Sha Lin Quotes

Uzoq hayot yo‘lin o‘tdimu bosib, Olam hikmatini ayladim yakun. Kim - erk, hayot deb jang qilolsa har kun - Erku hayot uchun o'sha munosib.

...Durant les primeres setmanes de la guerra, tothom donava suport a Hamàs, fins i tot els opositors, fins i tot jo! Ens dèiem: «Israel i la pseudopau amb què ens infla el cap se’n poden anar al diable!». Després, les coses van canviar. La gent va començar a expressar el mateix alhora: «Ja n’hi ha prou, aquesta guerra ja ha durat massa, volem viure!». Vèiem bé que al món àrab se li’n fotia Gaza i feia una aliança contra el poder islamista —cosa que provocava en el seu favor una certa simpatia— però allò ja passava de taca d’oli. Vaig publicar al meu perfil de Facebook: «És hora que els dirigents de Hamàs prenguin una decisió. Si Israel està boig, no estem obligats a estar-ho nosaltres també. Ja no volem veure més les nostres famílies assassinades». Se’m va criticar tant per haver gosat escriure aquestes paraules! M’ho van retreure fins i tot alguns amics. «No sou més que uns mentiders», vaig respondre’ls, i jo no vull mentir. Estic a favor de la resistència, però també estic amb la gent i escric allò que els sento dir: ja no volen més guerra, necessiten poder respirar una altra vegada. La vostra filla fa tard, se us encongeix el cor perquè teniu el pressentiment que potser li ha passat alguna cosa. Quin progenitor no s’ha trobat mai en aquesta situació? Imagineu-vos ara que aquesta angoixa no s’atura mai, ni de nit ni de dia, durant cinquanta-un dies seguits. Heus aquí el que hem viscut, el cor colpit per l’espera, els fills en perill, la bomba a punt de caure’ls a sobre, Déu no ho vulgui, el míssil engegat per l’avió, l’obús, en aquest moment, en el següent, en no res, en qualsevol moment... Una treva curta? Creus que no durarà i la inquietud es duplica. El cor diu: «Ja està! Aquesta vegada ens morirem, ens ha arribat l’hora!». Era aquest, el missatge d’Israel: «Som capaços de destruir Gaza i ningú al món us vindrà a socórrer, ningú no ens aturarà, esteu a la nostra mercè». I, efectivament, el món sencer deixava fer. Qui donava suport a Gaza? Les opinions algeriana i egípcia —amb moderació—, l’opinió mundial —una mica—, l’ONU, les ONG, el Regne Unit... La manifestació de suport més gran va tenir lloc a Londres, no n’hi va haver cap al món àrab —i les de París van ser prohibides! Era veritat, per tant: els israelians tenien les mans totalment lliures. Alguns països àrabs es deien discretament a si mateixos que la desfeta de Hamàs seria la dels Germans Musulmans i que calia, per tant, deixar-lo enfonsar. A la inversa, alguns dins de Hamàs pensaven que la guerra inflaria de nou les veles dels Germans Musulmans i conduiria a la seva resurrecció. En els dos casos, era com si la gent que rebia les bombes no existís! Tenallats entre aquestes dues «opinions», corríem envers el nostre final. Jo, que vivia en aquest infern, estava farta de veure les bombes caure’ns sobre el cap tan simplement. Però quan els israelians maten una família sencera al bell mig d’una treva, jo, com tothom, tinc ganes de tornar-los els coets per dir-los: «La nostra sang no és tan barata com us penseu!». Els seus aviadors veuen cases des del cel i no s’imaginen que hi ha gent dormint a l’interior! La família del meu oncle només n’és un exemple. En aquesta situació, no pots raonar amb lògica, embogeixes! És insuportable veure civils innocents assassinats d’aquesta manera, i al darrer moment!...