“
El tremolor se'm va aturar de cop i el foc em va envair, amb més força que mai, però era una calor diferent, no abrasava.
Lluïa.
Tot el meu interior es va ensorrar […]. Tots els fills que em lligaven a la vida varen quedar fets bocins amb tisorades veloces, com si es tallessin els cordills que aguanten un munt de globus. Tot el que em definia —[…] la meva llar, el meu nom, el meu jo— es va desconnectar de mi en aquell instant, amb unes quantes tisorades, i va marxar volant cel enllà.
No m'havia quedat vagant. Ara un nou fil em lligava allà on era.
No un, sinó un milió. I no eren fils, sinó cables d'acer. Un milió de cables d'acer que m'unien a una sola cosa, al mateix centre de l'univers.
Ara ho podia veure, notava com l'univers girava al voltant d'aquell punt. Fins llavors mai n'havia vist la simetria, però ara em quedava ben clar.
Ja no era la gravetat de la Terra el que em lligava on estava…
…ara era [ella] […] qui em mantenia allà.
”
”