Hi De Hi Quotes

Haiku sounds like I'm Saying hi to someone named Ku. Hi, Ku. Hello.

What’s not so great is that all this technology is destroying our social skills. Not only have we given up on writing letters to each other, we barely even talk to each other. People have become so accustomed to texting that they’re actually startled when the phone rings. It’s like we suddenly all have Batphones. If it rings, there must be danger. Now we answer, “What happened? Is someone tied up in the old sawmill?” “No, it’s Becky. I just called to say hi.” “Well you scared me half to death. You can’t just pick up the phone and try to talk to me like that. Don’t the tips of your fingers work?

Hi! handsome hunting man Fire your little gun. Bang! Now the animal is dead and dumb and done. Nevermore to peep again, creep again, leap again, Eat or sleep or drink again. Oh, what fun!

I was raised very, very strictly with Christian Science. I didn't have a shot or an aspirin or anything until I was 13 years old. We had to go to church, do testimonies every Wednesday night. I think all religion is based on what happens after this life. You live a certain way so that when you die, things can be good. But why can't things be good now? Why can't you understand that you're in heaven now? That's how I live. I believe in God. I think that God is everywhere. Every morning I look outside, and I say, "Hi, God." Because I think that the trees are God. I think that our whole experience is God.

Imama: Accha mai ek arab likh deti to kya krte Salar: To ek arab bhi de deta Imama: Kahan se dete? Fraud krte? Salar: Kyu krta? Kama kar deta İmama: Sari umar kamate hi rehte fir ? Salar: Accha hota sari umar tumhara karzdar rehta.

Hi ha vegades que les coses van tan malament que més val que s'aturin del tot per començar després de nou.

S'hi està bé aquí sota. S'hi està bé, en aquest bosc. En aquest tros de terra. En aquest tros de món.

Well, I guess slave-runners aren't really my cup of tea. That is who you married instead, right? A slave-runner. Your father must have been so proud." That wiped the grin right off her face. "You leave my father out of this," she snarled. "Oh, why?" I asked. "Tell me something, is he sore at you? Your dad, I mean. You know, for having Jesse killed? Because I imagine he would be. I mean, basically, thanks to you, the de Silva family line ran out. And your kids with that Diego dude turned out to be, as we've already discussed, major losers. I bet whenever you run into your dad out there, you know, on the spiritual plane, he doesn't even say hi anymore, does he? That's gotta hurt." I'm not sure how much of that, if any, Maria actually understood. Still, she seemed plenty mad.

Du skjønner, det er så mye som ikke for plass om sommeren og høsten og våren", sa hun. "Alle som er litt sjenerte og litt rare. Forskjellige slags nattdyr og folk som ikke passer inn noen steder, og som ingen tror på. De holder seg unna hele året. Og så, når det er helt stille og hvitt og nettene blir lange og alle har gått i hi - da kommer de fram.

Hi ha qui diu, amb l'assistència del seny, que sovint negligim les coses d'aparença mínima i ens dediquem a exaltar aquelles altres que omplen els ulls pel seu volum.

I just wish we could hold on to that sense of wonder because sometimes we don’t notice some of the most incredible things in the world. We walk by beautiful flowers and trees every day without looking at them. We rush through our day without even saying hi to most of the people we see. We take a lot for granted, and I think that’s why some people say it’s better to live each day as our last. That way we might start appreciating more things around us.

Érase una vez un molinero que tenía tres hi­jos, su molino, un asno y un gato. Los hijos tenían que moler, el asno tenía que llevar el grano y acarrear la harina y el gato tenía que cazar ratones. Cuando el molinero murió, los tres hijos se repartieron la herencia. El mayor heredó el molino, el segundo el asno y el tercero

Hẳn anh từng hi vọng già đi cùng cô ấy?

Hi.” I caught a flash of his smile as he bent to kiss me. His lips were warm and his kiss was sweet. Gentle. He only deepened the kiss a little while his hand slid into my hair and his other hand curved into the small of my back. I smiled as he pulled away. “Hi.” “That’s better.” He cupped my cheek in his hand, his thumb tracing the curve of my cheekbone. “I’ve missed you since yesterday. Is that weird? Does that make me one of those stalker guys?” “Only if you follow me home. Cut off a lock of my hair while I sleep. Something like that.” “I thought I’d save that for next weekend.” He bent to kiss me again but swerved at the last second to brush his lips against my cheek instead. “I have a  theory about you, Emily Parker.” “You do?” “I do.” Another kiss on my cheek, and then his teeth grazed my earlobe, and I shivered. “I don’t think you’ve ever been wooed. Have you?” The words were a low whisper in my ear, and the shiver intensified. “Wooed?” The word felt strange in my mouth. “Wooed,” he repeated, punctuating the word with a kiss on my other cheek. “Courted. Swept off your feet. Had someone show you how you make him feel.” “I . . . I can’t say that I have.” That was an understatement. “Then brace yourself.” He straightened up and backed away from me a step or two. “I’m going to woo your ass off.

It is cer­tain­ly for­tu­nate for us that the num­bers (of quarks and antiquarks) are un­equal be­cause, if they had been the same, near­ly all the quarks and an­ti­quarks would have an­ni­hi­lat­ed each oth­er in the ear­ly uni­verse and left a uni­verse filled with ra­di­ation but hard­ly any mat­ter. There would then have been no galax­ies, stars, or plan­ets on which hu­man life could have de­vel­oped.

Ja sabeu que odio, detesto, no suporto la mentida, i no perquè sigui més íntegre que vosaltres, sinó simplement perquè m'horroritza. A les mentides hi ha un tint de mort, un regust de mortalitat - exactament el que més odio del món - una cosa que vull oblidar. Em fa sentir malalt i miserable, com si mossegués alguna cosa putrefacta. Qüestió de temperament, suposo.

El bosc. La primera vegada que vaig anar-hi vaig sentir-me amenaçada. Encara que el camí entre l'alberg i el bosc discorre entre vegetació, és fàcil saber quan he arribat pròpiament al bosc. És quan començo a notar que els arbres parlen de mi entre ells amb un llenguatge que se m'escapa.

Con người luôn luôn mâu thuẫn với mình, lấy những đau khổ trước mắt để đánh lừa hi vọng mai sau, và xoa dịu những đau khổ hiện tại bằng một tương lai không thuộc quyền mình, mọi hành động của họ đều mang dấu ấn của tính không nhất quán và nhu nhược. Dưới trần gian này không gì trọn vẹn hơn sự khổ hạnh.

Fas el primer pas, i per salvar-te de les conseqüències, fas el següent. En uns temps com els nostres, només hi ha dues possibilitats: pujar o enfonsar-se.

Ha arribat l'esperat moment de la veritat. Però de debò està segura de voler conèixer-la? Cada vegada que la veritat apareix, hi ha alguna cosa que s'enfonsa.

Fins i tot es pregunta per un instant si és lícit riure després de tot el que ha passat, amb tot el que continua passant. Com es pot riure mentre hi ha éssers estimats que moren?

Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit.

—No t'amoïna… per exemple, el sempre? —El sempre es compon de molts ares —contesta. No hi tinc res a dir; encara ho estic paint quan la Margo diu:— Emily Dickinson.

Hi ha la tristesa, o la malenconia, de saber que mai ho sabrem tot.

Sé que no tot és pur. Però hi ha una cosa que no puc suportar: el sentiment del meu propi benestar quan els altres, tants d'altres!, encara no han pogut trobar el seu.

Com pot pesar físicament el que ja no hi és? Com pot pesar el buit? Doncs pesa.

No hi ha dubte que l'amor comparteix alguns ingredients amb la bogeria.

Tothom acaba marxant […]. I tant que sí. Apa, aquí tens el teu laberint de patiment. Tots hi anem a parar: ara vés i troba'n la sortida.

No hi ha animal pitjor que l’home. Són els homes els qui maten els homes, no les bales.

No hi ha marxa enrere en una història d'amor, una relació és sempre una carretera de sentit únic." (87)

Sempre hi ha alguna cosa bonica i fascinant en l'horror més pur.

Em fa por la foscor. Abans em pensava que de la foscor en podia sortir qualsevol cosa, per això em feia por. Ara em fa por perquè sé que no hi ha res.

Tenia aquella mena de dits que feien venir ganes d'entrellaçar-hi els teus.

La millor manera de resoldre un misteri és decidir que no hi ha cap misteri que calgui resoldre.

Imaginar no és perfecte. No et pots ficar a dins de tot, al fons d'algú altre. […] Però imaginar-se ser algú altre, o que el món és diferent, és l'única manera d'entrar-hi.

—Suposo que m'hi acostumaré —vaig dir […]—. En no haver de deixar-te mai. —Mai —em va prometre.

Semblen dibuixos, però a dins de les lletres hi ha les veus. Cada pàgina és una capsa infinita de veus" (Trilogia de Moçambic)

Aquesta és la terra que convenia al meu mal; una terra que, sense dormir, s'hi pot reposar i somniar-hi.

Un fetus pot ajudar a guarir el cor malalt de la seva mare, o qualsevol altre òrgan, el mateix cervell, fent-hi arribar cèl·lules mare.

Ai de mi, que l'amor no hi ha cap herba que el curi i les arts que a tothom fan profit no en fan al seu amo!

No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguin imposar-se a la llibertat de la meva ment.

Hi ha paraules que tanquen una conversa com una porta de ferro.

Hi ha moments en què un se sent inferior a si mateix. Quina forma més subtil, més recargolada, de vanitat!

La mort m’enfada. Des que ell no hi és, la mort m’irrita, m’exaspera per insolent i desvergonyida, per com encobreix el Mauro i per com n’està de viva.

La cola de necessitat mútua que ens mantenia enganxats amb força durant tots aquells anys s'està desfent. En l'espai entre tots dos, ara hi ha taques negres en comptes de llum.

Si hi havia una cosa que sabia de debò, des de la boca de l'estómac al moll de l'os, des del cap fins a les plantes dels peus […], era que l'amor dóna als altres el poder de destruir-te.

Hi ha fibres als cors dels més temeraris que no es poden tocar sense emoció. Fins i tot per als perduts, que es prenen la mort i la vida com una broma, hi ha temes amb els quals no es pot jugar.

Em sembla lògic que… entre un home i una dona hi hagi una certa igualtat… No pot ser que un es passi la vida havent-se de llançar a salvar l'altre. S'han de salvar l'un a l'altre, equitativament.

La vida és alegre o trista, segons com la miris. De vegades penses que no saps viure. O t’imagines que n’hi ha que són feliços i aleshores tot els sembla més bonic: potser un dia o altre et tocarà.

And when we wr i t e he r life hi s tory, we f ind tha t we know nothing about the f i r s t s even ye a r s of he r life, but the de eds of he r l a t e r chi ldhood a r e to be s e en in the old rocks .(

Moltes coses havien estat possibles perquè ell no havia dit no. Perquè els altres que eren com ell no havien dit que no. No n'hi havia prou de refusar-se interiorment i obeir de mala gana. Calia dir que no.

El to lapidari, definitiu, d'aquesta fórmula m'encisà. Per a mi, hi ha certes frases que traspuen un clima intel•lectual, subtil, que em subjuga, tot i que a vegades no acabo de penetrar-les del tot. (p.19)

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa.

Ara mateix hi ha criatures que baixen a les mines, diu ella, en aquest instant, a les 13:04 que són ara. Saps que és així. Treuen cobalt de les mines per als cotxes elèctrics que són tan respectuosos amb el medi ambient.

Hi ha més d'una forma de ser lliure —deia la Tia Lydia—. Hi ha la llibertat i hi ha l'alliberament. En el temps de l'anarquia es tenia llibertat per a moltes coses. Ara n'esteu alliberades de moltes altres. No ho subestimeu.

Podia no pensar-hi, però l'havia de recordar. Perquè hi havia una única cosa en què havia de creure per continuar vivint: havia de saber que ell existia. Amb això n'hi havia prou. La resta era suportable, mentre ell existís.

La Ruth es moria de ganes de ficar-hi cullerada, però una qualitat que ella i la Shirley compartien i admiraven l’una de l’altra era una certa reserva refinada, un cert orgull de presentar al món una superfície sense arrugues.

A Molotschna, la sort no existeix. És pecat creure en la sort. Un s'ha d'avergonyir de plorar. Tot és voluntat de Déu, res no queda abandonat a l'atzar en la creació de Déu. Si Déu va crear el món, per què no ens hi hem d'incloure nosaltres?

L'Ona ha vingut al meu costat i mira per damunt de la meva espatlla. M'hi posarà la mà? M'observa mentre escric. Em tremola el bolígraf. No sap llegir, de manera que puc escriure aquestes paraules: «La meva ànima és teva, Ona», i ella no ho sabrà.

Hi vaig aprendre (suposo que en realitat ho sabia ja) que mai no es pot tornar enrera, que ni tan sols s'ha d'intentar tornar-hi... que l'essència de la vida és anar cap endavant. En realitat, la vida és un camí amb una direcció única, no ho creieu?

