Hi De Hi Quotes

Haiku sounds like I'm Saying hi to someone named Ku. Hi, Ku. Hello.

What’s not so great is that all this technology is destroying our social skills. Not only have we given up on writing letters to each other, we barely even talk to each other. People have become so accustomed to texting that they’re actually startled when the phone rings. It’s like we suddenly all have Batphones. If it rings, there must be danger. Now we answer, “What happened? Is someone tied up in the old sawmill?” “No, it’s Becky. I just called to say hi.” “Well you scared me half to death. You can’t just pick up the phone and try to talk to me like that. Don’t the tips of your fingers work?

Hi! handsome hunting man Fire your little gun. Bang! Now the animal is dead and dumb and done. Nevermore to peep again, creep again, leap again, Eat or sleep or drink again. Oh, what fun!

I was raised very, very strictly with Christian Science. I didn't have a shot or an aspirin or anything until I was 13 years old. We had to go to church, do testimonies every Wednesday night. I think all religion is based on what happens after this life. You live a certain way so that when you die, things can be good. But why can't things be good now? Why can't you understand that you're in heaven now? That's how I live. I believe in God. I think that God is everywhere. Every morning I look outside, and I say, "Hi, God." Because I think that the trees are God. I think that our whole experience is God.

Imama: Accha mai ek arab likh deti to kya krte Salar: To ek arab bhi de deta Imama: Kahan se dete? Fraud krte? Salar: Kyu krta? Kama kar deta İmama: Sari umar kamate hi rehte fir ? Salar: Accha hota sari umar tumhara karzdar rehta.

Hi ha vegades que les coses van tan malament que més val que s'aturin del tot per començar després de nou.

S'hi està bé aquí sota. S'hi està bé, en aquest bosc. En aquest tros de terra. En aquest tros de món.

Well, I guess slave-runners aren't really my cup of tea. That is who you married instead, right? A slave-runner. Your father must have been so proud." That wiped the grin right off her face. "You leave my father out of this," she snarled. "Oh, why?" I asked. "Tell me something, is he sore at you? Your dad, I mean. You know, for having Jesse killed? Because I imagine he would be. I mean, basically, thanks to you, the de Silva family line ran out. And your kids with that Diego dude turned out to be, as we've already discussed, major losers. I bet whenever you run into your dad out there, you know, on the spiritual plane, he doesn't even say hi anymore, does he? That's gotta hurt." I'm not sure how much of that, if any, Maria actually understood. Still, she seemed plenty mad.

Du skjønner, det er så mye som ikke for plass om sommeren og høsten og våren", sa hun. "Alle som er litt sjenerte og litt rare. Forskjellige slags nattdyr og folk som ikke passer inn noen steder, og som ingen tror på. De holder seg unna hele året. Og så, når det er helt stille og hvitt og nettene blir lange og alle har gått i hi - da kommer de fram.

Hi ha qui diu, amb l'assistència del seny, que sovint negligim les coses d'aparença mínima i ens dediquem a exaltar aquelles altres que omplen els ulls pel seu volum.

I just wish we could hold on to that sense of wonder because sometimes we don’t notice some of the most incredible things in the world. We walk by beautiful flowers and trees every day without looking at them. We rush through our day without even saying hi to most of the people we see. We take a lot for granted, and I think that’s why some people say it’s better to live each day as our last. That way we might start appreciating more things around us.

Érase una vez un molinero que tenía tres hi­jos, su molino, un asno y un gato. Los hijos tenían que moler, el asno tenía que llevar el grano y acarrear la harina y el gato tenía que cazar ratones. Cuando el molinero murió, los tres hijos se repartieron la herencia. El mayor heredó el molino, el segundo el asno y el tercero

Hẳn anh từng hi vọng già đi cùng cô ấy?

Hi.” I caught a flash of his smile as he bent to kiss me. His lips were warm and his kiss was sweet. Gentle. He only deepened the kiss a little while his hand slid into my hair and his other hand curved into the small of my back. I smiled as he pulled away. “Hi.” “That’s better.” He cupped my cheek in his hand, his thumb tracing the curve of my cheekbone. “I’ve missed you since yesterday. Is that weird? Does that make me one of those stalker guys?” “Only if you follow me home. Cut off a lock of my hair while I sleep. Something like that.” “I thought I’d save that for next weekend.” He bent to kiss me again but swerved at the last second to brush his lips against my cheek instead. “I have a  theory about you, Emily Parker.” “You do?” “I do.” Another kiss on my cheek, and then his teeth grazed my earlobe, and I shivered. “I don’t think you’ve ever been wooed. Have you?” The words were a low whisper in my ear, and the shiver intensified. “Wooed?” The word felt strange in my mouth. “Wooed,” he repeated, punctuating the word with a kiss on my other cheek. “Courted. Swept off your feet. Had someone show you how you make him feel.” “I . . . I can’t say that I have.” That was an understatement. “Then brace yourself.” He straightened up and backed away from me a step or two. “I’m going to woo your ass off.

It is cer­tain­ly for­tu­nate for us that the num­bers (of quarks and antiquarks) are un­equal be­cause, if they had been the same, near­ly all the quarks and an­ti­quarks would have an­ni­hi­lat­ed each oth­er in the ear­ly uni­verse and left a uni­verse filled with ra­di­ation but hard­ly any mat­ter. There would then have been no galax­ies, stars, or plan­ets on which hu­man life could have de­vel­oped.

