Han Shan Quotes

the ten thousand things are all reflections the moon originally has no light

Clambering up the Cold Mountain path, The Cold Mountain trail goes on and on: The long gorge choked with scree and boulders, The wide creek, the mist-blurred grass. The moss is slippery, though there's been no rain The pine sings, but there's no wind. Who can leap the world's ties And sit with me among the white clouds?

When men see Han-shan They all say he's crazy And not much to look at - Dressed in rags and hides. They don't get what I say And I don't talk their language. All I can say to those I meet: "Try and make it to Cold Mountain.

And you think he’ll tell?” Matt asked. “We will make him tell us.” Han Shan-tung muttered the words casually, but there was something about the way he spoke that made the skin crawl.

I wanted a good place to settle: Cold Mountain would be safe. Light wind in a hidden pine - Listen close - the sound gets better. Under it a gray haired man Mumbles along reading Huang and Lao. For ten years I havn't gone back home I've even forgotten the way by which I came.

Spring water is pure in an emerald stream moonlight is white on Cold Mountain silence thoughts and the spirit becomes clear focus on emptiness and the world grows still

Children I implore you get out of the burning house now three carts wait outside to save you from a homeless life relax in the village square before the sky everything's empty no direction is better or worse east is just as good as west those who know the meaning of this are free to go where they want

In the midst of a thousand clouds and countless waters there is an idle person. By day, he roams the green mountains, at night, he returns to sleep beneath the cliff. Quickly, the seasons pass in serenity, with no worldly bonds. How joyful! What does he depend upon? Quiet, like a large autumn river.

I have lived at Cold Mountain These thirty long years. Yesterday I called on friends and family: More than half had gone to the Yellow Springs. Slowly consumed, like fire down a candle; Forever flowing, like a passing river. Now, morning, I face my lone shadow: Suddenly my eyes are bleared with tears.

In the mountains it's cold. Always been cold, not just this year. Jagged scarps forever snowed in Woods in the dark ravines spitting mist. Grass is still sprouting at the end of June, Leaves begin to fall in early August. And here I am, high on mountains, Peering and peering, but I can't even see the sky.

I spur my horse past the ruined city; the ruined city, that wakes the traveler's thoughts: ancient battlements, high and low; old grave mounds, great and small. Where the shadow of a single tumbleweed trembles and the voice of the great trees clings forever, I sigh over all these common bones -- No roll of the immortals bears their names.

Above Cold Mountain the moon shines alone in a clear sky it illuminates nothing at all precious heavenly priceless jewel buried in the skandhas submerged in the body

Some seek pleasure in love blind to the trials of a mortal body others see a bubble or mirage and realize impermanence undoes us all a real man's will is straight like iron in an uncrooked heart the Way is true dense and tall bamboos in the snow show you the mind not used in vain

So many kinds of people exist hundreds of plans for profit and fame hearts intent on glory always trying to get rich minds that never rest rushing about like smoke dependents gather around one yell and a hundred heads nod but less than seventy years from now ice becomes water and roof tiles break dead at last all cares cease who will be their heir drop a ball of mud in water and behold the thoughtless mind

Beneath the moon, chilly winds blow through the pines as wisps of clouds arise. So many mountain ridges layer into each other for miles around! The valley stream is quiet and clear -- I'm not done with this boundless joy.

For an image of life and death consider ice and water water freezes into ice ice melts back into water what dies must live again what lives is bound to die ice and water don't harm each other both life and death are fine..