— Què tens? —vaig preguntar-li suaument. Em va ignorar mentre es mirava la lluna. — El crepuscle, un altre cop —va mussitar—. Un altre final. Tant li fa com en sigui de perfecte el dia, sempre s'ha d'acabar. — Hi ha coses que no tenen per què acabar-se.

És com si en aquella època cada nit també mirés una lluna de gel a través d'un ull de bou. Una lluna gelada i transparent, de només un pam de gruix. Però al meu costat no hi havia ningú. La mirava tot sol, sense poder compartir-ne la bellesa ni la fredor.

La filosofia és la confiança que el pensament pot transformar la vida i fer-la millor. És a dir, que podem viure pensant i pensar com volem viure, en un trànsit sense garanties entre el silenci i l'acció. La filosofia no pretén esgotar el silenci ni ser pura acció. Sap que els contorns del que podem dir i pensar són limitats i parcials, que estem, per tant, envoltats de silenci. Però sap també que sense endinsar-nos més enllà dels límits del que encara no sabem com dir, l'acció és mera repetició i acceptació del que hi ha.

No n'hi ha per tant!, em repetia per intentar calmar-me. Era veritat. No n'hi havia per tant. No era la fi del món una altra vegada. Només era el final d'una petita estona de pau que ara deixava enrere. Només era això. No n'hi ha per tant —vaig assentir—, però Déu n'hi do.

La nora encengué un foc de llenya i un cop fet força caliu hi va posar algunes lloses de pissarra -de llicorella, deien ells- després d'untar-les d'oli copisament. Un cop roents hi estengué els conills espellats i espaterrats, ben espolsats de sal. Jo em mirava tot allò com si estigués veient els preparatius d'un dinar de l'època paleolítica, de l'autèntica Edat de Pedra! Amb l'allioli que mentre els conills es rostien havia fet el vell -en un gran morter també de pedra-, no recordo haver menjat cosa més rica en tots els dies de la meva vida.

NURI (cridant-lo): Manelic! (Ell hi va.). He, he he! El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món? MANELIC: El món de terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!

Si hi havia una cosa que sabia de debò, des de la boca de l'estómac al moll de l'os, des del cap fins a les plantes dels peus, des de la profunditat del forat del meu pit, era que l'amor dóna als altres el poder de destruir-te. I a mi m'havien destruït sense reparació possible.

Hi ha ciutats secundàries que ja no són les ames del seu destí però amaguen en els seus carrers el tresor d’un gegant vençut. València és una d’elles. Amb el pas del temps el desdeny propi i alié les reduïx a tòpic. El tòpic preval com a mantra i sosté interpretacions fal·laces. Hi ha una resposta majoritària, la de propagar frases fetes. Era i és tan comú que mai va ser la meua. Les ruïnes no eren un decorat de ficció. El veïnat fugia, callava, mirava cap a un altre costat. Contràriament, les pedres exhalaven l’empremta d’una derrota per incompareixença.

Un inconvenient del correu electrònic és que només el pots esborrar una vegada: no pots arrugar-lo, rebotre'l contra el terra, trepitjar-lo, fer-ne mil bocins i cremar-lo. Hi podia haver alguna cosa més cruel, per part d'algú que t'acabava de rebutjar, que una paciència compassiva?

No recordo gaire aquell dia a escola; ¿per què l'hauria de recordar? Tot era normal. La normalitat és com mirar per la finestra d'un cotxe: les coses passen, una rere l'altra, sense que tinguin importància. No hi ha reptes, en aquestes hores; són un hàbit més, com rentar-te les dents.

Six heures s'écoulèrent comme un coup de vent, dans cette chambre où il se retrouvait, seul, face à ses toiles et à une musique qui ne le dérangeait même pas, malgré le volume de la chaîne Hi-fi tourné au maximum. Un petit instant de silence se marqua vu que le CD de musique s’arrêta.

—Van ser feliços, Edita. —Però ha durat tan poc… —La vida, qualsevol vida, dura molt poc. Però si has pogut ser feliç, ni que sigui un instant, haurà valgut la pena viure-la. —Un instant! Com de curt? —Molt curt. N'hi ha prou de ser feliç l'estona que triga un llumí a encendre's i apagar-se.

Diuen que cada floc de neu és diferent. Si això fos cert, com podria el món anar endavant? Com podríem aixecar-nos de les nostres genuflexions? Com podríem recuperar-nos d’una meravella així? Oblidant. No podem tenir massa coses al cap. Només existeix el present i no hi ha res per a recordar.

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui —diuen— irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.

Si Déu existeix, el diable també. Són viatgers de la mateixa línia fèrria: l'un, en una direcció, i l'altre, en la contrària. D'alguna manera, el Bé i el Mal es contraposen. Gairebé es podria dir que es necessiten: ¿com sabríem el que fem bé si no hi hagués el mal perquè ho poguéssim comparar i veure la diferència?

Tal com ho veig jo, el que hem decidit nosaltres, les dones, és que volem tres coses, i que hi tenim dret. Quines?, pregunta la Greta. Volem seguretat per als nostres fills, diu la Mariche. Se li escapa alguna llàgrima i li costa de parlar, però continua. Ens volem mantenir fermes en la nostra fe. Volem poder pensar.

Canta per a si mateixa, canta per als gats, per a la teuladeta de joncs, una tirallonga de notes i paraules, tralarà-tralarí-tralarà-tralaró, canta sense parar, fins que el so troba el buit que té dins seu, i s'hi escampa i l'inunda ben inundat però evidentment no l'omple mai del tot perquè és un buit sense forma ni límits.

Hi havia gronxadors, en un dels parcs, però com que portàvem faldilles que el vent podia aixecar i ensenyar què hi havia a sota, no se'ns podia ni acudir de prendre'ns la llibertat de pujar-hi. Només els nens podien tastar aquella llibertat; només ells podien enlairar-se, flotar i descendir; només ells podien solcar els aires.

Mirant enrere, m'adono que vaig deixar d'escriure a la llibreta quan ja no em vaig voler conèixer més a mi mateixa. Si hi ha una cançó que et fa plorar i no vols plorar més, ja no la tornaràs a escoltar. Però no pots fugir de tu mateix. No pots decidir no veure't mai més a tu mateix. No pots decidir apagar la remor del teu cap.

La nit és meva; és el temps que tinc per a mi per fer el que em vingui de gust mentre no faci soroll ni em bellugui, mentre m'estigui quieta i estirada al llit. No és el mateix estirar-se que estirar-se. Tirar-se al llit és deixar-s'hi caure amb força: potser d'aquí ve l'expressió "tirar-se una dona" que feien servir abans els homes.

La ciutat era de paper, però els records, no. Tot el que havia fet jo aquí, tot l'amor i pena i compassió i violència i rancor continuaven brollant dins meu. Aquestes parets de formigó emblanquinat. Les meves parets blanques. Les parets blanques de la Margo. Hi havíem estat captius durant molt de temps, atrapats al seu estómac com Jonàs.

És impossible relatar un fet exactament tal com va anar, perquè el que expliques no és mai exacte; sempre et veus obligada a ometre alguna cosa, hi ha moltes facetes, molts aspectes, molts contrastos, molts matisos, masses formes que no es poden acabar de descriure mai del tot, masses aromes a l'aire o a la llengua, masses tonalitats incertes.

Suposo que sona una mica estrany, venint d'un vampir […], però espero que aquesta vida tingui algun sentit, fins i tot per a nosaltres. He de reconèixer que és una possibilitat remota […]. Pel que diuen, estem condemnats de totes maneres, però tinc l'esperança, segurament absurda, que rebrem alguna mena de reconeixement per haver-nos-hi esforçat.

De vegades soc invisible, diu la nena. En determinades botigues, restaurants, cues per comprar bitllets o supermercats, o fins i tot en llocs on de fet parlo molt fort, demano informació en una estació o coses així. La gent pot veure a través meu. Alguns blancs, en concret, poden veure a través dels joves i també dels negres o mestissos com si no hi fóssim.

Al cap d’un temps acabes descobrint que el límit es deixa viure, vertical com mai, a frec del no-res, i que no només és possible habitar-hi sinó que també s’hi pot créixer de maneres diferents. Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l’única forma de viure intensament. És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai.

És tan bonica. No et canses mai de mirar-la. No t'amoïna gens si és més llesta que tu: saps que ho és. És divertida sense ser mesquina. L'estimo. Tinc molta sort d'estimar-la, Van Houten. En aquest món no pots triar si et fan mal, però sí que hi tens alguna cosa a dir en qui et fa mal. M'agrada el que he triat. Espero que a ella també. A mi també, Augustus. A mi també.

Vaig escriure que les persones necessiten seguretat: no suporten la idea de la mort com una eternitat buida i fosca, no suporten pensar que els seus éssers estimats deixin d'existir, i ni tan sols poden concebre que un dia ells mateixos puguin deixar d'existir. Al final vaig concloure que la gent creia que hi havia una altra vida perquè no es veia amb cor de no creure-ho.

Sovint […] m'imaginava com devia ser el fil de la meva vida en el teler de les parques. Qui sap si existia de veritat. Estava convençuda que el meu fil devia haver canviat de color. Creia que segurament hauria començat sent d'un bonic to beix, altruista i passiu, que quedés bé com a fons, però ara em donava la sensació que devia ser carmesí o daurat brillant. El tapís de família i amics que es teixia al voltant meu era preciós, lluent, ple de colors vius i complementaris. Em vaig quedar parada d'alguns dels fils que havia hagut d'incloure a la meva vida. […] Malgrat tot, en aquella joia hi havia un revers. M'imaginava que, si es girava el tapís de les nostres vides, l'estampat del dors devia estar teixit amb els inhòspits grisos dels dubtes i les pors.

No es tracta de la vida i la mort. El laberint, vull dir. Ah, molt bé. I de què es tracta, doncs? Del patiment va dir. De fer coses dolentes i que et passin coses dolentes. Aquest és el problema. Com se surt, del laberint del patiment? Què tens? li vaig preguntar. No res. Però sempre hi ha patiment. El patiment és universal. És l'únic que preocupa per igual a budistes, cristians i musulmans.

La gent dirà que és trist que ella deixi menys cicatriu, que la recordi menys gent, que va ser estimada profundament però no àmpliament. Però no és trist, Van Houten. És triomfal. És heroic. No és això, l'autèntic heroisme? Com diuen els metges: primer, no facis mal. Els autèntics herois, de fet, no són la gent que fa coses; els autèntics herois són la gent que S'ADONA de les coses, que hi para atenció.

—Aquest és el meu compromís: jo, Astruc, fill d'en Bonjuhà i de la Sara, metge i cirurgià, amb deu unces de mal geni, però moltes més de paciència, totalment enamorat de la dona més llesta, valenta i tossuda de Barcelona, t'ofereixo tot el que tinc, que no és gaire. Es va posar les mans al pit. —Jo mateix, quatre consells que sé que no seguiràs i la certesa que mai no em mouré del teu costat, si m'hi vols.

El cos de la dona era una trampa mortal, o almenys a mi m'ho semblava. Si hi havia un forat, per força era per ficar-hi alguna cosa i que alguna altra en sortís, i el mateix passava amb qualsevol mena de forat: un forat en una paret, un forat en una muntanya, un forat a terra. Podien succeir-li tantes coses, a aquest cos de dona, i tantes podien anar-hi malament, que vaig concloure que seria millor no tenir-lo.

Jo no hi estava gens preparada. Es podria pensar que després de tantes hores passades en companyia d'en Gale, de veure'l parlar, riure i arrufar les celles, jo sabria tot el que calia saber sobre els seus llavis. Però no m'havia imaginat mai la calidesa que podien transmetre en fer pressió sobre els meus. O com les seves mans, tan destres a preparar trampes sofisticades, em podien empresonar amb tanta facilitat.

La seva mà encara era la seva mà, càlida i amb les ungles pintades d'aquell blau fosc quasi negre, i l'hi vaig agafar i em vaig intentar imaginar el món sense nosaltres i per un segon vaig ser prou bona persona per esperar que es morís perquè no hagués de saber mai que jo també em moriria. Però després vaig voler més temps perquè ens poguéssim enamorar. Vaig tenir el meu desig, suposo. Vaig deixar la meva cicatriu.

- Tu m'has preguntat i jo et responc. La teva mare i en Big George són les dues persones més valentes que conec. - De debò? - T'ho prometo. El Monyó estava ben sorprès. - Doncs jo hauria ... - Esclar que sí. I hi ha una cosa més que vull que recordis sempre, fill. En aquest món hi ha gent extraordinària que es comporta com gent normal i corrent. No vull que te n'oblidis mai. Entesos? El Monyó se la va quedar mirant fixament.

