Diu Quotes

Lat, urbes constituit aetas: hora dissolvit: momento fit cinis: diu sylva. An age builds up cities: an hour destroys them. In a moment the ashes are made, but a forest is a long time growing.

Em diu coses boniques que no entenc però sí que entenc

Quam bene vivas refert, non quam diu

Hi ha qui diu, amb l'assistència del seny, que sovint negligim les coses d'aparença mínima i ens dediquem a exaltar aquelles altres que omplen els ulls pel seu volum.

Aedificare diu cogitare oportet. Conserere cogitare non oportet, sed facere oportet. [Building requires long thought: planting requires not thought but action.]

Millorar les coses no vol dir millorar-les per a tothom —diu—. Per a alguns sempre vol dir empitjorar-les.

Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet? Quem ad finem sese effrenata iactabit audacia? (When, O Catiline, do you mean to cease abusing our patience? How long is that madness of yours still to mock us? When is there to be an end of that unbridled audacity of yours, swaggering about as it does now?)

—No t'amoïna… per exemple, el sempre? —El sempre es compon de molts ares —contesta. No hi tinc res a dir; encara ho estic paint quan la Margo diu:— Emily Dickinson.

¿Diu realment el poeta allò que jo entenc en llegir-lo? Tant se val. Fa que jo entengui alguna cosa. Que si no és el que ell diu, és el que jo estava a punt de dir-me.

Diu que haig de trobar la manera de ser feliç amb mi mateixa, que haig de parar de buscar la felicitat a fora.

— Te'n recordes? —em diu—. Aquí és on em vas fer aquell petó. […] — Em pensava que no te'n recordaves —dic. — Hauria d'estar mort per oblidar-ho. I potser ni així —em diu—.

Oh, m'encanta Kafka, diu la mare. Un llibre hauria de ser una destral per trencar el mar de gel de dins nostre. Penso que és una de les coses més boniques que s'han escrit mai.

Si me mirase a mí como te mira a ti, se me hubiera soltado el DIU.

—Vull que l'audiència et recordi quan siguis a l'arena —diu en Cinna, somiador—. Katniss, la nena que estava encesa.

—Katniss —diu, i vaig cap a ell i li aparto els cabells dels ulls—. Gràcies per trobar-me. —Tu també m'hauries buscat si haguessis pogut —dic.

La llibertat és bona, diu. És millor que l'esclavitud. I el perdó és bo, millor que la revenja. I l'esperança cap a allò que és desconegut és bona, millor que l'odi al que és conegut.

El somriure del Hirsch és la seva victòria. El somriure li diu a qui té al davant: a mi no em domines. En un lloc com Auschwitz, on tot està dissenyat per fer-te plorar, la rialla és un acte de rebel·lia.

Jo no he dit mai que no cregués en l'amor, diu ella. Només que no estic segura de què significa exactament. En tot cas, el que he dit abans era que no creia en la seguretat que dieu que proporciona l'amor.

Ara mateix hi ha criatures que baixen a les mines, diu ella, en aquest instant, a les 13:04 que són ara. Saps que és així. Treuen cobalt de les mines per als cotxes elèctrics que són tan respectuosos amb el medi ambient.

Un moment, diu la Mariche, el que voleu dir és que els assaltants són tan víctimes com les víctimes dels assalts? Que tots nosaltres, homes i dones, som víctimes de les circumstàncies a partir de les quals es va crear Molotschna?

La Mariche Loewen alça la mà. […] Diu que opina que el més importat no és preguntar-se si les dones són animals sinó si les dones s'han de venjar del mal que se'ls ha fet. O bé si han de perdonar els homes i, amb això, aconseguir que se'ls obrin les portes del cel.

—Estic content que no t'hagis mort —li dic. —Ja. Jo també —diu. Fa un somriure còmplice, i és la primera vegada que veig aquest somriure que havia enyorat tant.— És per això que vaig haver de fugir. Per més que la vida sigui una merda, sempre és millor que l'alternativa.