Nothing could be further from the truth. All identities, without exception, have been socially constructed: the Han, the Burman, the American, the Danish, all of them. Quite often such identities, particularly minority identities, are at first imagined by powerful states, as the Han imagined the Miao, the British colonists imagined the Karen and the Shan, the French the Jarai. Whether invented or imposed, such identities select, more or less arbitrarily, one or another trait, however vague-religion, language, skin color, diet, means of subsistence-as the desideratum. Such categories, institutionalized in territories, land tenure, courts, customary law, appointed chiefs, schools, and paperwork, may become passionately lived identities. To the degree that the identity is stigmatized by the larger state or society, it is likely to become for many a resistant and defiant identity. Here invented identities combine with self-making of a heroic kind, in which such identifications become a badge of honor

I labored in vain reciting the Three Histories I wasted my time reading the Five Classics I've grown old checking yellow scrolls recording the usual everyday names Continued Hardship was my fortune Emptiness and Danger govern my life I can't match riverside trees every year with a season of green

Oh, m'encanta Kafka, diu la mare. Un llibre hauria de ser una destral per trencar el mar de gel de dins nostre. Penso que és una de les coses més boniques que s'han escrit mai.

Monges estufades! S'han casat amb Déu perquè no hi havia Déu que s'hi casàs.

Al llarg de la història tots els dictadors, tirans i repressors […] s'han caracteritzat per una cosa en comú: sempre han perseguit els llibres amb acarnissament. Són molt perillosos, fan pensar.

Em sembla lògic que… entre un home i una dona hi hagi una certa igualtat… No pot ser que un es passi la vida havent-se de llançar a salvar l'altre. S'han de salvar l'un a l'altre, equitativament.

El més important no és preguntar-se si les dones són animals sinó si les dones s'han de venjar del mal que se'ls ha fet. O bé si han de perdonar els homes i, amb això, aconseguir que se'ls obrin les portes del cel.

The mountains are so cold not just now but every year crowded ridges breathe in snow sunless forests breathe out mist nothing grows until Grain Ears leaves fall before Autumn Begins a lost traveler here looks in vain for the sky

The Yellow River is boundless flowing east without cease on and on never clearing while everyone's lifespan ends and ifyou would ride the clouds how will you grow wings unless while your hair is black you make an effort moving or still

No need to attack the faults of others no need to flaunt your own virtues act when you're acknowledged retire when you're ignored rich rewards mean great trials deep words meet superficial minds think about what you hear children must see for themselves..

I once saw a huge pack of dogs, scruffy, mangy, maybe so, but they slept where they pleased, and waking, ran romping. But throw them a bone? It was war in the street . . . Maybe it’s a good thing bones are rare: but until there’s enough, no creature will share.

La Mariche Loewen alça la mà. […] Diu que opina que el més importat no és preguntar-se si les dones són animals sinó si les dones s'han de venjar del mal que se'ls ha fet. O bé si han de perdonar els homes i, amb això, aconseguir que se'ls obrin les portes del cel.

Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui —diuen— irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.

As the bus passed a long stretch of coastline, for the first time I took no pleasure in the sight of it. The water was almost still and the sun seemed to be sinking into it. But this time the beauty wasn’t enough. Usually just a glimpse of it could put me in an instant good mood, but now I realized — I’d always known, but never realized — that you can’t escape to the sea. This isn’t Han Shan’s China or Thoreau’s America. That’s all gone now. If you decided you’d had enough and went off to live by the sea or up a mountain, you still couldn’t get away from the need for money. They’ve made it so that money and sustenance are the same thing.

I sit beneath the cliff, quiet and alone. Round moon in the middle of the sky’s a bird ablaze: all things seen are mere shadows in its brilliance, that single wheel of perfect light… Alone, its spirit naturally comes clear. Swallowed in emptiness in this cave of darkest mystery, because of the finger pointing, I saw the moon. That moon became the pivot of my heart.

Col·locades en fila, l'una darrera l'altra, les enciclopèdie d'avui, d'ahir i d'abans-d'ahir no l'altra representen imatges successives de mons paralitzats, gestos interromputs en el seu moviment, paraules a la recerca del seu últim o penúltim sentit. Les enciclopèdies són com diorames immutables, prodigiosos aparells de projecció les bobines dels quals s'han encallat i exhibeixen amb una mena de maníaca fixesa un paisatge que, condemnat d'aquesta manera a ser tan sols, per sempre més, allò que havia estat, s'anirà tornant a la vegada més vell, més caduc i més innecessari.