Ja sabeu que odio, detesto, no suporto la mentida, i no perquè sigui més íntegre que vosaltres, sinó simplement perquè m'horroritza. A les mentides hi ha un tint de mort, un regust de mortalitat - exactament el que més odio del món - una cosa que vull oblidar. Em fa sentir malalt i miserable, com si mossegués alguna cosa putrefacta. Qüestió de temperament, suposo.

El bosc. La primera vegada que vaig anar-hi vaig sentir-me amenaçada. Encara que el camí entre l'alberg i el bosc discorre entre vegetació, és fàcil saber quan he arribat pròpiament al bosc. És quan començo a notar que els arbres parlen de mi entre ells amb un llenguatge que se m'escapa.

Con người luôn luôn mâu thuẫn với mình, lấy những đau khổ trước mắt để đánh lừa hi vọng mai sau, và xoa dịu những đau khổ hiện tại bằng một tương lai không thuộc quyền mình, mọi hành động của họ đều mang dấu ấn của tính không nhất quán và nhu nhược. Dưới trần gian này không gì trọn vẹn hơn sự khổ hạnh.

Fas el primer pas, i per salvar-te de les conseqüències, fas el següent. En uns temps com els nostres, només hi ha dues possibilitats: pujar o enfonsar-se.

Ha arribat l'esperat moment de la veritat. Però de debò està segura de voler conèixer-la? Cada vegada que la veritat apareix, hi ha alguna cosa que s'enfonsa.

Fins i tot es pregunta per un instant si és lícit riure després de tot el que ha passat, amb tot el que continua passant. Com es pot riure mentre hi ha éssers estimats que moren?

Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit.

—No t'amoïna… per exemple, el sempre? —El sempre es compon de molts ares —contesta. No hi tinc res a dir; encara ho estic paint quan la Margo diu:— Emily Dickinson.

Hi ha la tristesa, o la malenconia, de saber que mai ho sabrem tot.

Sé que no tot és pur. Però hi ha una cosa que no puc suportar: el sentiment del meu propi benestar quan els altres, tants d'altres!, encara no han pogut trobar el seu.

Com pot pesar físicament el que ja no hi és? Com pot pesar el buit? Doncs pesa.

No hi ha dubte que l'amor comparteix alguns ingredients amb la bogeria.

Tothom acaba marxant […]. I tant que sí. Apa, aquí tens el teu laberint de patiment. Tots hi anem a parar: ara vés i troba'n la sortida.

No hi ha animal pitjor que l’home. Són els homes els qui maten els homes, no les bales.

No hi ha marxa enrere en una història d'amor, una relació és sempre una carretera de sentit únic." (87)

Sempre hi ha alguna cosa bonica i fascinant en l'horror més pur.

Em fa por la foscor. Abans em pensava que de la foscor en podia sortir qualsevol cosa, per això em feia por. Ara em fa por perquè sé que no hi ha res.

Tenia aquella mena de dits que feien venir ganes d'entrellaçar-hi els teus.

La millor manera de resoldre un misteri és decidir que no hi ha cap misteri que calgui resoldre.

Imaginar no és perfecte. No et pots ficar a dins de tot, al fons d'algú altre. […] Però imaginar-se ser algú altre, o que el món és diferent, és l'única manera d'entrar-hi.

—Suposo que m'hi acostumaré —vaig dir […]—. En no haver de deixar-te mai. —Mai —em va prometre.

Semblen dibuixos, però a dins de les lletres hi ha les veus. Cada pàgina és una capsa infinita de veus" (Trilogia de Moçambic)

Aquesta és la terra que convenia al meu mal; una terra que, sense dormir, s'hi pot reposar i somniar-hi.

Un fetus pot ajudar a guarir el cor malalt de la seva mare, o qualsevol altre òrgan, el mateix cervell, fent-hi arribar cèl·lules mare.

Ai de mi, que l'amor no hi ha cap herba que el curi i les arts que a tothom fan profit no en fan al seu amo!

Si hi havia una cosa que sabia de debò, des de la boca de l'estómac al moll de l'os, des del cap fins a les plantes dels peus […], era que l'amor dóna als altres el poder de destruir-te.

Hi ha fibres als cors dels més temeraris que no es poden tocar sense emoció. Fins i tot per als perduts, que es prenen la mort i la vida com una broma, hi ha temes amb els quals no es pot jugar.

Em sembla lògic que… entre un home i una dona hi hagi una certa igualtat… No pot ser que un es passi la vida havent-se de llançar a salvar l'altre. S'han de salvar l'un a l'altre, equitativament.

La vida és alegre o trista, segons com la miris. De vegades penses que no saps viure. O t’imagines que n’hi ha que són feliços i aleshores tot els sembla més bonic: potser un dia o altre et tocarà.

And when we wr i t e he r life hi s tory, we f ind tha t we know nothing about the f i r s t s even ye a r s of he r life, but the de eds of he r l a t e r chi ldhood a r e to be s e en in the old rocks .(

Moltes coses havien estat possibles perquè ell no havia dit no. Perquè els altres que eren com ell no havien dit que no. No n'hi havia prou de refusar-se interiorment i obeir de mala gana. Calia dir que no.

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa.

A Molotschna, la sort no existeix. És pecat creure en la sort. Un s'ha d'avergonyir de plorar. Tot és voluntat de Déu, res no queda abandonat a l'atzar en la creació de Déu. Si Déu va crear el món, per què no ens hi hem d'incloure nosaltres?

L'Ona ha vingut al meu costat i mira per damunt de la meva espatlla. M'hi posarà la mà? M'observa mentre escric. Em tremola el bolígraf. No sap llegir, de manera que puc escriure aquestes paraules: «La meva ànima és teva, Ona», i ella no ho sabrà.