Doncs sí, dic. Els humans perdem més o menys vint quilos de pell durant tota la vida, la renovem completament cada mes. […] L'Ona […] diu que si el que he explicat jo és cert, la pell que elles, les dones, tenien en el moment dels assalts, ara ja ha desaparegut, ja ha mudat. Somriu.

De petits, els somnis són com la carta d'un restaurant: assenyales el que vols i estàs convençut que el futur t'ho servirà en una safata de plata. Més tard es deixa enrere la infantesa i la vida tira per camins imprevistos. El cambrer arriba a la taula i et diu que la cuina està tancada.

Estem perdent el temps, clama la Greta, passant la càrrega, el sac de rocs, de l'una a l'altra, traient-nos el dolor de sobre. Això, no ho hem de fer. No ens hem de passar la patata calenta del patiment. Que cadascú s'empassi el seu, diu. L'inspirem, el païm i el convertim en combustible.

És veritat, diu la Mariche. No tenim pas la intenció de travessar el planeta. I per què no?, replica l'Ona. I afegeix una dada interessant. Sabíeu, diu, que el període de migració de les papallones i dels espiadimonis és tan llarg que sovint només arriben al destí marcat els nets d'aquestes espècies?

Tal com ho veig jo, el que hem decidit nosaltres, les dones, és que volem tres coses, i que hi tenim dret. Quines?, pregunta la Greta. Volem seguretat per als nostres fills, diu la Mariche. Se li escapa alguna llàgrima i li costa de parlar, però continua. Ens volem mantenir fermes en la nostra fe. Volem poder pensar.

—Vull morir essent jo mateix. Té algun sentit, això? —pregunta. Faig que no amb el cap. Com podria morir sent algú altre? —No vull que em canviïn, aquí. Que m'hagin convertit en una mena de monstre. [...] Només penso de quina manera puc... puc mostrar al Capitoli que no sóc de la seva propietat. Que sóc més que una fitxa dels seus Jocs —diu en Peeta.

De vegades soc invisible, diu la nena. En determinades botigues, restaurants, cues per comprar bitllets o supermercats, o fins i tot en llocs on de fet parlo molt fort, demano informació en una estació o coses així. La gent pot veure a través meu. Alguns blancs, en concret, poden veure a través dels joves i també dels negres o mestissos com si no hi fóssim.

—T'estàs preparant per a alguna altra guerra, Plutarc? —li pregunto. —Oh, no, no pas per ara. Ara ens trobem en aquell període dolç en què tothom està d'acord que els horrors del passat no s'haurien de repetir mai —diu—. Però el pensament col·lectiu sol tenir una vida curta. Som uns éssers volubles, estúpids i de curta memòria amb un gran do per a l'autodestrucció.

La Salome continua de seguida: El temps ens curarà l'aflicció del cor. L'objectiu final és la nostra llibertat i la seguretat, i els que impedeixen que l'aconseguim són els homes. Però no tots els homes, diu la Mejal. L'Ona puntualitza: Potser no els homes per se, sinó més aviat una ideologia perniciosa que han deixat que s'apoderés dels cors i dels caps dels homes.

Totes dues es queden en silenci sense dir res més. Se'ls escapa aquella edat en què penses que n'hi ha prou desitjant les coses perquè es compleixin. De petits, els somnis són com la carta d'un restaurant: assenyales el que vols i estàs convençut que el futur t'ho servirà en una safata de plata. Més tard es deixa enrere la infantesa i la vida tria per camins imprevistos. El cambrer arriba a la taula i et diu que la cuina està tancada.

L'Ona diu: Si els ancians i el bisbe de Molotschna han decidit que a les dones no ens cal assessorament arran dels assalts ja que quan es van produir no teníem plena consciència, què és el que estem obligades a perdonar, o el que som capaces de perdonar? Una cosa que no va succeir? Una cosa que no podem entendre? I això, més en general, què significa? Si resulta que no coneixem «el món», aquest no ens pot corrompre? Si no sabem que som a la presó, deu ser que som lliures?