O sigui que tu creus que mantenir l'estat de la teva ànima és més important que obeir Déu, diu la Mariche, ja no tan calmada. És la mateixa cosa, de fet, diu l'Ona, tranquil·la. Jo considero que la meva ànima, la meva essència, la meva energia intangible, és la presència de Déu dins meu, i que en portar la pau a l'ànima, honro Déu. Si soc capaç de comprendre com s'han produït aquests delictes podré perdonar els qui els han comès. I quasi soc capaç, des de la distància, per descomptat, de sentir llàstima per aquests homes i d'estimar-los. L'amor és bo, i millor que les represàlies.

Tenien a les mans una cosa rigorosament prohibida a Auschwitz i si els descobreixen els poden condemnar a mort. Aquests objectes, tan perillosos que la seva possessió és motiu de pena màxima, no es disparen ni serveixen per punxar, tallar o colpejar. Això que tant temen els implacables guàrdies del Reich simplement són llibres: vells, desenquadernats, amb els fulls deslligats, pràcticament desfets. Però els nazis els busquen, els persegueixen, els veten de manera obsessiva. Al llarg de la història tots els dictadors, tirans i repressors, tant si eren aris, negres, orientals, àrabs, eslaus com de qualsevol color de pell, tant si defensaven la revolució popular, els privilegis de les classes patrícies, el manament de Déu com la disciplina sumària dels militars, fos quina fos la seva ideologia, tots s'han caracteritzat per una cosa en comú: sempre han perseguit els llibres amb acarnissament. Són molt perillosos, fan pensar.

Perceptive and valuable personal explorations of time alone include A Book of Silence by Sara Maitland, Party of One by Anneli Rufus, Migrations to Solitude by Sue Halpern, Journal of a Solitude by May Sarton, The Point of Vanishing by Howard Axelrod, Solitude by Robert Kull, Pilgrim at Tinker Creek by Annie Dillard, The Diving Bell and the Butterfly by Jean-Dominique Bauby, A Field Guide to Getting Lost by Rebecca Solnit, The Story of My Heart by Richard Jefferies, Thoughts in Solitude by Thomas Merton, and the incomparable Walden by Henry David Thoreau. Adventure tales offering superb insight into solitude, both its horror and its beauty, include The Long Way by Bernard Moitessier, The Strange Last Voyage of Donald Crowhurst by Nicholas Tomalin and Ron Hall, A Voyage for Madmen by Peter Nichols, Into the Wild by Jon Krakauer, and Alone by Richard E. Byrd. Science-focused books that provided me with further understanding of how solitude affects people include Social by Matthew D. Lieberman, Loneliness by John T. Cacioppo and William Patrick, Quiet by Susan Cain, Neurotribes by Steve Silberman, and An Anthropologist on Mars by Oliver Sacks. Also offering astute ideas about aloneness are Cave in the Snow by Vicki Mackenzie, The Life of Saint Anthony by Saint Athanasius, Letters to a Young Poet by Rainer Maria Rilke, the essays of Ralph Waldo Emerson (especially “Nature” and “Self-Reliance”) and Friedrich Nietzsche (especially “Man Alone with Himself”), the verse of William Wordsworth, and the poems of Han-shan, Shih-te, and Wang Fan-chih. It was essential for me to read two of Knight’s favorite books: Notes from the Underground by Fyodor Dostoyevsky and Very Special People by Frederick Drimmer. This book’s epigraph, attributed to Socrates, comes from the C. D. Yonge translation of Diogenes Laërtius’s third-century A.D. work The Lives and Opinions of Eminent Philosophers. The Hermitary website, which offers hundreds of articles on every aspect of hermit life, is an invaluable resource—I spent weeks immersed in the site, though I did not qualify to become a member of the hermit-only chat groups. My longtime researcher, Jeanne Harper, dug up hundreds of reports on hermits and loners throughout history. I was fascinated by the stories of Japanese soldiers who continued fighting World War II for decades on remote Pacific islands, though none seemed to be completely alone for more than a few years at a time. Still, Hiroo Onoda’s No Surrender is a fascinating account.

after all your talk of food … you’re still hungry after all your talk of clothes … you’re still cold eating rice is what fills your belly wearing clothes is what keeps you warm without really thinking it through you grumble that the way to find Buddha is difficult look inside your heart … there’s Buddha don’t look for him outside your self —HAN SHAN, The View from Cold Mountain

En realitat, si bé es considera, resulta que els poetes importants s'han limitat sempre a fer versos a la lluna.