— Què tens? —vaig preguntar-li suaument. Em va ignorar mentre es mirava la lluna. — El crepuscle, un altre cop —va mussitar—. Un altre final. Tant li fa com en sigui de perfecte el dia, sempre s'ha d'acabar. — Hi ha coses que no tenen per què acabar-se.

És com si en aquella època cada nit també mirés una lluna de gel a través d'un ull de bou. Una lluna gelada i transparent, de només un pam de gruix. Però al meu costat no hi havia ningú. La mirava tot sol, sense poder compartir-ne la bellesa ni la fredor.

La filosofia és la confiança que el pensament pot transformar la vida i fer-la millor. És a dir, que podem viure pensant i pensar com volem viure, en un trànsit sense garanties entre el silenci i l'acció. La filosofia no pretén esgotar el silenci ni ser pura acció. Sap que els contorns del que podem dir i pensar són limitats i parcials, que estem, per tant, envoltats de silenci. Però sap també que sense endinsar-nos més enllà dels límits del que encara no sabem com dir, l'acció és mera repetició i acceptació del que hi ha.

No n'hi ha per tant!, em repetia per intentar calmar-me. Era veritat. No n'hi havia per tant. No era la fi del món una altra vegada. Només era el final d'una petita estona de pau que ara deixava enrere. Només era això. No n'hi ha per tant —vaig assentir—, però Déu n'hi do.

La nora encengué un foc de llenya i un cop fet força caliu hi va posar algunes lloses de pissarra -de llicorella, deien ells- després d'untar-les d'oli copisament. Un cop roents hi estengué els conills espellats i espaterrats, ben espolsats de sal. Jo em mirava tot allò com si estigués veient els preparatius d'un dinar de l'època paleolítica, de l'autèntica Edat de Pedra! Amb l'allioli que mentre els conills es rostien havia fet el vell -en un gran morter també de pedra-, no recordo haver menjat cosa més rica en tots els dies de la meva vida.

NURI (cridant-lo): Manelic! (Ell hi va.). He, he he! El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món? MANELIC: El món de terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!

Hi ha ciutats secundàries que ja no són les ames del seu destí però amaguen en els seus carrers el tresor d’un gegant vençut. València és una d’elles. Amb el pas del temps el desdeny propi i alié les reduïx a tòpic. El tòpic preval com a mantra i sosté interpretacions fal·laces. Hi ha una resposta majoritària, la de propagar frases fetes. Era i és tan comú que mai va ser la meua. Les ruïnes no eren un decorat de ficció. El veïnat fugia, callava, mirava cap a un altre costat. Contràriament, les pedres exhalaven l’empremta d’una derrota per incompareixença.

Un inconvenient del correu electrònic és que només el pots esborrar una vegada: no pots arrugar-lo, rebotre'l contra el terra, trepitjar-lo, fer-ne mil bocins i cremar-lo. Hi podia haver alguna cosa més cruel, per part d'algú que t'acabava de rebutjar, que una paciència compassiva?

No recordo gaire aquell dia a escola; ¿per què l'hauria de recordar? Tot era normal. La normalitat és com mirar per la finestra d'un cotxe: les coses passen, una rere l'altra, sense que tinguin importància. No hi ha reptes, en aquestes hores; són un hàbit més, com rentar-te les dents.

—Van ser feliços, Edita. —Però ha durat tan poc… —La vida, qualsevol vida, dura molt poc. Però si has pogut ser feliç, ni que sigui un instant, haurà valgut la pena viure-la. —Un instant! Com de curt? —Molt curt. N'hi ha prou de ser feliç l'estona que triga un llumí a encendre's i apagar-se.

Diuen que cada floc de neu és diferent. Si això fos cert, com podria el món anar endavant? Com podríem aixecar-nos de les nostres genuflexions? Com podríem recuperar-nos d’una meravella així? Oblidant. No podem tenir massa coses al cap. Només existeix el present i no hi ha res per a recordar.

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui —diuen— irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.

Si Déu existeix, el diable també. Són viatgers de la mateixa línia fèrria: l'un, en una direcció, i l'altre, en la contrària. D'alguna manera, el Bé i el Mal es contraposen. Gairebé es podria dir que es necessiten: ¿com sabríem el que fem bé si no hi hagués el mal perquè ho poguéssim comparar i veure la diferència?

Tal com ho veig jo, el que hem decidit nosaltres, les dones, és que volem tres coses, i que hi tenim dret. Quines?, pregunta la Greta. Volem seguretat per als nostres fills, diu la Mariche. Se li escapa alguna llàgrima i li costa de parlar, però continua. Ens volem mantenir fermes en la nostra fe. Volem poder pensar.

Canta per a si mateixa, canta per als gats, per a la teuladeta de joncs, una tirallonga de notes i paraules, tralarà-tralarí-tralarà-tralaró, canta sense parar, fins que el so troba el buit que té dins seu, i s'hi escampa i l'inunda ben inundat però evidentment no l'omple mai del tot perquè és un buit sense forma ni límits.

Hi havia gronxadors, en un dels parcs, però com que portàvem faldilles que el vent podia aixecar i ensenyar què hi havia a sota, no se'ns podia ni acudir de prendre'ns la llibertat de pujar-hi. Només els nens podien tastar aquella llibertat; només ells podien enlairar-se, flotar i descendir; només ells podien solcar els aires.