De fet, no he somiat perquè no he dormit, fora que la conversa que vaig tenir amb l'Ona al teulat dels safareigs fos un somni. L'Ona continua cantant. Després s'atura. Mare, diu, he somiat que t'havies mort, i en el somni, deia: Però si ets morta, ningú no m'agafarà si caic. I en aquest somni tornaves de la mort, estaves cansada, et feien mal els peus, però eres feliç de fer un últim tomb entre nosaltres, i em deies: Doncs no caiguis. Les altres riuen. M'agradaria dir a l'Ona que si caigués, jo l'aguantaria.

Here we have the view of body and soul best known from Plato, but heavily Stoicized.58 The divine spirit is trapped in the dark prison of the body, which hinders and damages it. After death, the spiritual evils and plagues generated by the body do not disappear. On the contrary, necessarily (emphatically: “it is deeply necessary,” penitusque necesse est) the evils have become solidly ingrained in the soul because of its long association with the body (multa diu concreta modis inolescere miris; 6.736–38). They can be removed only through painful purging in the afterlife.

O sigui que tu creus que mantenir l'estat de la teva ànima és més important que obeir Déu, diu la Mariche, ja no tan calmada. És la mateixa cosa, de fet, diu l'Ona, tranquil·la. Jo considero que la meva ànima, la meva essència, la meva energia intangible, és la presència de Déu dins meu, i que en portar la pau a l'ànima, honro Déu. Si soc capaç de comprendre com s'han produït aquests delictes podré perdonar els qui els han comès. I quasi soc capaç, des de la distància, per descomptat, de sentir llàstima per aquests homes i d'estimar-los. L'amor és bo, i millor que les represàlies.

Escric tan de pressa com puc, però soc incapaç de seguir el ritme de la Mariche. Ha dit puta i mare soltera a l'Ona. La Salome s'ha aixecat de la galleda de munyir. Parla amb la Mariche a crits. Li diu que a l'Ona la van deixar inconscient i la van violar, com a tantes d'altres, i ara, com a conseqüència, està embarassada. Com s'atreveix la Mariche a dir puta a l'Ona! Déu, en la creació del món, va adormir profundament Adam i, menter dormia, li va llevar una de les costelles, que va fer servir per crear Eva. Adam era una puta? La Mariche exclama: Adam era un home! La Salome no li fa cas, i continua: Que vols dir que Adam va ser-ne l'instigador? Que es podia protegir?

—Te'n recordes? —em diu—. Aquí és on em vas fer aquell petó. […] —Em pensava que no te'n recordaves —dic. —Hauria d'estar mort per oblidar-ho. I potser ni així —em diu—. Potser seré com l'home de «L'arbre dels penjats». Algú a l'espera d'una resposta. En Gale, a qui mai no he vist plorar, té llàgrimes als ulls. Per evitar que continuïn vessant, m'hi acosto i premo els meus llavis contra els seus. I així tastem calor, cendres i misèria. Un tast sorprenent per a un petó tan suau. Ell s'aparta primer i em dedica un somriure sorneguer. —Sabia que em besaries. —I això? —li pregunto, ja que no ho sabia ni jo mateixa. —Perquè estic patint —diu—. És l'única situació en què em fas cas.

—Com et dius? Faig una bona empassada. —Katniss Everdeen —dic. […] —Vinga, tothom! Dediquem una gran ovació al nostre nou tribut! —pronuncia amb vibració afectada l'Effie Trinket. Per a honor perdurable de la gent del Districte 12, ningú no aplaudeix. […] Em quedo sense moure'm mentre els meus paisans participen de la forma de dissensió més explícita que es poden permetre. El silenci. El silenci que diu que no hi estem d'acord. Que no concedim. Que tot això està malament. Llavors passa una cosa inesperada. […] Primer un, després l'altre, i finalment tots els membres del públic es posen els tres dits del mig de la mà esquerra als llavis i després me'ls mostren. És un gest antic del nostre districte, rarament utilitzat, que ocasionalment es veu als funerals. Significa agraïment, significa admiració, adéu a algú que estimem.