Fa anys que ningú es rebel·la, ni mira de fer més del necessari. S'han conformat. Ens hem adaptat i ajupim el cap per no veure el que tenim davant.

Els zoos, com diu John Berger en el seu fantàstic assaig «Per què mirem els animals?», estan fets perquè els animals hi estiguin exposats tothora a la nostra mirada (encara que els zoos actuals s'han «humanitzat» -o potser hauria de dir animalitzat?-, en disposar zones ocultes a la mirada de l'espectador), però també perquè no puguin mai retornar-nos la nostra mirada, o en tot cas, retornar-nos-la en situació d'igualtat.

Això és tot el contrari als escuts i les llances que s'han alçat contra el coronavirus, fins i tot als llocs on encara no s'ha donat cap cas, com a Barcelona ara mateix. He fet servir voluntàriament un lèxic bèl·lic, que tan sovint s'utilitza amb relació a certes malalties. Sontag també en parla, i situa l'origen d'aquest ús metafòric a la segona meitat del segle XIX, després que Louis Pasteur demostrés que determinats microorganismes eren els causants de les malalties infeccioses. Recordem que coincideix amb l'època colonial i el reforçament de la idea de l'excepcionalitat d'Europa com a espai on les malalties, tant en sentit literal com figurat, sempre venen de fora -mentre que, recorda Sontag, Europa ha oblidat alegrement les malalties que va exportar amb els seus «descobriments» i assentaments colonials, que van resultar devastadors per a molts pobles nadius.

Com diu John Berger en el seu fantàstic assaig «Per què mirem els animals?», estan fets perquè els animals hi estiguin exposats tothora a la nostra mirada (encara que els zoos actuals s'han < -o potser hauria de dir animalitzat?-, en disposar zones ocultes a la mirada de l'espectador), però també perquè no puguin mai retornar-nos la nostra mirada, o en tot cas, retornar-nos-la en situació d'igualtat.

Això és tot el contrari als escuts i les llances que s'han alçat contra el coronavirus, fins i tot als llocs on encara no s'ha donat cap cas, com a Barcelona ara mateix. He fet servir voluntàriament un lèxic bèl·lic, que tan sovint s'utilitza amb relació a certes malalties. Sontag també en parla, i situa l'origen d'aquest ús metafòric a la segona meitat del segle XIX, després que Louis Pasteur demostrés que determinats microorganismes eren els causants de les malalties infeccioses. Recordem que coincideix amb l'època colonial i el reforçament de la idea de l'excepcionalitat d'Europa com a espai on les malalties, tant en sentit literal com figurat, sempre venen de fora -mentre que, recorda Sontag, Europa ha oblidat alegrement les malalties que va exportar amb els seus < i assentaments colonials, que van resultar devastadors per a molts pobles nadius.

Forés i Grané ens recorden una metàfora que ja ha esdevingut força popular en aquest context: Resulta que una noia estava molt molesta perquè tenia la impressió que quan un problema se li començava a solucionar, n'apareixia un de nou, encara més complicat. En va parlar amb el seu pare, que era cap de cuina. Ell se la va mirar, va somriure i va agafar tres cassoles. En una hi va posar ous, a l'altra pastanagues i a la tercera cafè. La jove va restar atònita en veure que els eu pare no li feia cas, com de costum. En lloc d'escoltar-la i ajudar-la, es posava a cuinar. Al cap de vint minuts de cocció, el pare va preguntar a la filla: «Què hi veus?». La noia, astorada, va respondre: «Què vols que hi vegi? Com sempre! Que no em fas ni cas, mentre cous ous i pastanagues i fas cafè». El pare, impertorbable, la va convidar a palpar els tres ingredients i va afegir: «Els ous eren fràgils, però després de la cocció, i davant l'adversitat (l'escalfament amb el foc), s'han tornat durs; les pastanagues, en canvi, eren dures, i amb la cocció s'han estovat, i el cafè, a mesura que s'ha anat escalfant, ha estat capaç fins i tot de transformar el seu context: ha transformat l'aigua. Què desitges ser tu, filla meva, davant les adversitats? Tant de bo sigui el cafè, i quan apareguin els problemes o les adversitats, siguis capaç de ser forta, sense deixar-te vèncer ni aïllar-te, sortir-ne airosa i fins i tot millorar-te a tu mateixa aconseguint canviar el teu entorn».