Mirant enrere, m'adono que vaig deixar d'escriure a la llibreta quan ja no em vaig voler conèixer més a mi mateixa. Si hi ha una cançó que et fa plorar i no vols plorar més, ja no la tornaràs a escoltar. Però no pots fugir de tu mateix. No pots decidir no veure't mai més a tu mateix. No pots decidir apagar la remor del teu cap.

Vaig escriure que les persones necessiten seguretat: no suporten la idea de la mort com una eternitat buida i fosca, no suporten pensar que els seus éssers estimats deixin d'existir, i ni tan sols poden concebre que un dia ells mateixos puguin deixar d'existir. Al final vaig concloure que la gent creia que hi havia una altra vida perquè no es veia amb cor de no creure-ho.

Sovint […] m'imaginava com devia ser el fil de la meva vida en el teler de les parques. Qui sap si existia de veritat. Estava convençuda que el meu fil devia haver canviat de color. Creia que segurament hauria començat sent d'un bonic to beix, altruista i passiu, que quedés bé com a fons, però ara em donava la sensació que devia ser carmesí o daurat brillant. El tapís de família i amics que es teixia al voltant meu era preciós, lluent, ple de colors vius i complementaris. Em vaig quedar parada d'alguns dels fils que havia hagut d'incloure a la meva vida. […] Malgrat tot, en aquella joia hi havia un revers. M'imaginava que, si es girava el tapís de les nostres vides, l'estampat del dors devia estar teixit amb els inhòspits grisos dels dubtes i les pors.

No es tracta de la vida i la mort. El laberint, vull dir. Ah, molt bé. I de què es tracta, doncs? Del patiment va dir. De fer coses dolentes i que et passin coses dolentes. Aquest és el problema. Com se surt, del laberint del patiment? Què tens? li vaig preguntar. No res. Però sempre hi ha patiment. El patiment és universal. És l'únic que preocupa per igual a budistes, cristians i musulmans.

—Aquest és el meu compromís: jo, Astruc, fill d'en Bonjuhà i de la Sara, metge i cirurgià, amb deu unces de mal geni, però moltes més de paciència, totalment enamorat de la dona més llesta, valenta i tossuda de Barcelona, t'ofereixo tot el que tinc, que no és gaire. Es va posar les mans al pit. —Jo mateix, quatre consells que sé que no seguiràs i la certesa que mai no em mouré del teu costat, si m'hi vols.

- Tu m'has preguntat i jo et responc. La teva mare i en Big George són les dues persones més valentes que conec. - De debò? - T'ho prometo. El Monyó estava ben sorprès. - Doncs jo hauria ... - Esclar que sí. I hi ha una cosa més que vull que recordis sempre, fill. En aquest món hi ha gent extraordinària que es comporta com gent normal i corrent. No vull que te n'oblidis mai. Entesos? El Monyó se la va quedar mirant fixament.

«¿Us puc ajudar?», els preguntava, i llavors elles em donaven bocins de massa de pa perquè hi jugués, i jo en feia un homenet que elles coïen al forn amb la resta de menjar. Sempre feia homenets de pa, mai dones, perquè un cop cuits me'ls menjava, i això em feia sentir com si tingués un poder secret sobre els homes. Començava a entendre que no en tenia cap, de poder, malgrat les pulsions que, segons la Tia Vidala, jo els despertava.

Totes dues es queden en silenci sense dir res més. Se'ls escapa aquella edat en què penses que n'hi ha prou desitjant les coses perquè es compleixin. De petits, els somnis són com la carta d'un restaurant: assenyales el que vols i estàs convençut que el futur t'ho servirà en una safata de plata. Més tard es deixa enrere la infantesa i la vida tria per camins imprevistos. El cambrer arriba a la taula i et diu que la cuina està tancada.

Vaig reflexionar sobre per què creia que era una pregunta important. Vaig escriure que les persones necessiten seguretat: no suporten la idea de la mort com una eternitat buida i fosca, no suporten pensar que els seus éssers estimats deixin d'existir, i ni tan sols poden concebre que un dia ells mateixos puguin deixar d'existir. Al final vaig concloure que la gent creia que hi havia una altra vida perquè no es veia amb cor de no creure-ho.

Cada vegada que creix algun brot en la pila que vas afaiçonant, et dius que hi ha futur fora de qualsevol sospita. Però que fràgils són els vincles...! I que fugisser el tremolor de cada encontre! Com serà l'hora generosa. suma i recompte, epíleg dels teus dies? Mai no sabràs del cert si has caigut i t'ha inundat el mar o si, lliurat al clar somriure de l'esfinx, que t'enamora, el llamp d'algun impuls t'ha empentat envers el buit i l'aventura.

Vostè és jove, està al començament de tot, i jo vull demanar-li, tan bé com sé, estimat senyor, que tingui paciència davant de tot allò que hi ha de no resolt en el seu cor, i que intenti estimar les preguntes mateixes (...). No cerqui ara les respostes que no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I es tracta de viure-ho tot. Visqui les preguntes. Potser llavors, de mica en mica i sense adonar-se'n, un dia llunyà viurà resposta endins.

— Estaves profundament adormida, no m'he perdut res —els ulls li van brillar—. Ja havies acabat de parlar. Vaig rondinar. — I què he dit? Els seus ulls daurats es varen tornar molt dolços. — Que m'estimes. — Això ja ho sabies —li vaig recordar, acotant el cap. — És igual, és agradable sentir-ho. Vaig amagar el rostre en la seva espatlla. — T'estimo —vaig xiuxiuejar. — Ara tes la meva vida —va respondre simplement. De moment, no hi havia res més per dir.

Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu.