Quan obro els ulls, és primera hora de la tarda. El meu cap reposa sobre el d'en Peeta. No recordo que vingués, ahir a la nit. Em tombo, vigilant de no destorbar-lo, però ell ja està despert. —No hi ha hagut malsons —diu. —Com? —li pregunto. —Avui a la nit no has tingut malsons. Té raó. Per primera vegada en segles, he dormit d'una tirada. —He tingut un somni, però —dic, mentre hi penso—. […] Em sentia feliç. —Bé, dormies com si fossis feliç —diu. —Peeta, com pot ser que jo no tingui cap manera de saber quan tens un malson? —dic. —No ho sé. Suposo que no crido ni clavo cops ni res d'això. Em quedo paralitzat, aterrit —diu. —M'hauries de despertar —dic, pensant en les vegades que he interromput el seu son, més de dues o tres en una mala nit. I en el temps que li cal per calmar-me. —No és necessari. En els meus malsons et perdo —diu—. Torno a estar bé un cop m'adono que ets amb mi.

Sí, diu la Mejal. Però jo tinc una altra pregunta que voldria plantejar. Té a veure amb el passatge bíblic que exhorta les dones a obeir i a sotmetre's als marits. Si ens hem de mantenir com a bones esposes, com podem deixar els nostres homes? No és un acte de desobediència, això? El deure més important i apressat, diu la Salome, són els nostres fills, la seva seguretat. Però no segons la Bíblia, diu la Mejal. No sabem llegir, diu la Salome. Com hem de saber què diu la Bíblia? Hi poses molts entrebancs, li respon la Mejal. Ja ens ho han ensenyat, el que diu la Bíblia. Sí, diu la Salome, Peters, els ancians i els nostres marits. Això, respon la Mejal. I els nostres fills. Els nostres fills!, exclama la Salome. I quin és el comú denominador entre Peters, els ancians, els nostres fills i els nostres marits? M'imagino que ens ho diràs tu, respon la Mejal. Tots són homes!, diu la Salome.

Déu pot definir la nostra marxa d'una altra manera. I com creieu que definiria la nostra marxa?, diu l'Ona. Com un temps d'estimar, un temps de pau, diu la Mejal. Ahà!, fa l'Ona. Pica de mans, contenta. La Salome somriu. La Mejal està radiant. L'Agata gira el cos cap a l'esquerra, després cap a la dreta. (Em sorprèn una idea: potser és la primera vegada que les dones de Molotschna interpreten pel seu compte la paraula de Déu.) Sentirem angoixa, sentirem pena, sentirem incertesa, sentirem tristesa, però no culpabilitat, diu l'Agata. Podem tenir sentiment de culpabilitat, però sabem que no som culpables, l'esmena la Mariche. Les altres assenteixen, impacients. Podem tenir ganes de cometre un homicidi, però sabem que no som assassines, diu la Mejal. Podem sentir desitjos de venjança, però sabem que no som óssos rentadors, diu l'Ona. La Salome riu. Ens podem sentir perdudes, diu, però sabem que no som perdedores.

Ningú no ens molesta. Cap a última hora, m'estiro amb el cap sobre el faldó d'en Peeta, fent una corona de flors mentre ell juga amb els meus cabells, amb l'excusa que està practicant nusos nous. Al cap d'una estona, les seves mans s'aturen. —Què? —pregunto. —M'agradaria poder congelar aquest moment, just ara, aquí, i viure'l per sempre —diu. Sovint aquesta mena de comentaris, les insinuacions sobre el seu immortal amor per mi, em fan sentir culpable i trista. Però em sento tan a gust i relaxada i sense preocupacions sobre el futur que no tindré mai, que deixo que em llisqui la paraula: —I tant. Puc sentir el somriure a la seva boca. —Ho permetries? —Ho permetria —dic. Els seus dits tornen cap als meus cabells i jo m'adormo, però ell m'aixeca perquè vegem la posta. És una espectacular resplendor groga i taronja darrere de la línia del cel del Capitoli. —He pensat que no t'ho voldries perdre —em diu. —Gràcies —dic. Perquè puc comptar amb els dits d'una mà el nombre de postes que em queden per veure, i no me'n vull perdre cap.