La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit. Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta. A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?

El joc de paraules es diu Paraulògic, i ràpidament ha guanyat molta popularitat. Però The New York Times va ser qui el va inventar inicialment en anglès, sota el nom de Spelling Bee Game. Quin és, però, el joc de paraules? Cada dia apareix una bresca de set hexàgons amb una lletra a cada hexàgon. Així, aquestes lletres s'han de combinar per formar paraules basques. La lletra al mig de l'hexàgon es ressalta per indicar que s'ha d'utilitzar. Altres restriccions inclouen el requisit que les paraules tinguin almenys tres lletres, l'ús de només l'infinitiu en temps verbals, la prohibició de verbs actius, l'ús de noms i adjectius només singulars i l'exclusió de noms propis. Només es poden utilitzar paraules del diccionari d'Euskaltzaindia. Tanmateix, el fet que l'avís de "paraula equivocada" es produeixi de tant en tant no implica que la paraula sigui incorrecta. És possible que en el lèxic d'Euskaltzaindia passi alguna cosa que vulneri la normativa del joc. Pel que fa a la puntuació, un jugador rebrà un punt per cada paraula de tres lletres que generi; dos punts per a paraules amb quatre lletres; i un tercer punt per a paraules amb cinc lletres o més. Rebrà 10 punts addicionals si fa ús de cada lletra.

Si hi arribem, si aconseguim impregnar el poder i els seus espais amb els valors que tradicionalment s'han entès com a femenins, estarem salvades. I, de retruc, la humanitat.

«Els pensadors positius han arribat a concebre un univers meravellós, una aurora boreal immensa i brillant en què el desig dona la mà a la seva encarnació. Allà tot és perfecte, o tan perfecte com un vol. Els somnis es compleixen per si sols, els desitjos només esperen a ser articulats. És un lloc d'una solitud espantosa.» Barbara Ehrenreich, Smile or Die. La idea que sobreviure depèn de l'actitud seria nefasta ni que fos certa. L'optimisme és admirable, però a mi lanceu-me sisplau un salvavides en lloc d'un sac ple de pensament positiu. Els animals salvatges viuen en una alerta permanent, per si de cas han d'arrencar a córrer o s'han de defensar d'un perill. La supervivència no passa per pensar que tot anirà bé, sinó per analitzar què pot anar malament. Tot anirà bé i això no em passarà a mi i ja tindré temps quan em jubili i la mort no és el final i aquest amor és per sempre.

Aquesta herència ha fet que, quan les dones han arribat al poder s'han trobat amb la dificultat de compatibilitzar les ambicions polítiques amb les tasques de cura i de la llar. Volien ser als espais de poder, però no tenien ningú que les substituís en els espais domèstics i massa sovint havien de triar. Enlloc deia que les dones no hi poguessin ser, no s'hi poguessin dedicar. Però ningú no va preparar les estructures dels partits i de la política institucional per a la seva arribada, tenint en compte les seves particularitats —perquè les particularitats, sí, pertanyien i pertanyen a les dones, malgrat que formen part de la vida comuna d'homes i dones.

La ginecologia pertany al llenguatge de les dones, a certa clandestinitat i misteri que rodeja dolors i sagnats que els homes sempre s'han mirat de lluny.