Pollock esquitxava les teles de pintura, empès per l'espontaneïtat d'aquell moment. L'obra d'art no era només un resultat final, sinó art en el temps, art en temps real, en acció. Impulsiu i senzill com el dibuix d'un nen, sí, però hi subjau una preocupació refinada, aquest interès pel procés, aquesta magnitud de vida concentrada en el procés. ¿Ho entens?” “Una mica.” “D'acord. Doncs ara ja saps una mica com és follar amb una dona.

«¿Us puc ajudar?», els preguntava, i llavors elles em donaven bocins de massa de pa perquè hi jugués, i jo en feia un homenet que elles coïen al forn amb la resta de menjar. Sempre feia homenets de pa, mai dones, perquè un cop cuits me'ls menjava, i això em feia sentir com si tingués un poder secret sobre els homes. Començava a entendre que no en tenia cap, de poder, malgrat les pulsions que, segons la Tia Vidala, jo els despertava.

Totes dues es queden en silenci sense dir res més. Se'ls escapa aquella edat en què penses que n'hi ha prou desitjant les coses perquè es compleixin. De petits, els somnis són com la carta d'un restaurant: assenyales el que vols i estàs convençut que el futur t'ho servirà en una safata de plata. Més tard es deixa enrere la infantesa i la vida tria per camins imprevistos. El cambrer arriba a la taula i et diu que la cuina està tancada.

Vaig reflexionar sobre per què creia que era una pregunta important. Vaig escriure que les persones necessiten seguretat: no suporten la idea de la mort com una eternitat buida i fosca, no suporten pensar que els seus éssers estimats deixin d'existir, i ni tan sols poden concebre que un dia ells mateixos puguin deixar d'existir. Al final vaig concloure que la gent creia que hi havia una altra vida perquè no es veia amb cor de no creure-ho.

Era molt estrany, perquè sabia que tots dos estàvem en perill de mort però, tot i així, em sentia bé. Sencera. Sentia com el cor em bategava amb força al pit i que la sang em tornava a recórrer, bullent i veloç, per les venes. Els pulmons se m'omplien de la dolça essència que exhalava la seva pell. Era com si no hagués tingut mai cap forat al pit. Estava perfecta. No estava curada, però era com si, d'entrada, no hi hagués hagut cap ferida.

Cada vegada que creix algun brot en la pila que vas afaiçonant, et dius que hi ha futur fora de qualsevol sospita. Però que fràgils són els vincles...! I que fugisser el tremolor de cada encontre! Com serà l'hora generosa. suma i recompte, epíleg dels teus dies? Mai no sabràs del cert si has caigut i t'ha inundat el mar o si, lliurat al clar somriure de l'esfinx, que t'enamora, el llamp d'algun impuls t'ha empentat envers el buit i l'aventura.

Vostè és jove, està al començament de tot, i jo vull demanar-li, tan bé com sé, estimat senyor, que tingui paciència davant de tot allò que hi ha de no resolt en el seu cor, i que intenti estimar les preguntes mateixes (...). No cerqui ara les respostes que no li poden ser donades, perquè no les podria viure. I es tracta de viure-ho tot. Visqui les preguntes. Potser llavors, de mica en mica i sense adonar-se'n, un dia llunyà viurà resposta endins.

— Estaves profundament adormida, no m'he perdut res —els ulls li van brillar—. Ja havies acabat de parlar. Vaig rondinar. — I què he dit? Els seus ulls daurats es varen tornar molt dolços. — Que m'estimes. — Això ja ho sabies —li vaig recordar, acotant el cap. — És igual, és agradable sentir-ho. Vaig amagar el rostre en la seva espatlla. — T'estimo —vaig xiuxiuejar. — Ara tes la meva vida —va respondre simplement. De moment, no hi havia res més per dir.

Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu.

No, no ho ets. És el teu cos, no tu. La teva esència no té res a veure amb el bruixots negres. Portes alguns gens d'en Marcus, i alguns de la Saba. Però això és físic. I la part física, els gens, el do, no és el que et converteix en un bruixot negre. Creu-me. Él la manera com penses i com actues el que fa que siguis com ets. No ets dolent, Nathan. En tu no hi ha res dolent. Tindràs un do poderós, això ho veiem tots, però depèn de com l'utilitzis seràs bo o dolent.

Cau la nit; o ha caigut. ¿Per què la nit ha de caure, en comptes d'alçar-se, com el dia? Si a l'hora de la posta es mira cap a llevant, no es veu que la nit caigui, sinó que s'alça: la foscor s'eleva cel amunt des de l'horitzó, com un sol negre rere un mantell de núvols; com fum d'un foc invisible, d'una ratlla de foc a sota mateix de l'horitzó, d'un incendi forestal o d'una ciutat en flames. Potser la nit cau perquè és pesant, una cortina gruixuda tirada davant dels ulls. Una flassada de llana. Tant de bo a les fosques hi veiés més bé de com hi veig.

No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

I què em caldria fer? Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret, i, com una heura obscura que puja una paret, grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles, veient que m'han clavat a la terra les soles? No, senyor!, que un banquer m'estimi per pallasso llepaculs que dedica sonets? No!, passo, passo! Afalagar, adular les passes d’un ministre per si m'adreça un gest que no sigui sinistre? No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau? Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau? I la pell dels genolls de nit i dia bruta? Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta? No, senyor! Ser una estora als peus d’un idiota? Agitar l'encenser davant d'una carota? No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla? O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla? Potser passar la mar amb madrigals per rem i a la vela sospirs de vella? No fotem! No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret! O fer-me elegir Papa en els pobres concilis formats per uns imbècils que van destil·lant bilis? No, senyor! Treballar perquè aplaudeixin altres un sonet que hagi fet, en lloc d'escriure’n d’altres? Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes? O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes? Estar terroritzat com un que quasi es mor quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or? Calcular, esporuguit davant d'un anatema? Anar a fer una visita en comptes d’un poema? Relligar els aprovats o fer-me presentar? No, senyor! No, senyor!... Més m’estimo cantar, entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure, mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure; anar amb el barret tort, contemplar l'univers, per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers! No tenir gens en compte la fama i la fortuna, poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna! No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit, i molt modestament poder-me dir: Petit, estigues satisfet de flors i fruits i fulles si és al teu jardí que en culls o bé n’esbulles! I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost, no haver d'estar obligat a satisfer un impost, davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits, no haver de pagar mai per uns favors pretèrits, i, encara que no sigui poderós el meu vol, que no arribi gens lluny, saber que hi he anat sol! Acte segon. Escena VIII.

His introduction throws me. The only time I can envision "Hi, I'm a surgeon" as a fitting introduction is if I were on a gurney in a stark white room and a man wielding a scalpel was standing over me. Plus, it's been a while since we've talked careers with anyone. Jobs are rarely a topic of conversation anymore--they exist in a place and time too far away to seem interesting. "What do you do?" is not a question asked to define someone, because out here we're all working the same jobs: yachties, mechanics, navigators, weather-readers, fishermen, adventure travelers, storytellers.

Du reste, la majorité des orientalistes ne sont et ne veulent être que des érudits ; tant qu’ils se bornent à des travaux historiques ou philologiques, cela n’a pas grande importance ; il est évident que des ouvrages de ce genre ne peuvent servir de rien pour atteindre le but que nous envisageons ici, mais leur seul danger, en somme, est celui qui est commun à tous les abus de l’érudition, nous voulons dire la propagation de cette « myopie intellectuelle » qui borne tout savoir à des recherches de détail, et le gaspillage d’efforts qui pourraient être mieux employés dans bien des cas. Mais ce qui est beaucoup plus grave à nos yeux, c’est l’action exercée par ceux des orientalistes qui ont la prétention de comprendre et d’interpréter les doctrines, et qui les travestissent de la façon la plus incroyable, tout en assurant parfois qu’ils les comprennent mieux que les Orientaux eux-mêmes (comme Leibnitz s’imaginait avoir retrouvé le vrai sens des caractères de Fo-hi), et sans jamais songer à prendre l’avis des représentants autorisés des civilisations qu’ils veulent étudier, ce qui serait pourtant la première chose à faire, au lieu de se comporter comme s’il s’agirait de reconstituer des civilisations disparues.

—Les coses no passen mai com te les has imaginat —sentencia. El cel és com un quadre contemporani monocromàtic, que m'arrossega cap al seu interior amb el miratge de la profunditat, estirant-me amunt. —Sí, és veritat —responc. I llavors, després de pensar-hi un segon, afegeixo:— Però és clar, si no imagines, no passarà res. Imaginar no és perfecte. No et pots ficar a dins de tot, al fons d'algú altre. Mai no m'hauria pogut imaginar la ràbia que ha mostrat la Margo quan l'hem trobat, o la història al damunt de la qual escrivia. Però imaginar-se ser algú altre, o que el món és diferent, és l'única manera d'entrar-hi.

Així de senzill. Passava d'anar a cent per hora a adormir-se en un nanosegon. Em moria de ganes d'estirar-me al seu costat, abraçar-la i adormir-me amb ella. No de follar-me-la, com en aquelles pel·lícules, ni tan sols de fer-hi l'amor: només de dormir junts, en el sentit més innocent de l'expressió. Però no era prou valent, i ella tenia xicot, i jo era un pallús, i ella era preciosa, i jo era avorrit com una cursa de cargols, i ella era eternament fascinant. Així, doncs, vaig tornar a la meva habitació, em vaig estirar a la llitera de sota i vaig pensar que si la gent fos pluja, jo seria plugim, i ella, un huracà.

Potser es trenquen les cordes, o potser s'enfonsa el nostre vaixell, o potser som herba, i les arrels són tan interdependents que ningú no es mor mentre encara hi hagi algú viu. El que dic és que, de metàfores, en tenim tantes com vulguem. Però s'ha de vigilar la que es tria, perquè és important. Si tries les cordes, llavors conceps un món en què et pots trencar sense que et puguin arreglar. Si tries l'herba, insinues que tots estem connectats fins a l'infinit, que podem utilitzar aquest sistema d'arrels no només per entendre'ns els uns als altres, sinó també per convertir-nos en l'altre. Les metàfores tenen implicacions.

— Què hi ha de més preciós per a una dona que la llibertat? La llibertat de pensar, de sentir, d'actuar! —exclamà finalment. — Però, permeteu-me... —la va interrompre en Piotr Vassílitx, que ja mostrava a la seua cara un cert grau de descontentament—. Per què necessita una dona la llibertat? Què en faria? — Com? I per a l'home sí que seria necessària, a parer seu? Ah, ja hi som... Vostés, els homes... — És que l'home tampoc la necessita —la tornà a interrompre en Piotr Vassílitx. — Que no la necessita? — I tant que no! De què li serveix aquesta tan exaltada llibertat? Un home lliure, com tothom sap, o bé s'avorreix o bé fa ximpleries.

Perquè Barcelona durant uns anys es convertirà en això, un lloc de visita, com ho és per als que han emigrat i tornen a veure amics i família, quan el temps ho permet, i sempre aprofitant les festes llargues o les vacances d'estiu. Els que tornen després d'anys d'absència, ni que sigui estroncada per les vacances, se senten sempre forans. I no se'n queixen. Ja ho troben bé així. Ser mig d'allà i una mica d'aquí. Mirant el paisatge de gairell com qui mira el passat. La distància que va de nosaltres als llocs no es mesura amb xifres. Hi ha països distants que portes molt a prop i en canvi el lloc on has nascut el portes al damunt com una càrrega.

Va tancar els ulls. Em vaig acostar més, eliminant qualsevol distància que hi hagués entre nosaltres, i vaig prémer els llavis suaument damunt dels seus. Tot i que havia pensat que estava a punt, no estava prou preparat per a l'explosió que va tenir lloc. Quina mena d'alquímia estranya era allò que el frec d'uns llavis fos molt més intens que el frec d'uns dits? No tenia cap mena de sentit lògic que un contacte tan senzill entre aquesta zona de la pell en particular fos infinitament més fort que res del que havia viscut fins ara. Era com si allà on es trobaven les nostres boques hagués aparegut un nou sol i el meu cos hagués quedat inundat de la seva llum encegadora.

A la fi li he preguntat si sabia alguna cosa de la Creu del Sud. Li he assenyalat aquella constel·lació d'estrelles relluents. I tant, ha dit. S'ha posat a riure. Li he explicat que ella i les dones, per orientar-se, podien fer servir la Creu del Sud, anomenada també Crux Australis. Si clous el puny dret així, li he dit. Li he agafat la mà i l'hi he tancat. L'he alçat cap a les estrelles. Tenia el braç estirat, el puny clos, com una lluitadora per la llibertat. Ara has d'alinear el primer artell amb l'eix de la Creu, he continuat. Li he aguantat la mà, el canell. He notat la majestat divina, una gratitud acaparadora. L'estómac se m'havia capgirat. Havien atès la meva súplica.