No, no ho ets. És el teu cos, no tu. La teva esència no té res a veure amb el bruixots negres. Portes alguns gens d'en Marcus, i alguns de la Saba. Però això és físic. I la part física, els gens, el do, no és el que et converteix en un bruixot negre. Creu-me. Él la manera com penses i com actues el que fa que siguis com ets. No ets dolent, Nathan. En tu no hi ha res dolent. Tindràs un do poderós, això ho veiem tots, però depèn de com l'utilitzis seràs bo o dolent.

No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

I què em caldria fer? Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret, i, com una heura obscura que puja una paret, grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles, veient que m'han clavat a la terra les soles? No, senyor!, que un banquer m'estimi per pallasso llepaculs que dedica sonets? No!, passo, passo! Afalagar, adular les passes d’un ministre per si m'adreça un gest que no sigui sinistre? No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau? Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau? I la pell dels genolls de nit i dia bruta? Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta? No, senyor! Ser una estora als peus d’un idiota? Agitar l'encenser davant d'una carota? No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla? O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla? Potser passar la mar amb madrigals per rem i a la vela sospirs de vella? No fotem! No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret! O fer-me elegir Papa en els pobres concilis formats per uns imbècils que van destil·lant bilis? No, senyor! Treballar perquè aplaudeixin altres un sonet que hagi fet, en lloc d'escriure’n d’altres? Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes? O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes? Estar terroritzat com un que quasi es mor quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or? Calcular, esporuguit davant d'un anatema? Anar a fer una visita en comptes d’un poema? Relligar els aprovats o fer-me presentar? No, senyor! No, senyor!... Més m’estimo cantar, entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure, mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure; anar amb el barret tort, contemplar l'univers, per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers! No tenir gens en compte la fama i la fortuna, poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna! No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit, i molt modestament poder-me dir: Petit, estigues satisfet de flors i fruits i fulles si és al teu jardí que en culls o bé n’esbulles! I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost, no haver d'estar obligat a satisfer un impost, davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits, no haver de pagar mai per uns favors pretèrits, i, encara que no sigui poderós el meu vol, que no arribi gens lluny, saber que hi he anat sol! Acte segon. Escena VIII.

His introduction throws me. The only time I can envision "Hi, I'm a surgeon" as a fitting introduction is if I were on a gurney in a stark white room and a man wielding a scalpel was standing over me. Plus, it's been a while since we've talked careers with anyone. Jobs are rarely a topic of conversation anymore--they exist in a place and time too far away to seem interesting. "What do you do?" is not a question asked to define someone, because out here we're all working the same jobs: yachties, mechanics, navigators, weather-readers, fishermen, adventure travelers, storytellers.

Du reste, la majorité des orientalistes ne sont et ne veulent être que des érudits ; tant qu’ils se bornent à des travaux historiques ou philologiques, cela n’a pas grande importance ; il est évident que des ouvrages de ce genre ne peuvent servir de rien pour atteindre le but que nous envisageons ici, mais leur seul danger, en somme, est celui qui est commun à tous les abus de l’érudition, nous voulons dire la propagation de cette « myopie intellectuelle » qui borne tout savoir à des recherches de détail, et le gaspillage d’efforts qui pourraient être mieux employés dans bien des cas. Mais ce qui est beaucoup plus grave à nos yeux, c’est l’action exercée par ceux des orientalistes qui ont la prétention de comprendre et d’interpréter les doctrines, et qui les travestissent de la façon la plus incroyable, tout en assurant parfois qu’ils les comprennent mieux que les Orientaux eux-mêmes (comme Leibnitz s’imaginait avoir retrouvé le vrai sens des caractères de Fo-hi), et sans jamais songer à prendre l’avis des représentants autorisés des civilisations qu’ils veulent étudier, ce qui serait pourtant la première chose à faire, au lieu de se comporter comme s’il s’agirait de reconstituer des civilisations disparues.

—Les coses no passen mai com te les has imaginat —sentencia. El cel és com un quadre contemporani monocromàtic, que m'arrossega cap al seu interior amb el miratge de la profunditat, estirant-me amunt. —Sí, és veritat —responc. I llavors, després de pensar-hi un segon, afegeixo:— Però és clar, si no imagines, no passarà res. Imaginar no és perfecte. No et pots ficar a dins de tot, al fons d'algú altre. Mai no m'hauria pogut imaginar la ràbia que ha mostrat la Margo quan l'hem trobat, o la història al damunt de la qual escrivia. Però imaginar-se ser algú altre, o que el món és diferent, és l'única manera d'entrar-hi.

Així de senzill. Passava d'anar a cent per hora a adormir-se en un nanosegon. Em moria de ganes d'estirar-me al seu costat, abraçar-la i adormir-me amb ella. No de follar-me-la, com en aquelles pel·lícules, ni tan sols de fer-hi l'amor: només de dormir junts, en el sentit més innocent de l'expressió. Però no era prou valent, i ella tenia xicot, i jo era un pallús, i ella era preciosa, i jo era avorrit com una cursa de cargols, i ella era eternament fascinant. Així, doncs, vaig tornar a la meva habitació, em vaig estirar a la llitera de sota i vaig pensar que si la gent fos pluja, jo seria plugim, i ella, un huracà.

Potser es trenquen les cordes, o potser s'enfonsa el nostre vaixell, o potser som herba, i les arrels són tan interdependents que ningú no es mor mentre encara hi hagi algú viu. El que dic és que, de metàfores, en tenim tantes com vulguem. Però s'ha de vigilar la que es tria, perquè és important. Si tries les cordes, llavors conceps un món en què et pots trencar sense que et puguin arreglar. Si tries l'herba, insinues que tots estem connectats fins a l'infinit, que podem utilitzar aquest sistema d'arrels no només per entendre'ns els uns als altres, sinó també per convertir-nos en l'altre. Les metàfores tenen implicacions.

