Elle Fanning Quotes

I’m not a fan of my own thoughts. They tend to be a jumble of insecurity, mixed with self-doubt, a splash of inner critic, and a sprinkling of misplaced over-confidence. It’s a fucked-up place, my mind.

Well. Um. The thing is…” I inhale, then continue with rapid-fire speed. “Imnotahockeyfan.” A wrinkle appears in his forehead. “What?” I repeat myself, slowly this time, with actual pauses between each word. “I’m not a hockey fan.” Then I hold my breath and await his reaction. He blinks. Blinks again. And again. His expression is a mixture of shock and horror. “You don’t like hockey?” I regretfully shake my head. “Not even a little bit?” Now I shrug. “I don’t mind it as background noise—” “Background noise?” “—but I won’t pay attention to it if it’s on.” I bite my lip. I’m already in this deep—might as well deliver the final blow. “I come from a football family.” “Football,” he says dully. “Yeah, my dad and I are huge Pats fans. And my grandfather was an offensive lineman for the Bears back in the day.” “Football.” He grabs his water and takes a deep swig, as if he needs to rehydrate after that bombshell. I smother a laugh. “I think it’s awesome that you’re so good at it, though. And congrats on the Frozen Four win.” Logan stares at me. “You couldn’t have told me this before I asked you out? What are we even doing here, Grace? I can never marry you now—it would be blasphemous.” His twitching lips make it clear that he’s joking, and the laughter I’ve been fighting spills over. “Hey, don’t go canceling the wedding just yet. The success rate for inter-sport marriages is a lot higher than you think. We could be a Pats-Bruins family.” I pause. “But no Celtics. I hate basketball.” “Well, at least we have that in common.” He shuffles closer and presses a kiss to my cheek. “It’s all right. We’ll work through this, gorgeous. Might need couples counseling at some point, but once I teach you to love hockey, it’ll be smooth sailing for us.” “You won’t succeed,” I warn him. “Ramona spent years trying to force me to like it. Didn’t work.” “She gave up too easily then. I, on the other hand, never give up

You look like Balzac’s ‘Femme Peinte Par Elle — Meme’,” he said, as he fanned her with one hand and held her coffee cup in the other.

El que ha dit el Senyor és veritat: un més un més un més un no fan quatre. Cada un segueix sent ell; no hi ha forma d'ajuntar-los. No poden intercanviar-se l'un per l'altre, ni l'un pot substituir l'altre.

En Hirsch va parlar d'aquells que ignoren el perill i comprometen els altres. Els temeraris, va dir. Aquests no els volia amb ell. No fan cap servei. Es dutxen amb gasolina mentre fumen. Quan els surt bé l'audàcia, els posen una medalla i treuen pit. Quan els surt malament, arrosseguen tothom en la caiguda.

Ningú no ens molesta. Cap a última hora, m'estiro amb el cap sobre el faldó d'en Peeta, fent una corona de flors mentre ell juga amb els meus cabells, amb l'excusa que està practicant nusos nous. Al cap d'una estona, les seves mans s'aturen. —Què? —pregunto. —M'agradaria poder congelar aquest moment, just ara, aquí, i viure'l per sempre —diu. Sovint aquesta mena de comentaris, les insinuacions sobre el seu immortal amor per mi, em fan sentir culpable i trista. Però em sento tan a gust i relaxada i sense preocupacions sobre el futur que no tindré mai, que deixo que em llisqui la paraula: —I tant. Puc sentir el somriure a la seva boca. —Ho permetries? —Ho permetria —dic. Els seus dits tornen cap als meus cabells i jo m'adormo, però ell m'aixeca perquè vegem la posta. És una espectacular resplendor groga i taronja darrere de la línia del cel del Capitoli. —He pensat que no t'ho voldries perdre —em diu. —Gràcies —dic. Perquè puc comptar amb els dits d'una mà el nombre de postes que em queden per veure, i no me'n vull perdre cap.