—Te'n recordes? —em diu—. Aquí és on em vas fer aquell petó. […] —Em pensava que no te'n recordaves —dic. —Hauria d'estar mort per oblidar-ho. I potser ni així —em diu—. Potser seré com l'home de «L'arbre dels penjats». Algú a l'espera d'una resposta. En Gale, a qui mai no he vist plorar, té llàgrimes als ulls. Per evitar que continuïn vessant, m'hi acosto i premo els meus llavis contra els seus. I així tastem calor, cendres i misèria. Un tast sorprenent per a un petó tan suau. Ell s'aparta primer i em dedica un somriure sorneguer. —Sabia que em besaries. —I això? —li pregunto, ja que no ho sabia ni jo mateixa. —Perquè estic patint —diu—. És l'única situació en què em fas cas.

—Abans que tu apareguessis, Bella, la meva vida era com una nit sense lluna. Molt fosca, però amb estrelles. Punts de llum i sensatesa. I, llavors, vares creuar el meu firmament com un estel fugaç. De cop, es va encendre tot. Hi havia resplendor, hi havia bellesa. Quan vares marxar, quan l'estel va desaparèixer per l'horitzó, tot es va enfosquir. No havia canviat res, però els meus ulls havien quedat encegats per la llum. Ja no podia tornar a veure les estrelles. I ja res valia la pena. Me'l volia creure, però veia que estava descrivint la meva vida sense ell i no pas el contrari. —Els ulls ja se t'acostumaran a la foscor —vaig murmurar. —Aquest és precisament el problema, que no poden.

Estimem la ciutat dels beocis i volem que sigui eterna, a desgrat dels pressentiments de Tirèsias, el qual mou, pesarós, el cap i ens prediu que serà destruïda. Però ell és cec i, encara que expert en el crit i el presagi dels ocells, ignora la claror de les estrelles. Prou comprenem, tan bé com l’endeví, que cal sepultar i perdonar, que cal procurar de complir la llei moral, aquesta flameta, dèbil, vacil.lant, tanmateix inapagable. Mai no pararíem de mostrar el sacrifici de la princesa, la lliçó del seu alt exemple. Però, criminosa com és, estulta, turbulenta i rica de males riqueses, que Tebes no sigui, en càstig, destruïda. Perquè hi ha la font, el cel, el riu de tots i pobres beocis que no en tenen gens la culpa.

Perquè tal com l'amor i la justícia provenen de l'absència de temor, en canvi, l'odi neix del temor, i la injustícia neix del temor. Ara bé, el temor és el fill de l'Anticrist. Ens referim al temor de l'ésser humà envers els seus iguals. El lleó no tem el lleó, el tigre no tem el tigre, el xai no tem el xai, el bou no tem el bou, el corb no tem el corb, el barb no tem el barb, si no és que l'un amenaça l'altre. Per tal que regni el temor entre un ésser i un altre de la mateixa mena, cal que existeixi una enemistat entre tots dos per un motiu determinat. En canvi, l'ésser humà tem l'ésser humà sense que hi hagi cap motiu, sinó que el temor de l'ésser humà cap al seu igual no és pas la conseqüència de les seves enemistats i les seves guerres, sinó que n'és la causa.

Pe norma, marxar del cinema implica renegar del has vist; en canvi deixar un llibre a mitges no sempre és sinònim de mala literatura. Els que militem en la causa de les lectures a mitges abandonem llibres bons i llibres dolents, indiferentment, sense remordiments. De vegades per tonr-hi més endavant, perquè en aquell moment aquell llibre no era per nosaltres, de vegades per no tornar-hi mai més i per malparlar-ne sempre als coneguts. I davant de les crides a la falta de respecte que per molta gent suposa deixar un llibre a mitges, sempre en vénen al cap les pauraules del Manel aquel dia a l'Horiginal, quian després d'un recital parlàvem el tema i va sentenciar: "Respecte? S'hauria de veure quin tipus de respecte pel lector tenen algun autors mentre escriuen les seves putes novel·les del collons

El sol ja s'havia post just darrere el perfil de les muntanyes, a través dels arbres encesos per la llum daurada del seu voltant traspuaven uns rajolins de llum molt prims, d'un singular to rosat, que queien sobre la vall. Era un espectacle meravellós. Al cel hi havia una llum rogenca, com un incendi que cremés a la llunyania, i molt al fons, damunt la ciutat, la calitja formava una cúpula d'intensos colors resplendents, com una esfera púrpura. I tots els sorolls es perdien en el capvespre en una plàcida harmonia: el cant llunyà acompanyat d'una harmònica dels excursionistes que tornaven a casa, el ric-ric clar dels grills, cada vegada més fort, i el brunzit i el cruixit i el brogit imprecisos que habitaven a totes les fulles, murmuraven a totes les branques i fins i tot semblaven brumir en l'aire.

Si es donés el cas que ets una persona d'un temps futur, i has sobreviscut, fes el favor de tenir present això: no sucumbeixis mai a la temptació de sentir que cal perdonar tal com una dona perdona un home. Costa molt resistir-s'hi, creu-me. Però també tingues present que el perdó és una forma de poder. Suplicar perdó és una forma de poder, i negar-lo o concedir-lo també ho és, i segurament la més gran. Potser no es tracta d'una qüestió de domini. Potser en el fons no es tracta de qui pot posseir qui, qui pot fer què a qui i sortir-se'n encara que s'arribi a la mort. Potser no es tracta de qui pot seure i qui s'ha d'agenollar o estar dret o estirat, amb les cames obertes. Potser del que es tracta és de qui pot fer què a qui i ser perdonat pel que ha fet. Ningú podrà dir que és el mateix una cosa que l'altra.

—Com et dius? Faig una bona empassada. —Katniss Everdeen —dic. […] —Vinga, tothom! Dediquem una gran ovació al nostre nou tribut! —pronuncia amb vibració afectada l'Effie Trinket. Per a honor perdurable de la gent del Districte 12, ningú no aplaudeix. […] Em quedo sense moure'm mentre els meus paisans participen de la forma de dissensió més explícita que es poden permetre. El silenci. El silenci que diu que no hi estem d'acord. Que no concedim. Que tot això està malament. Llavors passa una cosa inesperada. […] Primer un, després l'altre, i finalment tots els membres del públic es posen els tres dits del mig de la mà esquerra als llavis i després me'ls mostren. És un gest antic del nostre districte, rarament utilitzat, que ocasionalment es veu als funerals. Significa agraïment, significa admiració, adéu a algú que estimem.

Quan obro els ulls, és primera hora de la tarda. El meu cap reposa sobre el d'en Peeta. No recordo que vingués, ahir a la nit. Em tombo, vigilant de no destorbar-lo, però ell ja està despert. —No hi ha hagut malsons —diu. —Com? —li pregunto. —Avui a la nit no has tingut malsons. Té raó. Per primera vegada en segles, he dormit d'una tirada. —He tingut un somni, però —dic, mentre hi penso—. […] Em sentia feliç. —Bé, dormies com si fossis feliç —diu. —Peeta, com pot ser que jo no tingui cap manera de saber quan tens un malson? —dic. —No ho sé. Suposo que no crido ni clavo cops ni res d'això. Em quedo paralitzat, aterrit —diu. —M'hauries de despertar —dic, pensant en les vegades que he interromput el seu son, més de dues o tres en una mala nit. I en el temps que li cal per calmar-me. —No és necessari. En els meus malsons et perdo —diu—. Torno a estar bé un cop m'adono que ets amb mi.

Sí, diu la Mejal. Però jo tinc una altra pregunta que voldria plantejar. Té a veure amb el passatge bíblic que exhorta les dones a obeir i a sotmetre's als marits. Si ens hem de mantenir com a bones esposes, com podem deixar els nostres homes? No és un acte de desobediència, això? El deure més important i apressat, diu la Salome, són els nostres fills, la seva seguretat. Però no segons la Bíblia, diu la Mejal. No sabem llegir, diu la Salome. Com hem de saber què diu la Bíblia? Hi poses molts entrebancs, li respon la Mejal. Ja ens ho han ensenyat, el que diu la Bíblia. Sí, diu la Salome, Peters, els ancians i els nostres marits. Això, respon la Mejal. I els nostres fills. Els nostres fills!, exclama la Salome. I quin és el comú denominador entre Peters, els ancians, els nostres fills i els nostres marits? M'imagino que ens ho diràs tu, respon la Mejal. Tots són homes!, diu la Salome.

En Peeta i jo tornem a lluitar junts. Encara hi ha moments en què agafa el respatller d'una cadira i no el deixa anar fins que se li han acabat els flashbacks. Jo em desperto cridant per culpa d'algun malson amb mutants i nens perduts. Però els seus braços són allà per reconfortar-me. I, de vegades fins els seus llavis. La nit en què torno a sentir aquella cosa, la fam que es va apoderar de mi a la platja, sé que hauria passat de totes maneres. Que el que necessito per sobreviure no és el foc d'en Gale, atiat amb ràbia i odi. Jo mateixa ja tinc prou foc. El que necessito és la dent de lleó a la primavera. Aquell groc brillant que significa renaixement en comptes de destrucció. La promesa que la vida pot continuar, malgrat la gravetat de les pèrdues. Que pot tornar a ser bona. I això, només m'ho pot donar en Peeta. Així doncs, quan després em xiuxiueja: —M'estimes. Real o no real? Jo li dic: —Real.

Tots estem esquerdats. Tots comencem sent un vaixell hermètic, un compartiment estanc. I passen coses; la gent ens deixa, o no ens estima, o no ens entén, o no els entenem nosaltres, i ens perdem i ens decebem i ens ferim mútuament. I el vaixell es comença a esquerdar per molts llocs. I, és clar, un cop s'esquerda el vaixell, el final esdevé inevitable. Un cop comença a ploure a dins de l'Osprey, ja no el reformaran mai més. Però hi ha tot un lapse de temps entre que es comencen a obrir les esquerdes fins que finalment ens trenquem. I és només durant aquest temps que ens podem veure, perquè nosaltres ens veiem a través de les escardes i veiem l'interior dels altres a través de les seves esquerdes. Quan ens hem vist cara a cara? No ha estat fins que tu m'has vist a través de les meves esquerdes i jo t'he vist a través de les teves. Abans, només miràvem idees d'un i altre, com quan mirava el teu estor però sense veure l'interior de l'habitació. Però un cop el vaixell s'esquerda, la llum hi pot entrar. La llum en pot sortir.

WO PAL BHI KYA PAL THE WO PAL BHI KYA PAL THE. JO BITE HUE KAL ME THE. BITAYA THA EK WAQT UN DOSTO KE SATH BHULE BISRE UN RATO KE SATH. JITE THE HUM BHI GURUR ME ZINDAGI NA HARNE KE SURAT ME YE ZINDAGI. MILI THI JAB PAHLI NAZAR TUJHSE. GUM HO GAYA THA YE DIL KAHI MUJHSE. RUK GAYA THA WAQT JAISE. THAM GAYI THI YE SAANSE VAISE. WO PAL BHI KYA PAL THE. JO BITE HUE KAL ME THE WO CHUP CHUP KAR TUJHE DEKHNA. WO KHAWABHO ME BHI TUJHE DEKHNA WO DUAON ME TUJHE MANGNA WO NIGAHON ME TUJHE BAITHANA YAAD HAI WO SAB…. WO PAL BHI KYA PAL THE JO BITE HUE KAL ME THI TAB DIKHAYA TUNE. SACH HI BATAYA TUNE BIKTI HAI JAHAN ME SURAT NA HAI SIRAT KA KOI MOL. MILTI HAI MOHABBAT YAHA KAUDIYO KE MOL. ZIDD THI MERI BHI TUJHE PANE KI. EK DIN TUJHE EHSAS DILANE KI. SURAT TO BAS DO DIN KI KAHANI HAI. SIRAT HI ZINDAGI BHAR KAAM ANI HAI. AJ HOTA HAI TUJHE BHI MAHSOOS. JO KAL MUJH PAR THI BITI. AJJ WO TUJHKO HAI JINI . SAHI KAHA HAI KISI NE MOHABBAT KISI KO PAGAL BANA DE. TO KISI KO PATTHAR BANA DE. WO PAL BHI KYA PAL THE. JO BITE HUE KAL ME THE.

Però això és el que fa l'estiu. L'estiu és com caminar per un camí ben bé com aquest, dirigint-te tant cap a la llum com cap a la foscor. Perquè l'estiu no és només un conte alegre. Però no hi ha conte alegre sense la foscor. I sens dubte l'estiu és realment sobre un final imaginat. Ens hi dirigim instintivament com si hagués de significar alguna cosa. Sempre l'estem buscant, buscant arribar-hi, dirigint-nos-hi tot l'any, com l'horitzó conté la promesa d'una posta de sol. Sempre estem buscant la fulla totalment oberta, l'escalfor oberta, la promesa que un dia proper serem capaços de jeure i tenir l'estiu fet per a nosaltres; un dia proper el món ens tractarà bé. Com si fos realment un final més amable i no fos només possible sinó segur, una harmonia natural que s'escamparà als teus peus, es desenrotllarà com un paisatge il·luminat només per a tu. Com si de tot el que es tracta sempre, el teu temps a la terra, fos l'estirament plenament feliç dels músculs del cos en una clapa escalfada d'herba, una tija llarga i dolça d'herba a la boca. Sense preocupacions. Quina idea. Estiu. El Conte d'estiu. No existeix aquesta obra, Grace. Que no t'enganyin.