August, diu, sé el que són aquestes (assenyala les lletres). Són lletres. Però aquestes coses petites, què són? Li dic que són comes, que marquen una pausa curta, o un respir, al text. Ella somriu, després inspira, com si es volgués tornar a empassar les paraules, ficar-se-les altre cop dins del cos, potser per oferir unes paraules a la criatura que encara no ha nascut, la narració, la seva… Però no diu res més i jo maldo per respondre-li. Sabies, li dic, que hi ha una papallona que es diu Coma? Respira amb dificultat. És una reacció tan poc apropiada, tan còmica… Ah, sí?, pregunta. Sí, li dic, es diu Coma perquè… Però ella m'atura. No, diu, deixa-m'ho endevinar. Perquè vola de la fulla a la tija i al pètal, només amb una pausa molt breu? Perquè el seu viatge és la seva història, no parar mai, només una pausa breu, sempre en moviment? Somric i assenteixo. Exactament, dic, és això! L'Ona es clava un cop de puny al palmell: Ahà! Se'n torna al seu seient. Però no és veritat, no és aquesta la raó del nom de la papallona Coma. I per descomptat que hi ha punts en els textos, pauses en els viatges. Aturades. La raó autèntica, banal, és que la papallona té una taca a sota de l'ala que sembla una coma.

—A mi no em necessita ningú —assenyala, i ho diu sense autocompassió. […] M'adono que només hi ha una persona que en sortiria molt malparada i no remuntaria si en Peeta mor. Jo. —Jo sí —li dic—. Jo et necessito. Em mira aclaparat i sospira fondo com si hagués de començar una discussió. I no ho vull, no ho vull en absolut […]. Per això, abans que comenci a parlar li aturo els llavis amb un petó. Torno a notar aquella cosa. Allò que només he sentit una vegada. Va ser l'any passat a la cova, quan intentava que en Haymitch ens enviés menjar. Vaig fer milers de petons a en Peeta durant aquells Jocs i després. Però només hi va haver un petó que em va provocar alguna cosa molt dins meu. Només un que me'n fes desitjar més. Però la ferida que tenia al cap va començar a sagnar i ell em va fer estirar. Aquesta vegada no hi ha res, llevat de nosaltres mateixos, que ens pugui interrompre. I després d'uns intents per aconseguir parlar, en Peeta ja no hi insisteix més. Dins meu creix una onada d'escalfor, que s'estén pel pit cos avall, pels braços, les cames, cap a tots els racons del meu ésser. En comptes de sadollar-me, els petons tenen l'efecte contrari. Em fan voler-ne més. Em pensava que era tota una experta pel que fa a la fam, però aquesta és d'una mena absolutament nova.

-Quant de temps... -diu-. Ets tu? -No -diu la Teresa-. No sóc jo. I és cert.

Es passa els matins enganxada al microscopi, diu, i necessita compensar-ho empaitant l'horitzó a la tarda. Creuem quatre paraules, buida el got d'aigua i segueix el seu camí escopetejada. Desapareix en tres segons i sempre em deixa pensativa perquè m'adono que jo tampoc vull passar-me la vida mirant amb microscopi, disseccionant la mostra, provant d'encertar el millor camí. Necessito no fer res, quedar-me aquí.

Com diu John Berger en el seu fantàstic assaig «Per què mirem els animals?», estan fets perquè els animals hi estiguin exposats tothora a la nostra mirada (encara que els zoos actuals s'han < -o potser hauria de dir animalitzat?-, en disposar zones ocultes a la mirada de l'espectador), però també perquè no puguin mai retornar-nos la nostra mirada, o en tot cas, retornar-nos-la en situació d'igualtat.