—A mi no em necessita ningú —assenyala, i ho diu sense autocompassió. […] M'adono que només hi ha una persona que en sortiria molt malparada i no remuntaria si en Peeta mor. Jo. —Jo sí —li dic—. Jo et necessito. Em mira aclaparat i sospira fondo com si hagués de començar una discussió. I no ho vull, no ho vull en absolut […]. Per això, abans que comenci a parlar li aturo els llavis amb un petó. Torno a notar aquella cosa. Allò que només he sentit una vegada. Va ser l'any passat a la cova, quan intentava que en Haymitch ens enviés menjar. Vaig fer milers de petons a en Peeta durant aquells Jocs i després. Però només hi va haver un petó que em va provocar alguna cosa molt dins meu. Només un que me'n fes desitjar més. Però la ferida que tenia al cap va començar a sagnar i ell em va fer estirar. Aquesta vegada no hi ha res, llevat de nosaltres mateixos, que ens pugui interrompre. I després d'uns intents per aconseguir parlar, en Peeta ja no hi insisteix més. Dins meu creix una onada d'escalfor, que s'estén pel pit cos avall, pels braços, les cames, cap a tots els racons del meu ésser. En comptes de sadollar-me, els petons tenen l'efecte contrari. Em fan voler-ne més. Em pensava que era tota una experta pel que fa a la fam, però aquesta és d'una mena absolutament nova.

This is a wonderfully sexy, sweet adventurous novel. I'm not normally a fan of romance novels, but this was more than just romance. This was a combination of romance, women's literature, chick wit and it's fun and edgy. You'll fall in love with Ell and Reggie.

Don't be so dramatic. Nothing is set in stone.

When the man-crap hits the fan, girlfriends are the only ones who can make things better.

En comptes d'arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho, no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci, Si fos per vigilar la malícia tèrbola o la protesta sense justificació, no triarien aquest mitjà: una mentida, en última instància, no costa gens de desmentir, i els clamors banals es desinflen al cap de cinc minuts. No és per això. Temen unes altres coses. I la solució consisteix a tancar les boques propenses a insolentar-se. Enmig d'aquest mutisme, encara, la veu d'ells fa més efecte; sembla créixer en autoritat. Monologuen, adoctrinen, prediquen, auguren. I la multitud es converteix en auditori forçós de la seva constant perorata. No tothom és capaç de tapar-se les orelles. A la llarga, certament, ningú no en fa cas; però sempre s'hi filtra alguna cosa, hi penetra, contamina. Els altres callen, emmordassats o no. Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa. Hi ha, en l'aire, gairebé visible, molta còlera reprimida. Les paraules no dites, els crits ofegats, es trasmuden en ira. Com que ells ho saben, arriben a la conclusió que han fet ben fet: «Sort de la mordassa!», pensen. Potser s'equivoquen; potser no. No se sap mai. Mentrestant...

If you tell me you're not a Harry Potter fan, this thing betweet us? it's done right now.

If you tell me you're not a Harry Potter fan, this thing between us? it's done right now.

T'ES PAS MUSULMAN MEHDI ? PAS DU TOUT, MA MÈRE A CHOISI CE PRÉNOM PARCE QU'ELLE ÉTAIT FAN DE "BELLE ET SÉBASTIAN".

Silence is not my friend. Silence forces you to examine your own mind, To face the thoughts you pushed aside during the day or the worries you hoped would go away, the secrets you tried to keep. I'm not a fan of my own thoughts. They tend to be a jumble of insecurity, mixed with self-doubt, a splash of inner critic, and a sprinkling of misplaces over-confidence. It's a fucked-up place, my mind.

Silence is not my friend. Silence forces you to examine your own mind, To face the thoughts you pushed aside during the day or the worries you hoped would go away, the secrets you tried to keep. I'm not a fan of my own thoughts. They tend to be a jumble of insecurity, mixed with self-doubt, a splash of inner critic, and a sprinkling of misplaces over-confidence, It's a fucked-up place, my mind.