August, diu, sé el que són aquestes (assenyala les lletres). Són lletres. Però aquestes coses petites, què són? Li dic que són comes, que marquen una pausa curta, o un respir, al text. Ella somriu, després inspira, com si es volgués tornar a empassar les paraules, ficar-se-les altre cop dins del cos, potser per oferir unes paraules a la criatura que encara no ha nascut, la narració, la seva… Però no diu res més i jo maldo per respondre-li. Sabies, li dic, que hi ha una papallona que es diu Coma? Respira amb dificultat. És una reacció tan poc apropiada, tan còmica… Ah, sí?, pregunta. Sí, li dic, es diu Coma perquè… Però ella m'atura. No, diu, deixa-m'ho endevinar. Perquè vola de la fulla a la tija i al pètal, només amb una pausa molt breu? Perquè el seu viatge és la seva història, no parar mai, només una pausa breu, sempre en moviment? Somric i assenteixo. Exactament, dic, és això! L'Ona es clava un cop de puny al palmell: Ahà! Se'n torna al seu seient. Però no és veritat, no és aquesta la raó del nom de la papallona Coma. I per descomptat que hi ha punts en els textos, pauses en els viatges. Aturades. La raó autèntica, banal, és que la papallona té una taca a sota de l'ala que sembla una coma.

En Rudi i l'Alice es queden tots sols. Per primera vegada no hi ha filats entremig, no hi ha guàrdies observant-los des de les torretes amb un fusell a l'espatlla, no hi ha xemeneies envoltant-los de degradació. Es miren uns segons, al principi amb pudor i certa incomoditat. De mica en mica, amb més intensitat. Són joves i agraciats, estan plens de vida, de plans, de desigs, d'urgència per beure's el present. Quan es tornen a mirar, ara ja amb l'espurna del desig encesa als ulls, senten que la felicitat els aïlla dels altres, que els situa en un altre lloc, que res no els pot prendre aquest moment. Durant l'instant que dura el somni, en Rudi, abraçat al cos de l'Alice, ha cregut que la seva felicitat era tan gran, que res no la podria trencar. S'ha adormit pensant que, en despertar-se, tot el mal s'haurà esborrat i la vida tornarà a ser com abans de la guerra, que els galls cantaran de matinada, que farà olor de pa acabat de fer i que sonarà l'alegre ding del timbre de la bicicleta del lleter. Però es fa de dia i res no s'ha esborrat, el paisatge amenaçador de Birkenau continua intacte. Ell encara és massa jove per saber que la felicitat no pot vèncer, que és massa fràgil, que sempre surt derrotada.

—A mi no em necessita ningú —assenyala, i ho diu sense autocompassió. […] M'adono que només hi ha una persona que en sortiria molt malparada i no remuntaria si en Peeta mor. Jo. —Jo sí —li dic—. Jo et necessito. Em mira aclaparat i sospira fondo com si hagués de començar una discussió. I no ho vull, no ho vull en absolut […]. Per això, abans que comenci a parlar li aturo els llavis amb un petó. Torno a notar aquella cosa. Allò que només he sentit una vegada. Va ser l'any passat a la cova, quan intentava que en Haymitch ens enviés menjar. Vaig fer milers de petons a en Peeta durant aquells Jocs i després. Però només hi va haver un petó que em va provocar alguna cosa molt dins meu. Només un que me'n fes desitjar més. Però la ferida que tenia al cap va començar a sagnar i ell em va fer estirar. Aquesta vegada no hi ha res, llevat de nosaltres mateixos, que ens pugui interrompre. I després d'uns intents per aconseguir parlar, en Peeta ja no hi insisteix més. Dins meu creix una onada d'escalfor, que s'estén pel pit cos avall, pels braços, les cames, cap a tots els racons del meu ésser. En comptes de sadollar-me, els petons tenen l'efecte contrari. Em fan voler-ne més. Em pensava que era tota una experta pel que fa a la fam, però aquesta és d'una mena absolutament nova.

Avant le chariot du supermarché, le qu'est-ce qu'on va manger ce soir, les économies pour s'acheter un canapé, une chaîne hi-fi, un appart. Avant les couches, le petit seau et la pelle sur la plage, les hommes que je ne vois plus, les revues de consommateurs pour ne pas se faire entuber, le gigot qu'il aime par-dessus tout et le calcul réciproque des libertés perdues. Une période où l'on peut dîner d'un yaourt, faire sa valise en une demi-heure pour un week-end impromptu, parler toute une nuit. Lire un dimanche entier sous les couvertures. S'amollir dans un café, regarder les gens entrer et sortir, se sentir flotter entre ces existences anonymes. Faire la fête sans scrupule quand on a le cafard. Une période où les conversations des adultes installés paraissent venir d'un univers futile, presque ridicule, on se fiche des embouteillages, des morts de la Pentecôte, du prix du bifteck et de la météo. Personne ne vous colle aux semelles encore. Toutes les filles l'ont connue, cette période, plus ou moins longue, plus ou moins intense, mais défendu de s'en souvenir avec nostalgie. Quelle honte ! Oser regretter ce temps égoïste, où l'on n'était responsable que de soi, douteux, infantile. La vie de jeune fille, ça ne s'enterre pas, ni chanson ni folklore là-dessus, ça n'existe pas. Une période inutile.

I still felt a little bit sick for needing the help of a Librarian. It was frustrating. Terribly frustrating. In fact, I don’t think I can accurately—through text—show you just how frustrating it was. But because I love you, I’m going to try anyway. Let’s start by randomly capitalizing letters. “We cAn SenD fOr a draGOn to cArry us,” SinG saId As we burst oUt oF the stAirWeLL and ruSHED tHrough ThE roOm aBovE. “ThAT wILl taKe tOO Long,” BaStiLlE saiD. “We’Ll haVe To graB a VeHiCle oFf thE STrEet,” I sAid. (You know what, that’s not nearly frustrating enough. I’m going to have to start adding in random punctuation marks too.) We c! RoS-Sed thrOu? gH t% he Gra## ND e ` nt < Ry > WaY at “A” de-aD Ru) n. OnC $ e oUts/ iDE, I Co* Uld sEe T ^ haT the suN wa + S nEar to s = Ett = ING—it w.O.u.l.d Onl > y bE a co@ uPle of HoU[ rs unTi ^ L the tR} e} atY RATiF ~ iCATiON ha, pPenEd. We nEeDeD!! to bE QuicK?.? UnFOrTu() nAtelY, tHE! re weRe no C? arriA-ges on tHe rOa ^ D for U/ s to cOmMan > < dEer. Not a ON ~ e ~. THerE w + eRe pe/\ Ople wa | lK | Ing aBoUt, BU? t no caRr# iaGes. (Okay, you know what? That’s not frustrating enough either. Let’s start replacing some random vowels with the letter Q.) I lqOk-eD arO! qnD, dE# sPqrA# te, fRq? sTr/ Ated (like you, hopefully), anD aNn | qYeD. Jq! St eaR& lIer, tHqr ^ E hq.d BeeN DoZen! S of cq? RrIqgEs on The rQA! d! No-W tHqRe wA = Sn’t a SqnGl + e oN ^ q. “ThE_rQ!” I eXclai $ mqd, poIntIng. Mqv = Ing do ~ Wn th_e RqaD! a shoRt diStq + + nCe aWay < wAs > a sTrANgq gLaSs cqnTrAPtion. I waSN’t CqrTain What it wAs >, bUt It w! qs MoV? ing—aND s% qmewhat quIc: =) Kly. “LeT’s G_q gRA? b iT!

Aquell bisbe substitut venia de l'Amèrica del Nord, i tenia una dona que no es trenava els cabells. Pel que sembla, va dir a la congregació que no creia en l'existència literal del cel i de l'infern. Alguns dels membres de la congregació van sospitar d'ell i, alarmats, el van fer fora de la colònia. Però abans d'anar-se'n encara va tenir temps de dir-los que no solament no creia en el cel i en l'infern, sinó que estava convençut que cap membre de la congregació hi creia de debò. Els va demanar que alcessin la mà els qui tenien un fill esgarriat, un de rebel que havia abandonat la colònia o un que havia manifestat que no tenia fe. Se'n van alçar unes quantes. Aleshores, el substitut va adreçar la pregunta següent als que s'havien manifestat: Si estimeu els vostres fills i esteu convençuts que quan es morin cremaran al foc de l'infern durant tota l'eternitat, com podeu restar aquí asseguts tan tranquils? Com podeu tornar a casa i gaudir d'un dinar boníssim a base de vernike i platz que us ha preparat la dona i relaxar-vos després a sota de l'edredó de plomes a fer una maddachschlop (migdiada), sabent que el vostre fill aviat cremarà per sempre més, esgargamellant-se en un sofriment etern? Si hi creguéssiu veritablement, no faríeu el que estigués a les vostres mans per aconseguir que es penedís, que acceptés sincerament Jesucrist i que obtingués el perdó? No regiraríeu cel i terra a la recerca d'aquests fills perduts, dels qui han deixat la colònia, o dels qui n'han estat expulsats, dels qui erren pel desert proverbial, dels qui considereu pecadors però continuen sent fills vostres, carn de la vostra carn i sang de la vostra sang, les vostres estimades criatures?

Sempre que he pensat en la mort d'aquell home, […] l'he imaginat com vas dir tu, que se li van trencar totes les cordes de dins. Però hi ha mil maneres de mirar-s'ho: potser es trenquen les cordes, o potser s'enfonsa el nostre vaixell, o potser som herba, i les arrels són tan interdependents que ningú no es mor mentre encara hi hagi algú viu. El que dic és que, de metàfores, en tenim tantes com vulguem. Però s'ha de vigilar la que es tria, perquè és important. Si tries les cordes, llavors conceps un món en què et pots trencar sense que et puguin arreglar. Si tries l'herba, insinues que tots estem connectats fins a l'infinit, que podem utilitzar aquest sistema d'arrels no només per entendre'ns els uns als altres, sinó també per convertir-nos en l'altre. […] Les cordes fan que el dolor sembli més fatídic del que és, diria. No som tan fràgils com ens podrien fer entendre les cordes. I també m'agrada l'herba. L'herba m'ha portat fins a tu, m'ha ajudat a imaginar-te com una persona real. Però no som diferents brots de la mateixa planta. Jo no puc ser tu. Tu no pots ser jo. Es pot imaginar prou bé una altra persona, però mai a la perfecció, oi? Potser és més com deies abans, tots estem esquerdats. Tots comencem sent un vaixell hermètic, un compartiment estanc. I passen coses; la gent ens deixa, o no ens estima, o no ens entén, o no els entenem nosaltres, i ens perdem i ens decebem i ens ferim mútuament. I el vaixell es comença a esquerdar per molts llocs. I, és clar, un cop s'esquerda el vaixell, el final esdevé inevitable. […] Però hi ha tot un lapse de temps entre que es comencen a obrir les esquerdes fins que finalment ens trenquem. I és només durant aquest temps que ens podem veure, perquè nosaltres ens veiem a través de les esquerdes i veiem l'interior dels altres a través de les seves esquerdes. Quan ens hem vist cara a cara? No ha estat fins que tu m'has vist a través de les meves esquerdes i jo t'he vist a través de les teves. Abans, només miràvem idees d'un i altre […]. Però un cop el vaixell s'esquerda, la llum hi pot entrar. La llum en pot sortir.

Quan marxa de casa vestida així, a trenc de dia, em sento l'esclau predilecte a qui confien l'anella carregada de claus. Em fa un petó incert, ni curt ni llarg, un petó on ella ja no hi és, i tanca la porta de cop, poderosa com mai. Llavors és quan m'adono que alguna cosa viva s'asseu dins meu, de fet s'arrepapa i xiula mentre contempla el cel que baixa a poc a poc, com si ballés. Em sorprèn, aquesta manca de culpabilitat on conflueixen l'amor, que sempre empeny enfora, i la tiba cap endins. L'amor no se'n va amb la Samsa, però tampoc és amb mi, pertany al voler. I estimar-la és justament això, voler que hi sigui amb cada fibra de teixit i de pensament, des del moll de cadascun dels ossos. Voler-ho amb tots els exèrcits. Amb fam, amb febre, amb desesperació.