Els zoos, com diu John Berger en el seu fantàstic assaig «Per què mirem els animals?», estan fets perquè els animals hi estiguin exposats tothora a la nostra mirada (encara que els zoos actuals s'han «humanitzat» -o potser hauria de dir animalitzat?-, en disposar zones ocultes a la mirada de l'espectador), però també perquè no puguin mai retornar-nos la nostra mirada, o en tot cas, retornar-nos-la en situació d'igualtat.

Has entès que la por es construeix: ningú et diu on vas, què hi trobaràs ni què et passarà quan hi arribis, però ho intueixes tot, com els animals que duen a escorxar, i maleeixes la imaginació que t’ha acompanyat tota la vida.

Aquest mirall em diu que sóc ben sola i no hi fa res que el trenqui en mil bocins. He enfilat el carrer trist que va a escola i em marco, amb guix, entorn, els meus confins. La lluna riu, dins la nau que s'endola. I jo sembro amb pedretes els camins que em duen cap a mi, nit meva endins. Baixo al meu pou, amb bleix de corriola. Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna. M'arrenco el collaret d'agres estrelles i el mar se les empassa d'una a una. I et prenc el cor segur amb què cabdelles el teu destí, per fer, amb cartes velles, un solitari nou sobre la duna.

La lluna nova, saps?, diu que et recordi que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

Jo crec que prefereixo alguna cosa que estigui a mig camí […]. Trobar allò que queda entre el que vull i el que em diu la sensatesa.

— Sí, a vegades la vida realment és una merda —diu.— Però saps què és el que espero, jo? […] Els moments quan no és una merda —fa—. El fet és saber adonar-nos quan passen aquests moments.

Sempre va bé saber què diu l'enemic.

La mare mira a la filla i diu: "Que siguis bonica, suau, coqueta, femenina, per agradar, per seduir. A qui? A ell. I al nen, què li diu: Que intel·ligent que ets, que fort. Per què? Per posseir". Sense saber-ho, està mutilant la intel·ligència de la seva filla. El missatge que emet és que ella "sigui submisa". I al nen li mutila la tendresa, li dóna permís per a l'agressió. La nena haurà d'atontar-se i el nen endurir-se. Ella es quedarà a casa i ell anirà a la guerra.

De vegades les persones han de fer com fan les oronetes -diu Rosanna-. Però, clar, els pardalets sempre tenen fàcil de fer el seu niu i les persones no.

»Però realment voleu renunciar a qui sou? Sé que aquesta herència té els seus punts febles, però també en te molts de positius. Aprecieu detalls que passen inadvertits per altres, podeu ser capaces de sentir sensacions úniques vívidament, alterar a voluntat el vostre entorn, i se us retorna el poder que la societat li ha pres a les dones. »I si bé us han fet creure tota la vida que és un do de pocs, penseu que hi ha qui diu que tots tenim aquestes habilitats, només que uns tenen més facilitat que altres per aprendre-les. És com tirar amb arc, o brandar una espasa. Per més que hagin dit tota la vida que una dona no pot fer-ho, no és veritat que no la pugui subjectar amb les mans, ni fer-la anar en combat si pràctica. Així que encara amb més motiu, deixareu escapar aquesta facilitat que us dona avantatge en la vida? Ja us han pres prou poder, deixareu escapar el que ara se us dona?

De vegades, quan la gent parla no sempre diu la veritat.

El joc de paraules es diu Paraulògic, i ràpidament ha guanyat molta popularitat. Però The New York Times va ser qui el va inventar inicialment en anglès, sota el nom de Spelling Bee Game. Quin és, però, el joc de paraules? Cada dia apareix una bresca de set hexàgons amb una lletra a cada hexàgon. Així, aquestes lletres s'han de combinar per formar paraules basques. La lletra al mig de l'hexàgon es ressalta per indicar que s'ha d'utilitzar. Altres restriccions inclouen el requisit que les paraules tinguin almenys tres lletres, l'ús de només l'infinitiu en temps verbals, la prohibició de verbs actius, l'ús de noms i adjectius només singulars i l'exclusió de noms propis. Només es poden utilitzar paraules del diccionari d'Euskaltzaindia. Tanmateix, el fet que l'avís de "paraula equivocada" es produeixi de tant en tant no implica que la paraula sigui incorrecta. És possible que en el lèxic d'Euskaltzaindia passi alguna cosa que vulneri la normativa del joc. Pel que fa a la puntuació, un jugador rebrà un punt per cada paraula de tres lletres que generi; dos punts per a paraules amb quatre lletres; i un tercer punt per a paraules amb cinc lletres o més. Rebrà 10 punts addicionals si fa ús de cada lletra.

