això els quadres que pintava a Terezín eren foscos, de traços rampelluts, cels carregats d'un gris dens i tenebrós, com si ja aleshores intuís que aquest cel interior es convertiria en l'únic que veurien quan els portessin a Auschwitz, un cel on els núvols són de cendra. Pintar va ser una manera de conversar amb si mateixa molts d'aquells vespres en què la vencia el desànim d'una joventut que encara no havia començat i que ja semblava haver conclòs.

Tenien a les mans una cosa rigorosament prohibida a Auschwitz i si els descobreixen els poden condemnar a mort. Aquests objectes, tan perillosos que la seva possessió és motiu de pena màxima, no es disparen ni serveixen per punxar, tallar o colpejar. Això que tant temen els implacables guàrdies del Reich simplement són llibres: vells, desenquadernats, amb els fulls deslligats, pràcticament desfets. Però els nazis els busquen, els persegueixen, els veten de manera obsessiva. Al llarg de la història tots els dictadors, tirans i repressors, tant si eren aris, negres, orientals, àrabs, eslaus com de qualsevol color de pell, tant si defensaven la revolució popular, els privilegis de les classes patrícies, el manament de Déu com la disciplina sumària dels militars, fos quina fos la seva ideologia, tots s'han caracteritzat per una cosa en comú: sempre han perseguit els llibres amb acarnissament. Són molt perillosos, fan pensar.

En Rudi i l'Alice es queden tots sols. Per primera vegada no hi ha filats entremig, no hi ha guàrdies observant-los des de les torretes amb un fusell a l'espatlla, no hi ha xemeneies envoltant-los de degradació. Es miren uns segons, al principi amb pudor i certa incomoditat. De mica en mica, amb més intensitat. Són joves i agraciats, estan plens de vida, de plans, de desigs, d'urgència per beure's el present. Quan es tornen a mirar, ara ja amb l'espurna del desig encesa als ulls, senten que la felicitat els aïlla dels altres, que els situa en un altre lloc, que res no els pot prendre aquest moment. Durant l'instant que dura el somni, en Rudi, abraçat al cos de l'Alice, ha cregut que la seva felicitat era tan gran, que res no la podria trencar. S'ha adormit pensant que, en despertar-se, tot el mal s'haurà esborrat i la vida tornarà a ser com abans de la guerra, que els galls cantaran de matinada, que farà olor de pa acabat de fer i que sonarà l'alegre ding del timbre de la bicicleta del lleter. Però es fa de dia i res no s'ha esborrat, el paisatge amenaçador de Birkenau continua intacte. Ell encara és massa jove per saber que la felicitat no pot vèncer, que és massa fràgil, que sempre surt derrotada.