— Què hi ha de més preciós per a una dona que la llibertat? La llibertat de pensar, de sentir, d'actuar! —exclamà finalment. — Però, permeteu-me... —la va interrompre en Piotr Vassílitx, que ja mostrava a la seua cara un cert grau de descontentament—. Per què necessita una dona la llibertat? Què en faria? — Com? I per a l'home sí que seria necessària, a parer seu? Ah, ja hi som... Vostés, els homes... — És que l'home tampoc la necessita —la tornà a interrompre en Piotr Vassílitx. — Que no la necessita? — I tant que no! De què li serveix aquesta tan exaltada llibertat? Un home lliure, com tothom sap, o bé s'avorreix o bé fa ximpleries.

Va tancar els ulls. Em vaig acostar més, eliminant qualsevol distància que hi hagués entre nosaltres, i vaig prémer els llavis suaument damunt dels seus. Tot i que havia pensat que estava a punt, no estava prou preparat per a l'explosió que va tenir lloc. Quina mena d'alquímia estranya era allò que el frec d'uns llavis fos molt més intens que el frec d'uns dits? No tenia cap mena de sentit lògic que un contacte tan senzill entre aquesta zona de la pell en particular fos infinitament més fort que res del que havia viscut fins ara. Era com si allà on es trobaven les nostres boques hagués aparegut un nou sol i el meu cos hagués quedat inundat de la seva llum encegadora.

A la fi li he preguntat si sabia alguna cosa de la Creu del Sud. Li he assenyalat aquella constel·lació d'estrelles relluents. I tant, ha dit. S'ha posat a riure. Li he explicat que ella i les dones, per orientar-se, podien fer servir la Creu del Sud, anomenada també Crux Australis. Si clous el puny dret així, li he dit. Li he agafat la mà i l'hi he tancat. L'he alçat cap a les estrelles. Tenia el braç estirat, el puny clos, com una lluitadora per la llibertat. Ara has d'alinear el primer artell amb l'eix de la Creu, he continuat. Li he aguantat la mà, el canell. He notat la majestat divina, una gratitud acaparadora. L'estómac se m'havia capgirat. Havien atès la meva súplica.

Perquè tal com l'amor i la justícia provenen de l'absència de temor, en canvi, l'odi neix del temor, i la injustícia neix del temor. Ara bé, el temor és el fill de l'Anticrist. Ens referim al temor de l'ésser humà envers els seus iguals. El lleó no tem el lleó, el tigre no tem el tigre, el xai no tem el xai, el bou no tem el bou, el corb no tem el corb, el barb no tem el barb, si no és que l'un amenaça l'altre. Per tal que regni el temor entre un ésser i un altre de la mateixa mena, cal que existeixi una enemistat entre tots dos per un motiu determinat. En canvi, l'ésser humà tem l'ésser humà sense que hi hagi cap motiu, sinó que el temor de l'ésser humà cap al seu igual no és pas la conseqüència de les seves enemistats i les seves guerres, sinó que n'és la causa.

Pe norma, marxar del cinema implica renegar del has vist; en canvi deixar un llibre a mitges no sempre és sinònim de mala literatura. Els que militem en la causa de les lectures a mitges abandonem llibres bons i llibres dolents, indiferentment, sense remordiments. De vegades per tonr-hi més endavant, perquè en aquell moment aquell llibre no era per nosaltres, de vegades per no tornar-hi mai més i per malparlar-ne sempre als coneguts. I davant de les crides a la falta de respecte que per molta gent suposa deixar un llibre a mitges, sempre en vénen al cap les pauraules del Manel aquel dia a l'Horiginal, quian després d'un recital parlàvem el tema i va sentenciar: "Respecte? S'hauria de veure quin tipus de respecte pel lector tenen algun autors mentre escriuen les seves putes novel·les del collons

El sol ja s'havia post just darrere el perfil de les muntanyes, a través dels arbres encesos per la llum daurada del seu voltant traspuaven uns rajolins de llum molt prims, d'un singular to rosat, que queien sobre la vall. Era un espectacle meravellós. Al cel hi havia una llum rogenca, com un incendi que cremés a la llunyania, i molt al fons, damunt la ciutat, la calitja formava una cúpula d'intensos colors resplendents, com una esfera púrpura. I tots els sorolls es perdien en el capvespre en una plàcida harmonia: el cant llunyà acompanyat d'una harmònica dels excursionistes que tornaven a casa, el ric-ric clar dels grills, cada vegada més fort, i el brunzit i el cruixit i el brogit imprecisos que habitaven a totes les fulles, murmuraven a totes les branques i fins i tot semblaven brumir en l'aire.

Sí, diu la Mejal. Però jo tinc una altra pregunta que voldria plantejar. Té a veure amb el passatge bíblic que exhorta les dones a obeir i a sotmetre's als marits. Si ens hem de mantenir com a bones esposes, com podem deixar els nostres homes? No és un acte de desobediència, això? El deure més important i apressat, diu la Salome, són els nostres fills, la seva seguretat. Però no segons la Bíblia, diu la Mejal. No sabem llegir, diu la Salome. Com hem de saber què diu la Bíblia? Hi poses molts entrebancs, li respon la Mejal. Ja ens ho han ensenyat, el que diu la Bíblia. Sí, diu la Salome, Peters, els ancians i els nostres marits. Això, respon la Mejal. I els nostres fills. Els nostres fills!, exclama la Salome. I quin és el comú denominador entre Peters, els ancians, els nostres fills i els nostres marits? M'imagino que ens ho diràs tu, respon la Mejal. Tots són homes!, diu la Salome.