L'exterior em sembla un monstre amb tants caps com persones que temo i que estimo. No li interessa el meu patıment, però m'atrapa, i abans d'engolir-me em mastega. L'exterior és una banyera d'àcid, un gran ventre. Els dies s'hi dissolen. Jo els visc en l'emergència de quan hi ha tempesta i tant em sembla que els domino com que em vencen.

«The past is a strange country». Sempre m’ha obsessionat aquesta idea, i encara més des que vaig començar a captar-ne tota la dimensió. Fa sentir impotent no ser capaç de recordar amb certesa el propi passat, no poder estar absolutament segur que allò que ens sembla que recordem haver viscut fos exactament així, tal com avui ho evoquem. La nostra memòria és pura il·lusió, i el passat és un país on hi som estrangers. Quin vertigen, perquè de fet el present se’ns escapa, ens fuig d’entre els dits com la sorra fina d’una platja, i el passat és l’única cosa que ens pensem que tenim. Vivim de lloguer dins la nostra pròpia casa.

Hi ha llocs on una pensa que no hi anirà mai, llocs inabastables, tan llunyans i perillosos que gairebé no existeixen, llocs que no surten als mapes ni a les cartes de navegació perquè només són reals dins d’una mateixa, són una creació del cap i el cor i les entranyes, espais per on gairebé no gosem ni imaginar-nos que puguem arribar a transitar perquè són els llocs inexistents pels quals en canvi valdria la pena arriscar-ho tot, penjar la vida i capbussar-se en la quimera. Em sembla que tots tenim un lloc així, o potser no tots, potser hauria de dir totes; potser aquesta fal·làcia és més de dones, que tenim una tendència innata a crear contes de fades en la nostra imaginació i ens agrada pensar malgrat tot que el príncep blau no només existeix sinó que sap on som i un dia o altre vindrà a buscar-nos. En el moment en què una cançó que sona a l’iPod ens fa plorar a la cua del supermercat, en el precís instant en què un paràgraf d’una novel·la evoca el record d’un fet que potser no ha passat però que tot i així fa tant de mal que obliga a tancar el llibre i respirar fondo, llavors s’obre la porta a aquests llocs que ens acompanyen, i és allà on hi trobes una part de tu mateixa que no existeix enlloc més i que mai no saps si has d’endur-te posada o s’ha de quedar allà on és i des d'allà il·luminar la vida que vius dia a dia.

A ella no li havia d'explicar res, tenia la lupa escaient per a les meves petites inquietuds. La meva sang era plena de petites partícules de foscor que se m'enganxaven per tot el cos. De manera que m'hi havia d'avesar, havia d'acceptar-les com una part substancial del meu ésser, una part per a la qual en Michael i tots els Michaels d'aquest món no tindrien mai un sensor adequat, una part que primer els intrigaria i després només els cansaria. De tant en tant, a les vores del meu ésser hi ensumarien una tendresa il·lògica, una tenebra que es desprendria de la meva pell, i no sabrien com interpretar-la, malgrat els seus intents benintencionats, emprenyats perquè no serien aquell que em faria estar millor. Em llegirien d'esquerra a dreta, amb molts diccionaris, fent de mi un llibre de tapa dura; i llavors vindria la Lejla, n’arrencaria els fulls i en faria ocellets. Perquè només ella sap que la foscor no s'interpreta, que no hi ha tema ni idea. Només ella sap alliberar-me de les tapes dures.

Els seus ulls eren com el cel de nit al desert. Semblava que tingués un món sencer vivint-hi a dins. Jo no en sabia res, d'aquell món.

Si no fos pel Minu, no s'aixecaria del llit. Li costa treballar, s'hi posa a última hora, quan no té altre remei i de mala manera. La resta del temps no fa res, només pateix perquè no fa el que ha de fer. No és mandra, és una cosa més profunda. El problema, per resumir, és que tot serà igual sempre. Un dissabte surt amb la Mar i la Laia i ho troba tot repetit. Les mateixes converses, les mateixes bromes. Cada deu minuts pensa en fotre el camp - per no deixar d'estimar-les - però la veritat és que no queden tan sovint.

El mòbil es torna un enemic: és l'última connexió amb l'exterior, amb les seves exigències, i podria sonar en qualsevol moment. La Sandra està relaxada, ara mateix li faria un pal terrible haver de parlar amb la seva mare o amb la seva germana. Amb la Mar o la Laia, pitjor encara, perquè la voldrien treure de casa. Dejarme en paz. Però és possible que tingui whatsapps pendents i, si no respon, trucaran. Al final trucaran i, quan ho pensa, la pau s'acaba. De fet, per ser honesta, ha de reconèixer que no està relaxada. Més aviat s'està atrinxerant com un conill. Si no miro, no em veuen, però al conill li bateguen els narius a tota castanya. Va, un esfuerzo. Mira els whatsapps: per sort res que calgui contestar. Modo avión. Molt millor. Li ve una certa eufòria perquè ara segur que no la trauran d'aquí, d'aquest confinament cavernari. L'Albert no té prou talent per expressar què és, en realitat, la cova. Hi ha plaer, al fons del cau, encara que sigui pírric. A prendre pel cul, la Sandra s'aixeca a agafar una birra i es concentra en la sèrie.

Quan vaig mirar pel telescopi, en Dante va començar a explicar-me el que estava veient. No vaig sentir ni una paraula. Em va passar alguna cosa per dins mentre mirava l'univers immens. A través d'aquest telescopi, el món era més a prop i més gran del que m'havia imaginat mai. I era tot tan bonic i aclaparador i, no ho sé, em va fer adonar que hi havia alguna cosa dins meu que importava. Mentre en Dante mirava com jo examinava el cel a través de la lent d'un telescopi, va xiuxiuejar: —Algun dia descobriré tots els secrets de l'univers. Això em va fer somriure. —Què faràs amb tots aquests secrets, Dante? —Sabré què fer-ne —va dir—. Potser canviaré el món. Me'l vaig creure.

Va mirar al seu voltant com si veiés el món per primera vegada. I era bell, el món era acolorit, era enigmàtic i insòlit! Aquí hi havia el blau, aquí hi havia el groc, aquí hi havia el verd, el cel i el riu que fluïen, el bosc i les muntanyes immòbils, tot era bell, tot era enigmàtic i màgic, i al bell mig, ell, Siddhartha, el qui despertava, de camí cap a si mateix. Tot això, tot el groc i tot el blau, el riu i el bosc van penetrar per primera vegada als ulls de Siddhartha, ja no era l'encís de Mara, ja no era el vel de Maia, ja no era l'absurda i casual multiplicitat del món dels fenòmens, menyspreable pel braman de pensaments subtils que rebutja aquesta diversitat i cerca la unitat. Blau era blau, riu era riu, i encara que per a Siddhartha dins el blau i el riu hi visqués, latent, l'u i el diví, era justament propietat i sentit del diví el ser aquí el groc, aquí el blau, allà el cel, allí el bosc i aquí Siddhartha. El sentit i l'essència no eren en algun lloc darrera les coses, sinó en les coses en elles mateixes, en tot.

El món estava tan callat. Hi havia una barreja entre jo i el món, i per un moment vaig pensar que el món no m'havia volgut mai i ara aprofitava l'oportunitat per desfer-se de mi.

Un altre secret de l'univers: hi havia dolors que eren com una tempesta que apareixia sense avisar. El matí més clar d'estiu podia acabar en xàfec. Podia acabar en llamps i trons.

Ja podien ploure crits i bronques, que la Zona Feliz arribava igualment, era qüestió de temps. No podien fer-li mal perquè ella, en realitat, ja no hi era. Però ho havia apostat tot al negre. Havia excavat un forat pel qual s'escolava la seva base i es perdia. No es pot esquivar el dolor sense esquivar la vida.

Mohabbat de kone vich asi ik duje diyan aankha ‘ch guaach gye, Na jaane kadon gallan-gallan ‘ch ik duje diyan baahaan ‘ch saun gye, Tu hai rab mere lyi soneya, te rab vangu rehna dill vich mere, Na chaunde si ik duje ton vakh hona, vakh hi ik duje ton share-aam ho gye, vakh ik duje ton share-aam ho gye.

- La meva mare va morir ja fa uns quants anys. De fet no va arribar a vella. -Ah, això està bé. -Sí, segons com es miri... Segurament té avantatges, però també força inconvenients. Jo hauria preferit tenis una mica més de temps. -Que no l'hi vas dir tot? Ja ho he observat, això. L'agudesa punyent dels vells. Aquesta manera que tenen a vegades de tocar el voraviu. -No, Michka. No l'hi vaig dir tot. Espero haver-l'hi demostrat, però no l'hi vaig dir tot.

Hi ha una nova koiné dels gustos i del sabors, una fruita més dolça i rodona, una fruita que anivella als consumidors que pensen que si tothom té la mateixa poma, ningú no en tindrà cap millor que la seva. El nou comunisme: si les pomes són idèntiques, el consumidor no tindrà dubtes. I, això encara és més important, si els consumidors acaben sent idèntics, les pomes no tindran dubtes a l'hora d'escollir-los a ells, com passa amb els models de cotxe, amb les sèries de televisió o amb la roba. És molt difícil comprar tant sense vendre's una mica cada vegada.

Tots els records que conservo de Gràcia son estranyables. Ara tot això és lluny, però pensar-hi, enmig d’una onada de nostàlgia, em fa bé; moltes vegades i en diverses cirumstàncies, aquests records m’havien estat un consol.

Per a mi els Balcans són un color, no un topònim. Els noms s’obliden més fàcilment, només cal que t’omplis de paraules estranyes, de mapes estranys, i de les lletres que desapareixen com el sucre a la llengua. Però els colors romanen, com pampallugues sota les parpelles, encara que hagi abandonat el sentimentalisme a casa la mare, fa molt de temps. Els colors no s’esborren amb quilòmetres. Un matís verd i feixuc, com els pebrots oblidats, secs i pansits, que ja no serveixen per nodrir ningú. Un marró trist que serpenteja com un riu mort després de l’apocalipsi. El color d’una mòmia devorada pels cucs. S’entreveuen les empremtes de les botes, encara que sigui impossible veure-les des d’aquesta altura. Tan sols és un miratge. Centenars de botes sobre la terra batuda. I els matolls, tumors d’un erd pàl·lid vora el riu, matolls cansats, però encara silvestres, cadascun amb el seu signe d’interrogació a sobre. Hi va morir algú, aquí? Algú hi va matar, aquí?

He triat ser feliç. Aquesta felicitat no és perfecta ni exempta de dolor. A dins hi porta un dol. Però justament per això és més intensa.

Va ser llavors que em vaig fixar en un blau que tenia just per sota del genoll. Ja l’havia vist abans, però en aquell moment el seu to porpra, que en una de les vores virava cap al verd grogós, va atreure els meus ulls, com si aquesta petita ferida fos realment el tema del quadre. M’hi vaig atansar, vaig posar un dit a la tela i vaig resseguir el contorn del blau. Aquest gest em va excitar. Em vaig girar per mirar l’Erica. Era un dia càlid de setembre, i ella tenia els braços descoberts. Em vaig inclinar i li vaig besar les pigues de les espatlles, i en acabat li vaig enretirar els cabells que li cobrien el coll i vaig besar la pell suau de sota. Em vaig agenollar davant seu, li vaig apujar la roba de la faldilla, li vaig passar els dits per les cuixes, i llavors vaig fer servir la llengua.

No sap que quan hi entrarà, l'embrió del seu futur fill ja farà setmanes que haurà baixat per la trompa de Fal·lopi amb la facilitat de qui es deixa caure per un tobogan.

El blanc cristal·litzat escampat per sobre les rajoles. Hi haurà partícules de sucre i vidre en els angles més recòndits de totes les juntes per sempre més. La dolçor que cau i el vidre que talla; si en volgués fer una analogia tindria la imatge perfecta.

S'ha de fer alguna cosa en les hores mortes —n'hi ha tantes, al llarg de la vida.

Hi ha moltes maneres de ser dona, encara que no ho sembli.

Era com si només ella en el món estigués sola, com si ningú no hagués compartit aquella solitud, igual que va sentir que era l'única parint quan va tenir l'Àngela —la intensitat de les primeres vegades; sabia que no era cert, que com ella hi havia centenars de persones patint, i patint més que ella, però no podia comprendre el dolor dels altres perquè estava bloquejada, s'havia quedat tan sola, de la nit al dia, i si volia canviar la situació, havia de fer alguna cosa diferent, apropar-se a casa seva i fer les paus, i era deshonrós que li costés tant, sent filla seva, però l'hi costava, prou sabia Déu que l'hi costava i no se'n sentia orgullosa, però què hi havia de fer, cadascú és com és.

Llavors ell va treure una carta de la jaqueta i l'hi va donar, i era una carta d'en Mateu que havia escrit perquè la llegís quan ell ja hagués mort, i la Natàlia la va agafar i se la va guardar a la butxaca i per això la butxaca li cremava, li cremava la mà, i pensava que quan aquella carta va ser escrita, el seu amor encara vivia, era una persona viva, i ara estava sola, sense ell, i li agradaria haver-l vist un cop més, però de moment era millor no desordenar-se, perquè la mort ja és en si un desordre.