Silence is not my friend. Silence forces you to examine your own mind, To face the thoughts you pushed aside during the day or the worries you hoped would go away, the secrets you tried to keep. I'm not a fan of my own thoughts. They tend to be a jumble of insecurity, mixed with self-doubt, a splash of inner critic, and a sprinkling of misplaces over-confidence. It's a fucked-up place, my mind.

Mommy’s a hero?” Delia asked, pushing brussels around her plate. “Yeah, she is,” Nick said in a low voice that felt like it was just for me. Vero fanned herself with her napkin. “Is it a little warm in here? It feels a little warm in here.” “What

Cheesy, yet adorable,” Margot conceded. Elle leaned back, resting her weight on her hands. “A little cheese never hurt anyone.” She wrinkled her nose. “Unless you’re lactose intolerant like Darcy, but that’s only if you’re being literal.” Margot snorted. “True.” “Come on, Mar.” Elle snagged a handful of markers and spread them out like a fan. “It’s arts and crafts! What’s not to love?

Quan penso en ells i en l'amor que els professo, aquest amor es desplega en un de més gran. El pit se'm multiplica. Fins i tot tinc ganes d'agafar la cara dels meus amics i dir-los que els estimo. No em sento atrapada ni ancorada, i això és molt estrany, Yshwa. Els trasllats ja no em fan por i puc anar on vulgui perquè sé que sempre m'estimaran, en tot l'espai. I encara que aquest amor s'esvaeixi amb ells, tornarà a florir. Tots som conductes. Es mou lliurement a través nostre.

I only remember the green-apple fragrance of her breath, the shock of her eyes meeting mine, and the magnetic current that pulled me to her. I remember the fan of her eyelashes as she lowered her eyes to read, and I remember the translucence of her fingernails, the pale pink nail bed and clean white rim, as she pointed to each word. And, of course, the beguiling scent of her. I caught the smell of soap and baking and, under that, a flowery musk, mysterious and exciting. Her scent conjured a dreamscape of everything I longed for.

Algunes de les que van arribar-hi i arriben encara al poder pertanyen a la classe dominant, així que la seva consciència de classe les situa en el privilegi. Això explica que moltes creguessin, erròniament, que si elles havien estat capaces d'arribar tan lluny com un home, volia dir que la lluita feminista ja no tenia sentit. Ella, la dona en minoria, la dona entre homes, la dona mimetitzada, era el clar exemple que es podia. Encara ara són molts els que fan aquesta regla de tres, però no és certa, precisament perquè la classe i totes les interseccionalitats del feminisme tenen molt de pes a l'hora d'arribar al poder. Se'n diu síndrome de l'abella reina, i la pateixen totes aquelles dones que basen el seu discurs obviant que la classe social i l'herència de la pobresa fa impossible que parlem d'igualtat d'oportunitats. És una fal·làcia del món modern, d'aquesta nova cultura que ens vol fer creure que, si ho vols, ho pots aconseguir; si lluites, te'n surts; si hi creus, els somnis es fan realitat. És la infantilització del sistema capitalista i patriarcal. Les abelles reines viuen en un entorn, com deia, benestant i privilegiat, i això els impedeix veure que elles hi són de manera excepcional i també gràcies a la seva posició socioeconòmica, la seva formació i el seu lloc al món. Però, fins i tot elles, que gaudeixen de tots aquests privilegis, encara estan discriminades si les comparem amb els homes que estan en les mateixes condicions que elles.

Groc: persona especial en la nostra vida a la qual acaronem i abracem i amb la qual dormim. Marca les nostres vides i no necessita temps de manteniment. A la nostra vida n'hi ha 23. Les converses amb ells fan que millorem com a persones i que descobrim les nostres mancances. Són la nova baula de l'amistat.