Diu æstuanti commodum succurrebat, quod olim ab erudito apud nostrates viro audiveram, T e u t o n i c o s h o m i n e s i n s a t i a b i l e s c r i b e n d i c a c oe t h es t e n e r e : verum paucissimis datum aliquid producere , quod inventionis acumine , aut genii lepore politi applausum seculi possit provocare. Ne tamen perituræ parcatur chartæ, pleramque turbam petitas passim particulas in unam compingere massam , vix uspiam adspersa judicii mica. Nec plagii apud ipsos habere crimen , aliorum opera paucis interpolata locis pro novis venditare. Aliquos denique sibi locum inter autores deberi credere, quod diffusius aliquod scriptum in compendium, aut, si Diis placet , in tabellas, memoriæ , an stupiditati juvandæ ? redegerint.

Puddu Missina, si, fu prufissuri, ca ’n autru ’u stissu non si pò truvari!... Bravu!... E di Rapisardi, ’mpari Turi, chi nni facemu; l’avemu a jttari? Rapisardi, ’gnursi, àvi un valuri; ma a pettu a chiddu s’ha a jri a ammucciari. ’Nsumma, secunnu vui, caru signuri, quali pueta si ci pò appittari: Pitrarca, Ariostu, Tassu, l’Aligheri?... -’N mumentu, cu’ ’i canusci a ’sti signuri? -Comu?!... Lu Diu di li pueta veri!... Nenti, cu’ fòra fòrunu, cumpari, siddu campassi chiddu, sull’onuri, mancu ci la putissiru annacari!

En una ocasió tenim una conversa sobre quin és l'origen de la felicitat. Ell considera que la felicitat és interior. Jo hi estic d'acord, però també penso que l'entorn et dona una visió o una altra. Em diu que la cel·la és com casa seva, el mòdul com el seu barri i la presó com el seu municipi. Jo, que no vull normalitzar la situació, m'hi enfado i li dic que per a mi no és gens així, que em puc adaptar a l'entorn, però que en aquest entorn no hi puc ser feliç.

L'entenia de seguida. I quan la renyava, que era sovint, ho feia com un pagès que insulta el propi camp i li diu condemnat, maleït siguis, i el rega i el llaura i el peixa com si l'amor i l'odi fossin sentiments harmònics.

El pare diu que aquells que volen poder i l'aconsegueixen viuen amb por de perdre'l. Que per això s'ha de donar el poder a aquells que no el volen.

—Tinc la sensació que és culpa meva. —No és culpa teva —em diu, i recolza el front damunt del meu. —Però l'hauria hagut de perdonar. Ho hauria hagut de fer. —Potser. Potser sempre podríem haver fet més coses, però ara només hem de deixar que el sentiment de culpa ens serveixi per recordar-nos que la propera vegada hem d'actuar millor.

—Ara seré jo la teva família —em diu. —T'estimo —li dic jo. Ja l'hi havia dit un cop, abans d'anar al quarter general d'Erudició, però en aquella ocasió estava adormit. No sé per què no l'hi vaig dir quan em podia sentir. Potser vaig tenir por de confiar-li alguna cosa tan personal com la meva devoció. O potser em feia por perquè no sabia què era estimar algú. Però ara crec que el pitjor de tot és que em vaig esperar massa a dir-l'hi i de poc que perdo l'oportunitat de poder-ho fer. Ho hauria hagut de dir molt abans que fos massa tard per a mi. Sóc seva i ell és meu i sempre ha estat així.

