Sha Rock Quotes

Blue I emerge from our yellow linoleum bathroom blue at one end of our single-wide trailer and I have the length of narrow hallway to consider before reaching the living room blue Blue!? And I know my mother is furious You look ridiculous it’s all she says and I do I had torn the pages from a magazine lined my bedroom floor with them and studied those punk rock spiked hair white teeth high fashion popped collar leather studded glossy photos strewn across my small space like a spread of tarot cards telling me a future I would never get to not out here not in the white trailer rusting amber thick of trees stretch of reservation of highway that stood between me and whatever else was out there record stores the mall parking lots where kids were skateboarding and smoking pot probably kids with boom boxes and bottles of beer out there were beaches with bands playing on them and these faces these shining faces with pink green purple and blue hair blue I could get that at least I could mix seventeen packets of blue raspberry Kool-Aid with a little water and I could get that it was alchemy it was potion-making but no one told me about the bleach about my dark hair needing to lift to lighten in order to get that blue no one told me that the mess of Kool-Aid would only run down my scalp my face my neck would stain me blue Blue is what you taste like he says still holding me on the twin bed in the glow of dawn my teenage curiosity has pushed me to ask What does my body taste like to you his fingers travel from neck to navel breath on my thigh and here in our sacred space he answers simply Blue you taste blue and I wonder if what he means is sad you taste sad taqʷšəblu the name is given to me when I am three to understand it my child brain has to break it apart taqʷšəblu talk as in talking as in to tell as in story sha as in the second syllable of my English name as in half of me blue as in the taste of me blue as in sad my grandmother was taqʷšəblu before me and now I am taqʷšəblu too

In December 1972 we play our first two American shows. Our landfall in the new world is not incredibly auspicious. We arrive to discover that our U.S. manager, Ed Goodgold, also manager of Woodstock heroes Sha Na Na, has booked us a show at Brandeis University near Boston, Massachusetts. At lunchtime. So our first show on American soil is an unceremonious, crashing disappointment. New England students are less keen on English rock bands than we’d assumed, and seem more interested in their studying or their sandwiches. This does not bode well for Genesis’ fortunes in the United States of America.

«Són temps durs, avui ningú parla de melodia ni d’emoció. Els que fem la cançó poètica d’autor de l’antiga escola melòdica, per viure i sobreviure —exposats com estem de cara a tothom, vulnerables a l’elogi i a la indiferència—, per salvar-nos hem de trobar l’enfocament nítid i poètic de la nostra veu. Si ho aconsegueixes, la veu es desprèn de la gravetat i flota per sobre les cordes vocals i la laringe. És quan t’hi reconeixes i et fa feliç cantar. L’esperit dirigeix el seu allà on vol. Es neix creador. Gravar gairebé sempre m’ha deixat un regust de frustració. Els meus discos, uns més que altres, no són com els havia imaginat, com els escoltava a dins del cap. Quan sortia de l’estudi, ho feia amb la dolorosa sensació que, el que havia fet, estava inacabat, que no havia arribat al final. La causa principal estava clara: el poc temps i els diners de què disposava. El temps, allà dins d’aquells espais automatitzats, s’ha de pagar, cada minut, cada segon, a un preu excessiu per l’època que vivim. Inconscientment, corria fet un mar de nervis; no em parava a escoltar ni a reflexionar el que acabava de gravar; no hi havia temps de corregir, pensava que encara hi havia moltes cançons a fer. Es gravava amb presses i es mesclava amb presses. «Les bones vibracions les has de crear tu», va dir algú. Però, com les pots crear quan el ressò del dring és més fort que la música? Per a la creació completa i sense fissures és necessari apartar-se del temps. En Ramon Godes, que ha fet grans discos amb Coyotes, Malevaje i en solitari, em deia que gravar havia acabat sent una tortura i que no tenia ganes de continuar fent discos. Per a mi també ho era, però jo sí que volia seguir enregistrant i publicant els meus àlbums. També m’incomodava el mètode de gravació. Fins i tot al principi, quan no tenia cap experiència, em semblava que la meva música s’havia de gravar en directe amb tots els músics tocant, junts, donant-hi temps, permetent que es desenvolupés i s’impregnés del sentiment que cadascú aporta, fins que surt la bona interpretació. La música, les cançons, per a mi són una forma de vida i de vegades, o potser sempre, una declaració de principis. La perfecció no entra en els meus objectius. El meu vocabulari té més a veure amb la màgia, l’aura de cada cançó, entregant-m’hi en cos i ànima. Així serà com la música vibrarà i farà vibrar. D’aquesta manera es va gravar el primer single de Primavera Negra. Vaig tenir la fortuna de caure en mans d’un productor que ho veia com jo. Va ser una gravació meravellosa, ràpida, plena de sensacions i sentiments que brollaven sense parar, emocionant-me i inspirant-me mentre tocava i cantava, que van quedar enregistrats en aquella cinta de dues polsades i en el vinil que, per molt que passin els anys, encara ho transmet com el primer dia. Molts dels discos que m’agraden són els que no estan fets amb productes elaborats, calculats i dissenyats en la cadena de producció en sèrie, allò que jo en dic la «mentalitat de producció». Amb La cançó de l’Udol havia començat a posar en pràctica el que m’havia dit tantes vegades, 'per què, si penses bé, no actuïs bé?'».