Two turtles aboard an ox cart took part in a highway drama a scorpion came alongside begging desperately for a ride to refuse would violate good will to accept would weigh them down in a moment too brief to describe acting kindly they got stung

it’s always due to their dog hearts men don’t ever get free

Why am I so troubled life is a one-day mushroom what good is another decade with friends and family gone thinking of this makes me sad and sadness I can’t bear what then shall I do entrust myself to the hills for good

In this village is a house a house without an owner earth gives rise to grass water appears as drops of dew fire ignites a gang of thieves wind whips up a black-cloud rain search inside for the occupant a pearl concealed in rags

I see hundreds of dogs and every one of them scruffy lying wherever they please rambling whenever the whim arises but throw them out a bone and watch them growl and fight as long as bones are rare a pack of dogs can’t share

on either shore there’s no ferry but one day you’ll cross the vast divide

The Devil's in the fellow, I think——I was told before I married him, that thus 'twou'd be: But I thought I had charms enough to govern him; and that where there was an estate, a woman must needs be happy; so my vanity has deceiv'd me, and my ambition has made me uneasy. But there's some comfort still; if one wou'd be reveng'd of him, these are good times; a woman may have a gallant, and a separate maintenance too—The surly puppy—yet he's a fool for't: for hitherto he has been no monster: But who knows how far he may provoke me? I never lov'd him, yet I have been ever true to him; and that, in spite of all the attacks of art and nature upon a poor weak woman's heart, in favour of a tempting lover. Methinks so noble a defence as I have made, shou'd be rewarded with a better usage—Or who can tell?——Perhaps a good part of what I suffer from my husband, may be a judgment upon me for my cruelty to my lover.——Lord, with what pleasure could I indulge that thought, were there but a possibility of finding arguments to make it good!—--And how do I know but there may?—Let me see——What opposes?—My matrimonial vow——Why, what did I vow? I think I promis'd to be true to my husband. Well; and he promis'd to be kind to me. But he han't kept his word——Why then I'm absolv'd from mine—Ay, that seems clear to me. The argument's good between the King and the people, why not between the husband and the wife? O, but that condition was not exprest—No matter, 'twas understood. Well, by all I see, if I argue the matter a little longer with myself, I shan't find so many bug-bears in the way as I thought I shou'd. Lord, what fine notions of virtue do we women take up upon the credit of old foolish philosophers! Virtue's its own reward, Virtue's this, Virtue's that——Virtue's an ass, and a gallant's worth forty on't.

Day by day the blossoms fall, Year by year the people go. Where the dust blows through these heights, There once shone a silent sea.

Give me a hidden eddy a residence free from dust and noise paths of newly trampled grass clouds above for neighbors birds to help me sing no one asking for sermons springtime for this Saha tree nowadays lasts how many years

De weg naar de witte wolken is in leegte.

After the final train hop in this book I finally began to read a present from my friend Paul, the reissue of Kerouac’s The Dharma Bums, and found it dedicated to a certain Han Shan. Turning to page one, I read: Hopping a freight out of Los Angeles at high noon… By page fourteen, Kerouac was already going into raptures about Han Shan, who happened to dwell and write poems in a wall-less house called Cold Mountain. By page twenty-five he was off for Mount Matterhorn. Well, I’ve been there, too.

I live in a village in the countryside, without a father or a mother. With no name, no rank in my clan. Some people will call me any old name. Some people call me another. No one is my teacher: I’m just a poor low creature like many another. But I know myself. I’m real, and my heart is the Diamond.

As long as we are bound by the Six Extremes discussing the Nine Knots is futile talented men remain in the wilds the unskilled close rough doors the cliffs are still dark at noon the valleys stay dim on cloudless days here you'll find the sons of elders and none of them have any pants

People laugh about my poems my poems are elegant enough they don’t need Cheng Hsuan’s comments much less Mao Heng’s explanations I don’t mind few understand me those who know one’s voice are rare if we had no fa or sol my disease would surely spread one day I’ll meet someone with eyes then my poems will plague the world