Algunes de les que van arribar-hi i arriben encara al poder pertanyen a la classe dominant, així que la seva consciència de classe les situa en el privilegi. Això explica que moltes creguessin, erròniament, que si elles havien estat capaces d'arribar tan lluny com un home, volia dir que la lluita feminista ja no tenia sentit. Ella, la dona en minoria, la dona entre homes, la dona mimetitzada, era el clar exemple que es podia. Encara ara són molts els que fan aquesta regla de tres, però no és certa, precisament perquè la classe i totes les interseccionalitats del feminisme tenen molt de pes a l'hora d'arribar al poder. Se'n diu síndrome de l'abella reina, i la pateixen totes aquelles dones que basen el seu discurs obviant que la classe social i l'herència de la pobresa fa impossible que parlem d'igualtat d'oportunitats. És una fal·làcia del món modern, d'aquesta nova cultura que ens vol fer creure que, si ho vols, ho pots aconseguir; si lluites, te'n surts; si hi creus, els somnis es fan realitat. És la infantilització del sistema capitalista i patriarcal. Les abelles reines viuen en un entorn, com deia, benestant i privilegiat, i això els impedeix veure que elles hi són de manera excepcional i també gràcies a la seva posició socioeconòmica, la seva formació i el seu lloc al món. Però, fins i tot elles, que gaudeixen de tots aquests privilegis, encara estan discriminades si les comparem amb els homes que estan en les mateixes condicions que elles.

El poder ens ha expulsat, les organitzacions polítiques ens han estat sempre hostils, compatibilitzar l'ambició amb la cura ha estat sempre un equilibri impossible d'assolir. La igualtat formal, legislativa, ha arribat: ja tenim el que volien les sufragistes. Ara volem el que demanem les dones d'aquest segle, les dones d'avui: ser-hi, però no a qualsevol preu. No al preu del mercat, no al preu que cotitza. No havent de renunciar a nosaltres mateixes o a la nostra vida personal. No mimetitzant-nos, si no ho volem, amb la masculinització del poder. Les dones d'avui exigim el dret a decidir el nostre propi futur, i també el dels nostres països. Enlloc diu que s'hagi de triar entre ser nosaltres mateixes o ser poderoses.

Els primers dies i les primeres nits sense llibertat són extremadament estressants, et marquen per sempre. Jo he intentat recordar-los i, si no miro el que vaig anotar al meu quadern, no soc capaç de reproduir els meus sentiments i els meus patiments; però sé que sense la Dolors hauria estat insuportable, no sé com me n'hauria sortit. Tal com diu ella al principi del llibre sobre la seva arribada a Alcalá Meco: «El primer pensament és que tenim sort de ser dues, amb la Meritxell. Ho pensaré sovint, aquests trenta-tres dies.» La Dolors va ser la meva Meritxell. Tant a ella com a mi ens van marcar els primers dies de presó.

Tinc por, i com diu la filòsofa Martha Nussabum, la por enllaça amb altres emocions problemàtiques, com la ràbia, l'ansietat i el fàstic, i sobretot pot fer que et sentis la persona més desgraciada del món.

Sigfrîd, schaffet diu liut von der bruken, wân die sehende magd sull mit dem wurm uber gan und in wider kêren zu der heiden.

Groc. Definició: Es diu de la persona que és especial a la teva vida. Els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure'ls gaire sovint o mantenir-hi contacte.

Groc. Definició: Es diu de la persona que és especial a la teva vida. Els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure'ls sovint ni mantenir-hi un contacte. La manera de relacionar-s'hi és l'estimació, la carícia i l'abraçada. Aconsegueix privilegis que abans només tenia la parella.

Quan un home enganya, es diu qeu és un estafador: si roba, un lladre. Quan un home en mata un altre, és un assassí. Però quan els homes es reuneixen col·lectivament, a la difamació l'anomenem propaganda, i al robatori, apropiació. I a l'assassinat i al crim se'ls anomena guerra