Mentre t'escric se m'obre el cor com si hi tingués una porta, rebentés i es fes grandíssim, enorme, perquè hi puguis entrar de qualsevol manera. Una porta de bat a bat que t'espera. Boris, sempre. Per nosaltres. Per aquesta llengua que parlem, que és casa nostra. T'ofereixo aquest cor meu perquè hi entris, i hi instal·lis els teus mobles, i el facis teu: les seves parets carnoses són per a tu.

If you need Irene Dunne to show up and sing songs for a week, cut-rate, I can do that. If you need Cab Calloway to sing hi de hi de ho at Moshe’s theater, I can arrange that. But cutting deals with dummkopfs who pinch politicians for marshmallows and cigarettes in a town I don’t know, that’s out of my range.

Ningú no parla dels manlleus a la llengua dels cossos. De com hi trobes refuig quan no hi ha cap altre idioma capaç d'expressar tot el que tens a dins.

Quan ja no hi eren, va tornar a posar l'esquena sobre la façana de l'església, va encendre's un cigarro nou i va recuperar un pensament antic: que no és possible passar d'alguna cosa al no-res, que tampoc ho és passar del no-res a alguna cosa i que, per tant, l'univers ha de ser un murmuri constant.

La manera com criem els nois els fa molt mal. En reprimim la humanitat. Definim la masculinitat de manera molt limitada. La masculinitat és una gàbia dura i petita i nosaltres hi fiquem els nois. Ensenyem els nois a témer la por, la feblesa, la vulnerabilitat. Els ensenyem a amagar la seva verdadera identitat, perquè han de ser, com diuen els nigerians, homes durs.

No he pogut evitar llegir aquest llibre amb mirada feminista, i hi he trobat, en tot moment, les similituds amb la lluita llarga, lenta i irremeiable de les dones al llarg de la història, perquè, com totes les causes justes de llibertat, no tenen una sola manera d'assolir-les i, per descomptat, no són fàcils. Les dones hem hagut de renunciar molts cops a les nostres urgències per poder arribar més lluny i amb més convenciment. Vam lluitar pel sufragi universal i vam aconseguir que votessin abans els esclaus que nosaltres mateixes. Les nostres demandes han patit un doble silenci: el repressiu i el de gènere.

Metafòricament, el procés resilient és semblant a la creació d'una perla dins d'una ostra. Quan un granet de sorra hi entra i l’agredeix, l’ostra segrega nacre per defensar-se, i com a resultat d'això crea una joia brillant i preciosa. La resiliència és un procés, no una resposta immediata a l'adversitat. Es remet a situacions en què el temps és important per cicatritzar les ferides. Tampoc és un estat definitiu. Ser resilient no té res a veure amb el conegut joc del tocar i parar, on la vida ens toca i es proporciona la condició de superherois per sempre més. La resiliència està relacionada amb conceptes dinàmics de desenvolupament i creixement humà. Mai no és absoluta ni total, ni tampoc pregona una actitud de resistència, com la invulnerabilitat. La resiliència és molt més que resistir. És, també, aprendre a viure. Consisteix a saber adaptar-se, transformar-se.

Forés i Grané ens recorden una metàfora que ja ha esdevingut força popular en aquest context: Resulta que una noia estava molt molesta perquè tenia la impressió que quan un problema se li començava a solucionar, n'apareixia un de nou, encara més complicat. En va parlar amb el seu pare, que era cap de cuina. Ell se la va mirar, va somriure i va agafar tres cassoles. En una hi va posar ous, a l'altra pastanagues i a la tercera cafè. La jove va restar atònita en veure que els eu pare no li feia cas, com de costum. En lloc d'escoltar-la i ajudar-la, es posava a cuinar. Al cap de vint minuts de cocció, el pare va preguntar a la filla: «Què hi veus?». La noia, astorada, va respondre: «Què vols que hi vegi? Com sempre! Que no em fas ni cas, mentre cous ous i pastanagues i fas cafè». El pare, impertorbable, la va convidar a palpar els tres ingredients i va afegir: «Els ous eren fràgils, però després de la cocció, i davant l'adversitat (l'escalfament amb el foc), s'han tornat durs; les pastanagues, en canvi, eren dures, i amb la cocció s'han estovat, i el cafè, a mesura que s'ha anat escalfant, ha estat capaç fins i tot de transformar el seu context: ha transformat l'aigua. Què desitges ser tu, filla meva, davant les adversitats? Tant de bo sigui el cafè, i quan apareguin els problemes o les adversitats, siguis capaç de ser forta, sense deixar-te vèncer ni aïllar-te, sortir-ne airosa i fins i tot millorar-te a tu mateixa aconseguint canviar el teu entorn».

Tornem a Solnit: «De vegades, una persona inspira un moviment, o ho fan les seves paraules dècades més tard; de vegades unes quantes persones apassionades canvien el món; de vegades comencen un moviment de masses i són milions els qui canvien el món; de vegades aquests milions se senten empesos per la mateixa indignació o els mateixos ideals, i ens arriba el canvi com un canvi de temps. Totes aquestes transformacions tenen en comú que comencen amb la indignació, amb l'esperança. L'esperança és una aposta. […] L'esperança exigeix acció; l'acció és impossible sense esperança». És a dir: l'esperança és la història de la incertesa, d'acceptar el risc que implica no saber què passarà després. I justament per això és molt més exigent que la desesperança i d'alguna manera fa més por. El canvi social, cultural o polític no té ni forma ni calendari predictibles. No existeixen fulls d'instruccions ni manuals d'ús. Cal ser molt valent per fer el primer pas, igual que per aguantar el ritme, malgrat les adversitats que de ben segur trobaràs a l'inici del camí, incloent-hi aquelles que venen de l'anomenat «foc amic».

Hi ha la tristesa, o la malenconia, de saber que mai no ho sabrem tot.

És la conclusió a què he arribat: només hi ha un «pecat mortal», i són les faltes d'ortografia.

La desaparició del sentiment en l’amor romàntic és un drama que la majoria de nosaltres coneixem i, per això, ens pensem que podem trobar-hi una explicació. Esclaus de la intensitat generada per la passió, conferim a l’amor uns poders transformadors; imaginem que sota la seva influència serem persones noves, fins i tot completes. Quan l’esperada transformació no es materialitza, les esperances, junt amb l’enamorament, es dissolen abruptament. L’emoció de sentir que l’amant et coneix ara s’esvaeix i es transforma en ansietat de sentir-se exposat. Tant en l’amistat com en l’amor, l’expectativa que la versió expressiva (si no la millor) d’un mateix es desclourà en presència de l’estimat és essencial. Tot es planteja a partir d’aquesta desclosa. Però, i si tot allò que tenim d’inquiet, fluid i volàtil dins nostre mina constantment la cosa que, ens sembla, més volem? I si, de fet, l’assumpció d’un jo que necessita expressivitat és una il·lusió? I si l’impuls cap a una intimitat estable es veu perpètuament amenaçat per un altre impuls igual de gran, o més i tot, cap a la desestabilització? Què passa aleshores?

So the more you read. The more you can be more smarter than your siblings.

En comptes d'arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho, no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci, Si fos per vigilar la malícia tèrbola o la protesta sense justificació, no triarien aquest mitjà: una mentida, en última instància, no costa gens de desmentir, i els clamors banals es desinflen al cap de cinc minuts. No és per això. Temen unes altres coses. I la solució consisteix a tancar les boques propenses a insolentar-se. Enmig d'aquest mutisme, encara, la veu d'ells fa més efecte; sembla créixer en autoritat. Monologuen, adoctrinen, prediquen, auguren. I la multitud es converteix en auditori forçós de la seva constant perorata. No tothom és capaç de tapar-se les orelles. A la llarga, certament, ningú no en fa cas; però sempre s'hi filtra alguna cosa, hi penetra, contamina. Els altres callen, emmordassats o no. Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa. Hi ha, en l'aire, gairebé visible, molta còlera reprimida. Les paraules no dites, els crits ofegats, es trasmuden en ira. Com que ells ho saben, arriben a la conclusió que han fet ben fet: «Sort de la mordassa!», pensen. Potser s'equivoquen; potser no. No se sap mai. Mentrestant...

Des del punt de vista de la Natura, no hi ha drama. En una batalla oberta de l'ésser humà contra la Natura salvatge, aquesta darrera guanyarà. La vida sempre s'obre camí davant totes les adversitats. No estem davant la fi de la vida. Estem davant la perillosa fi del món que coneixem i al qual ens hem adaptat al llarg de les últimes desenes de milers d'anys.

La vida a la ciutat se'm complicava: hi havia lloguers per pagar, amors per trobar, gent amb qui rebolcar-se, sabors per tastar, contactes per fer, contractes per aconseguir i després buscar-te amics que et salvessin de tota aquesta intempèrie. La ciutat era una massa fumejant de mel, dolça i densa, calentona, però si et despistaves podia engolir-te sense miraments.

Hi havia vingut a provar versos, en Dpmènech, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quingust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa

– No farem el ridícul en la primera pintada. – Miquel, no hi ha cap individu al poble que sàpiga escriure en valencià. I ara ja no té remei. A més, està fosc –es va desesperar Joan–. Potser tens raó, però es quedarà així. On vols que pose la essa? – Posa-li l’accent a la república –digué Ramon–. Ja que sou tan primmirats, no li perdeu el respecte a la institució.

Els sacerdots unten a les persones amb olis consagrats, fan servir l'aigua com a element purificador, encenen espelmes per fer peticions i netegen les esglésies amb encens. Quina diferència hi ha amb el que fem nosaltres? És pecat perquè no estem tocades per la gràcia de Déu, o simplement perquè desafiem l'ordre establert?

Sounds Represented By Letters Vowels A E I O U B BA BE BI BO BU CH CHA CHE CHI CHO CHU D DA DE DI DO DU DH DHA DHE DHI DHO DHU F FA FE FI FO FU G GA GE GI GO GU GH GHA GHE GHI GHO GHU H HA HE HI HO HU J JA JE JI JO JU K KA KE KI KO KU KH KHA KHE KHI KHO KHU L LA LE LI LO LU M MA ME MI MO MU MB MBA MBE MBI MBO MBU N NA NE NI NO NU

»Però realment voleu renunciar a qui sou? Sé que aquesta herència té els seus punts febles, però també en te molts de positius. Aprecieu detalls que passen inadvertits per altres, podeu ser capaces de sentir sensacions úniques vívidament, alterar a voluntat el vostre entorn, i se us retorna el poder que la societat li ha pres a les dones. »I si bé us han fet creure tota la vida que és un do de pocs, penseu que hi ha qui diu que tots tenim aquestes habilitats, només que uns tenen més facilitat que altres per aprendre-les. És com tirar amb arc, o brandar una espasa. Per més que hagin dit tota la vida que una dona no pot fer-ho, no és veritat que no la pugui subjectar amb les mans, ni fer-la anar en combat si pràctica. Així que encara amb més motiu, deixareu escapar aquesta facilitat que us dona avantatge en la vida? Ja us han pres prou poder, deixareu escapar el que ara se us dona?

Tant de bo tot hagués acabat diferent, és clar. Tant de bo, de fet, no hagués acabat mai. L'odi aliè ha portat algunes històries a acabar abans de temps. Però encara hi ha els records. I contra els records, la Carmen ho sap bé, no s'hi pot fer res. Els records són una llum tímida, però que mai, mai, s'apaga del tot.

Existeix una frontera precisa que separi l'horror de l'humor? La resposta és doble. Sí, hi ha una frontera: Allà, al centre de l'hecatombe, en la matança de milers de persones, en l'assasinat organitzat; en qualsevol lloc on la injustícia supera la imaginació. Han existit i existeixen llocs i moments en que ni el sarcasme més agre és capaç d'ultrapassar les cortines de l'espant. Podria definir-se l'infern com aquell estat de coses, aquella combinació del temps i de l'espai en què l'humor és per se impossible. I tanmateix es podria considerar la validesa de l'humor, justament, per separar l'individu de la circumstància, el matador del context.

Hi havia tardes que em quedava com si m'haguessin anat buidant de mica en mica

L'amor etern entre humans, com l'amor diví cap als homes i les dones que se sotmeten a la seva voluntat, per força ha de ser un miratge. No hi ha remei: no sabem estimar de la manera que necessitem que ens estimin. Tots ens ho mereixem i al mateix temps cap de nosaltres s'ho val.