Tots estem esquerdats. Tots comencem sent un vaixell hermètic, un compartiment estanc. I passen coses; la gent ens deixa, o no ens estima, o no ens entén, o no els entenem nosaltres, i ens perdem i ens decebem i ens ferim mútuament. I el vaixell es comença a esquerdar per molts llocs. I, és clar, un cop s'esquerda el vaixell, el final esdevé inevitable. Un cop comença a ploure a dins de l'Osprey, ja no el reformaran mai més. Però hi ha tot un lapse de temps entre que es comencen a obrir les esquerdes fins que finalment ens trenquem. I és només durant aquest temps que ens podem veure, perquè nosaltres ens veiem a través de les escardes i veiem l'interior dels altres a través de les seves esquerdes. Quan ens hem vist cara a cara? No ha estat fins que tu m'has vist a través de les meves esquerdes i jo t'he vist a través de les teves. Abans, només miràvem idees d'un i altre, com quan mirava el teu estor però sense veure l'interior de l'habitació. Però un cop el vaixell s'esquerda, la llum hi pot entrar. La llum en pot sortir.

WO PAL BHI KYA PAL THE WO PAL BHI KYA PAL THE. JO BITE HUE KAL ME THE. BITAYA THA EK WAQT UN DOSTO KE SATH BHULE BISRE UN RATO KE SATH. JITE THE HUM BHI GURUR ME ZINDAGI NA HARNE KE SURAT ME YE ZINDAGI. MILI THI JAB PAHLI NAZAR TUJHSE. GUM HO GAYA THA YE DIL KAHI MUJHSE. RUK GAYA THA WAQT JAISE. THAM GAYI THI YE SAANSE VAISE. WO PAL BHI KYA PAL THE. JO BITE HUE KAL ME THE WO CHUP CHUP KAR TUJHE DEKHNA. WO KHAWABHO ME BHI TUJHE DEKHNA WO DUAON ME TUJHE MANGNA WO NIGAHON ME TUJHE BAITHANA YAAD HAI WO SAB…. WO PAL BHI KYA PAL THE JO BITE HUE KAL ME THI TAB DIKHAYA TUNE. SACH HI BATAYA TUNE BIKTI HAI JAHAN ME SURAT NA HAI SIRAT KA KOI MOL. MILTI HAI MOHABBAT YAHA KAUDIYO KE MOL. ZIDD THI MERI BHI TUJHE PANE KI. EK DIN TUJHE EHSAS DILANE KI. SURAT TO BAS DO DIN KI KAHANI HAI. SIRAT HI ZINDAGI BHAR KAAM ANI HAI. AJ HOTA HAI TUJHE BHI MAHSOOS. JO KAL MUJH PAR THI BITI. AJJ WO TUJHKO HAI JINI . SAHI KAHA HAI KISI NE MOHABBAT KISI KO PAGAL BANA DE. TO KISI KO PATTHAR BANA DE. WO PAL BHI KYA PAL THE. JO BITE HUE KAL ME THE.

Però això és el que fa l'estiu. L'estiu és com caminar per un camí ben bé com aquest, dirigint-te tant cap a la llum com cap a la foscor. Perquè l'estiu no és només un conte alegre. Però no hi ha conte alegre sense la foscor. I sens dubte l'estiu és realment sobre un final imaginat. Ens hi dirigim instintivament com si hagués de significar alguna cosa. Sempre l'estem buscant, buscant arribar-hi, dirigint-nos-hi tot l'any, com l'horitzó conté la promesa d'una posta de sol. Sempre estem buscant la fulla totalment oberta, l'escalfor oberta, la promesa que un dia proper serem capaços de jeure i tenir l'estiu fet per a nosaltres; un dia proper el món ens tractarà bé. Com si fos realment un final més amable i no fos només possible sinó segur, una harmonia natural que s'escamparà als teus peus, es desenrotllarà com un paisatge il·luminat només per a tu. Com si de tot el que es tracta sempre, el teu temps a la terra, fos l'estirament plenament feliç dels músculs del cos en una clapa escalfada d'herba, una tija llarga i dolça d'herba a la boca. Sense preocupacions. Quina idea. Estiu. El Conte d'estiu. No existeix aquesta obra, Grace. Que no t'enganyin.

August, diu, sé el que són aquestes (assenyala les lletres). Són lletres. Però aquestes coses petites, què són? Li dic que són comes, que marquen una pausa curta, o un respir, al text. Ella somriu, després inspira, com si es volgués tornar a empassar les paraules, ficar-se-les altre cop dins del cos, potser per oferir unes paraules a la criatura que encara no ha nascut, la narració, la seva… Però no diu res més i jo maldo per respondre-li. Sabies, li dic, que hi ha una papallona que es diu Coma? Respira amb dificultat. És una reacció tan poc apropiada, tan còmica… Ah, sí?, pregunta. Sí, li dic, es diu Coma perquè… Però ella m'atura. No, diu, deixa-m'ho endevinar. Perquè vola de la fulla a la tija i al pètal, només amb una pausa molt breu? Perquè el seu viatge és la seva història, no parar mai, només una pausa breu, sempre en moviment? Somric i assenteixo. Exactament, dic, és això! L'Ona es clava un cop de puny al palmell: Ahà! Se'n torna al seu seient. Però no és veritat, no és aquesta la raó del nom de la papallona Coma. I per descomptat que hi ha punts en els textos, pauses en els viatges. Aturades. La raó autèntica, banal, és que la papallona té una taca a sota de l'ala que sembla una coma.

En Rudi i l'Alice es queden tots sols. Per primera vegada no hi ha filats entremig, no hi ha guàrdies observant-los des de les torretes amb un fusell a l'espatlla, no hi ha xemeneies envoltant-los de degradació. Es miren uns segons, al principi amb pudor i certa incomoditat. De mica en mica, amb més intensitat. Són joves i agraciats, estan plens de vida, de plans, de desigs, d'urgència per beure's el present. Quan es tornen a mirar, ara ja amb l'espurna del desig encesa als ulls, senten que la felicitat els aïlla dels altres, que els situa en un altre lloc, que res no els pot prendre aquest moment. Durant l'instant que dura el somni, en Rudi, abraçat al cos de l'Alice, ha cregut que la seva felicitat era tan gran, que res no la podria trencar. S'ha adormit pensant que, en despertar-se, tot el mal s'haurà esborrat i la vida tornarà a ser com abans de la guerra, que els galls cantaran de matinada, que farà olor de pa acabat de fer i que sonarà l'alegre ding del timbre de la bicicleta del lleter. Però es fa de dia i res no s'ha esborrat, el paisatge amenaçador de Birkenau continua intacte. Ell encara és massa jove per saber que la felicitat no pot vèncer, que és massa fràgil, que sempre surt derrotada.

Aquell bisbe substitut venia de l'Amèrica del Nord, i tenia una dona que no es trenava els cabells. Pel que sembla, va dir a la congregació que no creia en l'existència literal del cel i de l'infern. Alguns dels membres de la congregació van sospitar d'ell i, alarmats, el van fer fora de la colònia. Però abans d'anar-se'n encara va tenir temps de dir-los que no solament no creia en el cel i en l'infern, sinó que estava convençut que cap membre de la congregació hi creia de debò. Els va demanar que alcessin la mà els qui tenien un fill esgarriat, un de rebel que havia abandonat la colònia o un que havia manifestat que no tenia fe. Se'n van alçar unes quantes. Aleshores, el substitut va adreçar la pregunta següent als que s'havien manifestat: Si estimeu els vostres fills i esteu convençuts que quan es morin cremaran al foc de l'infern durant tota l'eternitat, com podeu restar aquí asseguts tan tranquils? Com podeu tornar a casa i gaudir d'un dinar boníssim a base de vernike i platz que us ha preparat la dona i relaxar-vos després a sota de l'edredó de plomes a fer una maddachschlop (migdiada), sabent que el vostre fill aviat cremarà per sempre més, esgargamellant-se en un sofriment etern? Si hi creguéssiu veritablement, no faríeu el que estigués a les vostres mans per aconseguir que es penedís, que acceptés sincerament Jesucrist i que obtingués el perdó? No regiraríeu cel i terra a la recerca d'aquests fills perduts, dels qui han deixat la colònia, o dels qui n'han estat expulsats, dels qui erren pel desert proverbial, dels qui considereu pecadors però continuen sent fills vostres, carn de la vostra carn i sang de la vostra sang, les vostres estimades criatures?

Sempre que he pensat en la mort d'aquell home, […] l'he imaginat com vas dir tu, que se li van trencar totes les cordes de dins. Però hi ha mil maneres de mirar-s'ho: potser es trenquen les cordes, o potser s'enfonsa el nostre vaixell, o potser som herba, i les arrels són tan interdependents que ningú no es mor mentre encara hi hagi algú viu. El que dic és que, de metàfores, en tenim tantes com vulguem. Però s'ha de vigilar la que es tria, perquè és important. Si tries les cordes, llavors conceps un món en què et pots trencar sense que et puguin arreglar. Si tries l'herba, insinues que tots estem connectats fins a l'infinit, que podem utilitzar aquest sistema d'arrels no només per entendre'ns els uns als altres, sinó també per convertir-nos en l'altre. […] Les cordes fan que el dolor sembli més fatídic del que és, diria. No som tan fràgils com ens podrien fer entendre les cordes. I també m'agrada l'herba. L'herba m'ha portat fins a tu, m'ha ajudat a imaginar-te com una persona real. Però no som diferents brots de la mateixa planta. Jo no puc ser tu. Tu no pots ser jo. Es pot imaginar prou bé una altra persona, però mai a la perfecció, oi? Potser és més com deies abans, tots estem esquerdats. Tots comencem sent un vaixell hermètic, un compartiment estanc. I passen coses; la gent ens deixa, o no ens estima, o no ens entén, o no els entenem nosaltres, i ens perdem i ens decebem i ens ferim mútuament. I el vaixell es comença a esquerdar per molts llocs. I, és clar, un cop s'esquerda el vaixell, el final esdevé inevitable. […] Però hi ha tot un lapse de temps entre que es comencen a obrir les esquerdes fins que finalment ens trenquem. I és només durant aquest temps que ens podem veure, perquè nosaltres ens veiem a través de les esquerdes i veiem l'interior dels altres a través de les seves esquerdes. Quan ens hem vist cara a cara? No ha estat fins que tu m'has vist a través de les meves esquerdes i jo t'he vist a través de les teves. Abans, només miràvem idees d'un i altre […]. Però un cop el vaixell s'esquerda, la llum hi pot entrar. La llum en pot sortir.