Et moguis o et quedis, viatgis mar enllà o de Sant Andreu al barri de Gràcia, la qüestió és la inquietud per saber o per decidir qui ets, l'impuls de pertànyer i de decidir on pertanys. Jo que no tinc arrels gaire més enllà del Principat també m'hi barallo, amb la idea de pertànyer, i diria que ho he fet sempre. No té només a veure amb la llengua que parles. Pertànyer també és posicionar-se al món, saber què penses de les coses. Estructurar-ho i compartir-ho amb els altres. Té a veure amb la visió de la vida que et vas formant, amb com interpretar-la, amb com comportar-se en conseqüència. És triar la mena d'adult que vols ser.

[105] Muhammed'in Kökeni Muhammed'in aile ve atalarına ait bütün malumat tarihi olmaktan ziyade, efsane­vidir. Peygamber zamanında bu malumat yoktu; bunlar sonradan icat olunmuştur. Arapların aile şecerelerinin tutulması usulü Halife Ömer zamanında başlamıştır. Bu usul birtakım düzme şecerelerin uydurulmasına yol açtı. Hakikatte, Muham­med'in kökeni hakkında pek az şey bilinmiştir; o kadar ki, onun asıl ismi dahi malum olmamıştır; Muhammed, Peygamber'in ismi değil, lakabıydı. Peygamber'in cetleri hakkındaki malumat dahi tarihi vesikalara uymaz. Araplar, Peygamber'in İbrahim neslinden geldiğini ispata çalıştılar; Araplar bu suretle bütün *** [106] Arap ırkının yüksek asalet sahibi olduğunu ispat etmek hevesindeydiler. Muhammed kendisi hiçbir zaman asalet şerefi iddiasına kalkışmamıştır. O, boş te­ferruata ehemmiyet vermezdi; gayesine doğru tereddütsüz yürür ameli bir adamdı. Muhammed, hiçbir zaman, bir asalet unvanı istemedi; damarlarında, İbrani nebi­lerinin canı dolaştığını iddia etmedi; bilakis, gerek kendisinin, gerek ana ve babası­nın fakir halleriyle iftihar etti. Bütün kaynaklar bize, Muhammed'in babası olmak üzere Abdülmuttalip'in oğlu Abdulla namında bir zatı gösterir; anasının da adını Emine olarak tespit ederler. Muhammed dünyaya gelmeden evvel, babası ölmüştür, Emine de, çocuğunu altı *** [107] yaşında yetim bırakmıştır. Muhammed dedesi Abdulmuttalip yanında kaldı. Dedesi öldükten sonra da amcası Ebutalip'in himayesine girdi. Ebutalip çok fakir ve ailesi de kalabalıktı. Muhammed, geçimini temin için gençliğinde çobanlık etti. Muhammed 25 yaşındayken Hatice isminde 40 yaşında zengin bir dul kadınla ev­lendi; daha evvel onun hizmetine girmiş, develerine ve ticaret işlerine bakıyordu. Bu verdiğimiz malumat, öteden beri verilegelmekte olan malumattır. Ancak, bu hu­susta bilgimizi tarih çerçevesine sokabilmek için şu noktalara dikkati çekmek lazımdır. Muhammed'in Abdulla ismini taşıdığına dair söylenen sözler kati değildir. *** [108] Abdulla ismi Muhammed'den evvel adeta meçhuldü. İslamiyetten evvel herhangi bir mabuda nispetle Abdüllat, Zeydüllat gibi isimler vardı; bu isimler İslamiyet devrin­de Abdullah, Zeydullah yapıldı. Ananenin bize Muhammed'in dedesi olmak üzere gösterdiği Abdülmuttalip'in da­hi, hakiki dedesi olduğu hakkında tarihi vesika yoktur. Bu fikirlerden sonra Muhammed'in kökeni hakkında söylenebilecek şudur: Muhammed. fakir bir kökenden gelmiştir; pek küçük yaşında anasız, babasız kal­mıştır; Abdülmuttalip ailesi ve bilhassa Ebutalip tarafından bir şefkat hissiyle kabul ve *** [109] himaye edilmiştir. Peygamber'e verilmiş olan Muhammed lakabı, ölmüş babasının is­mini kullanmaya lüzum bırakmıyordu.

Feia una nit meravellosa, d'aquelles que potser només es donen quan som joves, estimat lector. El cel era tan estrellat, estava tan il·luminat que, en veure'l, no quedava més remei que preguntar-se: com pot ser que sota un cel com aquest pugui viure-hi gent capritxosa i enrabiada per tota mena de coses?

¿Com és que les nits insomnes passen senceres en un segon d'alegria i felicitat inesgotables i, quan l'aurora fulgura amb un raig rosat a la finestra i l'alba il·lumina la cambra rònega amb una llum dubtosa i fantàstica, com ens passa a Petersburg, el nostre somiador, esllomat i extenuat, es deixa caure al llit i s'adorm per l'estaborniment que li ha provocat l'entusiasme d'un esperit malaltissament convuls, amb un dolor penosament dolç al cor? Sí, Nàstenka, ens enganyem i des de fora ens creiem que la passió veritable i autèntica li remou l'ànima, ens creiem sense voler que hi ha alguna cosa viva i palpable en els seus somnis incorporis! I és un engany.

Perquè em pensava que havia perdut el tacte i l'olfacte per allò que és real i autèntic; perquè, finalment, em maleïa; perquè després de les nits de fantasia, tinc moments de sobrietat que són terribles. Mentrestant, sents que volta i ressona una multitud en un remolí de vida al teu voltant; sents i veus com viu la gent, com viu desperta; veus que no tenen la vida prohibida, que no se'ls esvaeix com un somni, com una visió, que la vida se'ls renova permanentment, que sempre és jove i que no hi ha cap hora que s'assembli a una altra, mentre que la fantasia és abatuda i monòtona fins a la vulgaritat, és esclava de les ombres, de les idees, del primer núvol que tapa el sol inesperadament i compungeix l'autèntic cor petersburguès, que tant valora el seu sol; quina fantasia hi ha en la tristesa? Sents que al final es cansarà, que aquesta fantasia inesgotable s'esgotarà per l'esforç constant, perquè et vas fent gran i deixes enrere els antics ideals; es trenquen i queden fets pols, fets miques; i si no hi ha cap altra vida, toca construir-ne una amb aquestes miques. Mentrestant, l'ànima demana una altra cosa. I el somiador furga els vells somnis en va, com si fossin cendra, buscant-hi encara que només sigui una espurna, per atiar-la i, amb un foc renovat, escalfar-se el cor i fer-hi ressorgir tot allò que abans estimava, tot allò que li commovia l'ànima, que li feia bullir la sang, que li feia brollar llàgrimes dels ulls i que l'enganyava d'una manera tan esplèndida!

Podria dir que la Raó subterrània que impulsa les cartes és deixar la Rima una estona i tornar-hi més tard amb un Altre desfici —però Aquí també hi ha unes rimes que no s'han depurat, de les quals només es pot dir que són el senyal d'una Pífia o d'una Badada estrident. Podria dir això i no seria mentida, però el Motiu és més elemental i més clar: si fa un mes que us escric és perquè he decidit no buscar-vos per cap altre mitjà que no siguin les cartes. Això he decidit: impedir-me de sortir a la captura d'un Amor evident de tan impossible com és i concentrar-me Aquí dins —en aquest lloc on abunden els díctics i on s'enyoren els dits, en aquest punt d'entreguerres, en aquest medi on es prospera patint i que segueix el model d'una crossa fent d'ala. Ho he decidit per uns dies i després tornaré perquè Vós pugueu dir-me que una Criatura és molt guapa, d'acord, però que, amb aquest Desgavell, no la consolarà ni son Pare.

«Feia tants dies, mesos, que no sentia l’impuls d’escriure, d’escriure literàriament alguna cosa digne de ser llegida, que segurament no s’hi hauria agafat si no hagués estat per la pluja. La pluja l’havia inspirat mil vegades des de l’adolescència, i al llarg de gairebé quaranta anys fins el dia d’avui, però feia tants dies, mesos, que l’impuls no l’agafava pels pebrots i el llençava a l’abisme d’omplir de lletres la pantalla blanca i buida, que quan per fi es va decidir, no sabia on agafar-se. La novel·la inacabada de torn, per no parlar de les que feia anys que dormien el son sord dels avortaments, li semblava massa enrevessada per a aquella engruna d’inspiració filla d’un ruixat: es passaria una hora rellegint cabdellets, una altra perfilant l’agulla, i perdria el fil abans de lligar la primera puntada. Potser podia repassar un dels darrers contes, que són fàcils d’entallar però sovint costa acabar de cosir, tot i que fins i tot això li resultava remot, com l’eco de una veu que ja no sentia seva. D’altra banda, devia tenir mig centenar de contes polits i a punt d’editar que també dormien als llimbs, probablement per sempre. Li constava que la literatura, o més ben dit l’esforç narratiu creatiu, li havia salvat la vida. Li havia justificat gairebé quatre dècades de respirar i fer la viu-viu, esperant sempre que al capdavall ell, ell com a individu més enllà de cap altra persona, hi descobrís un sentit genuí, transcendent, que li compensés poc o molt totes les hores, esperances, il·lusions i etcèteres que ja a l’adolescència i sense ser-ne gaire conscient havia dipositat en la màgia, sovint desagraïda per no dir traïdora, de la creació literària». · Les muses - Jordi Cussà

«Feia tants dies, mesos, que no sentia l’impuls d’escriure, d’escriure literàriament alguna cosa digne de ser llegida, que segurament no s’hi hauria agafat si no hagués estat per la pluja. La pluja l’havia inspirat mil vegades des de l’adolescència, i al llarg de gairebé quaranta anys fins el dia d’avui, però feia tants dies, mesos, que l’impuls no l’agafava pels pebrots i el llençava a l’abisme d’omplir de lletres la pantalla blanca i buida, que quan per fi es va decidir, no sabia on agafar-se. La novel·la inacabada de torn, per no parlar de les que feia anys que dormien el son sord dels avortaments, li semblava massa enrevessada per a aquella engruna d’inspiració filla d’un ruixat: es passaria una hora rellegint cabdellets, una altra perfilant l’agulla, i perdria el fil abans de lligar la primera puntada. Potser podia repassar un dels darrers contes, que són fàcils d’entallar però sovint costa acabar de cosir, tot i que fins i tot això li resultava remot, com l’eco de una veu que ja no sentia seva. D’altra banda, devia tenir mig centenar de contes polits i a punt d’editar que també dormien als llimbs, probablement per sempre. Li constava que la literatura, o més ben dit l’esforç narratiu creatiu, li havia salvat la vida. Li havia justificat gairebé quatre dècades de respirar i fer la viu-viu, esperant sempre que al capdavall ell, ell com a individu més enllà de cap altra persona, hi descobrís un sentit genuí, transcendent, que li compensés poc o molt totes les hores, esperances, il·lusions i etcèteres que ja a l’adolescència i sense ser-ne gaire conscient havia dipositat en la màgia, sovint desagraïda per no dir traïdora, de la creació literària». · Les muses - Jordi Cussà Balaguer

Per no sé quina mena de llei, a sota d’aquesta capa de pèl suau i negre que el cos obliga a créixer hi ha un record, la meva infància de roses projectada en un futur preciós però inaccessible. Tenim en el passat el nostre contrincant perfecte: encaixat en un punt mort de l’engrenantge obre la boca i escampa el líquid verinós que ni tan sols la nostra mare podria combatre.

Els Moretti no tenien res en contra d'aquella gent, ni del pragmatisme que arrossegaven a l'es-quena i que havia possibilitat la creació i la grandesa d'aquell país, ells mateixos es consideraven aventurers i concebien la vida com una conquesta contínua, però pensaven que en se-gons quines coses havia arribat el moment de redreçar-lo. La pràctica i la funcionalitat no ho justificaven tot. I aque-lla nació s'havia quedat enganxada a la inèrcia de la pressa, tothom anava corrents d'un lloc a l'altre, com si dugueren una tribu d'indis al darrere: s'engolien carn picada en forma de salsitxes o d'hamburgueses per no perdre el temps rose-gant-la, atapeïen els transports públics i els ascensors per guanyar espai, llegien els periòdics mentre caminaven a en-tropessons pels carrers, es prenien el café abrasint i arreaven a córrer cap a la faena. Però ningú no s'havia adonat que ja no hi quedaven indis d'aquells. Els indis d'ara eren les empreses implacables, els llargs horaris laborals, els salaris que curte-javen, les hores extraordinàries, la pluriocupació, les lletres dels crèdits que vencien cada més i l'ambició compartida del somni americà.

L'alegria i la felicitat fan tan boniques les persones! Com bullen els cors amb l'amor! Sembla que vulguis fondre el teu cor amb el d'un altre, vols que tot sigui alegre, que tot rigui. Que encomanadissa que arriba a ser aquesta alegria! A les seves paraules d'ahir, hi havia tanta dolcesa, tenia per a mi tanta bondat al cor... Com em cuidava i m'amanyagava, com m'animava i m'afalagava el cor! Ai, quanta coqueteria sortida de la felicitat!