Lluni Quotes

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.

Un vincle de silenci i mirades els unica en les ombres d'aquella casa, al final d'un carrer oblidat, on es tenien cura l'un de l'altre, lluny del món.

Aquí el tenia. L'oceà de dolor, amb l'altra riba tan lluny a l'altre cantó de l'aigua bullent que no me la podia imaginar i, menys encara, veure-la.

Aquell llibre em va portar molt més lluny que qualsevol parell de sabates.

¿Qui recorda el dolor quan ja ha passat, per això? Tot el que en queda és una ombra; però més a la carn que no al pensament. El dolor deixa una marca, però massa fonda per veure-la. Lluny de la vista, lluny del pensament.

Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu.

L'atleta més fort no és el que arriba abans a la meta. Aquest és el més ràpid. El més fort és el que cada vegada que cau s'aixeca. El que, quan sent el dolor al costat, no s'atura. El que, quan veu la meta molt lluny, no abandona. Quan aquest corredor arriba a la meta, encara que arribi l'últim, és un guanyador. De vegades, encara que vulguis, no és a les teves mans ser el més ràpid perquè les teves cames no són tan llargues o els teus pulmons són més petits. Però sempre pots triar ser el més fort. Només depèn de tu, de la teva voluntat i del teu esforç.

I què em caldria fer? Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret, i, com una heura obscura que puja una paret, grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles, veient que m'han clavat a la terra les soles? No, senyor!, que un banquer m'estimi per pallasso llepaculs que dedica sonets? No!, passo, passo! Afalagar, adular les passes d’un ministre per si m'adreça un gest que no sigui sinistre? No senyor! Empassar-me per esmorzar un gripau? Tenir el ventre gastat d'arrossegar-me al cau? I la pell dels genolls de nit i dia bruta? Ordenar a l'espinada que doblegui la ruta? No, senyor! Ser una estora als peus d’un idiota? Agitar l'encenser davant d'una carota? No, senyor! O saltar de faldilla en faldilla? O ser un gran homenet enmig d'una quadrilla? Potser passar la mar amb madrigals per rem i a la vela sospirs de vella? No fotem! No, senyor! Potser anar fins a can Seyrecet fer-me editar els versos, a quin preu? No, Le Bret! O fer-me elegir Papa en els pobres concilis formats per uns imbècils que van destil·lant bilis? No, senyor! Treballar perquè aplaudeixin altres un sonet que hagi fet, en lloc d'escriure’n d’altres? Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes? O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes? Estar terroritzat com un que quasi es mor quan va veure el seu nom escrit al Mercure d'or? Calcular, esporuguit davant d'un anatema? Anar a fer una visita en comptes d’un poema? Relligar els aprovats o fer-me presentar? No, senyor! No, senyor!... Més m’estimo cantar, entrar, sortir, ballar, ser sol, sentir-me viure, mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure; anar amb el barret tort, contemplar l'univers, per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers! No tenir gens en compte la fama i la fortuna, poder, amb el pensament, enfilar-me a la lluna! No haver d'escriure un mot si de mi no ha sortit, i molt modestament poder-me dir: Petit, estigues satisfet de flors i fruits i fulles si és al teu jardí que en culls o bé n’esbulles! I si arriba el triomf, quan l'atzar ho ha dispost, no haver d'estar obligat a satisfer un impost, davant de mi mateix reconèixer-me els mèrits, no haver de pagar mai per uns favors pretèrits, i, encara que no sigui poderós el meu vol, que no arribi gens lluny, saber que hi he anat sol! Acte segon. Escena VIII.

Un professor de pintura molt amable que donava classe als nanos del gueto deia que pintar era una forma d'evadir-se molt lluny. Era un home culte i tan apassionat que ella mai no va gosar contradir-lo. Però, a ella, la pintura no la transportava a fora ni la feia pujar al tren d'altres vides, a diferència dels llibres. Ben al contrari, la pintura la catapultava cap endins de si mateixa. Pintar no era una via de sortida, sinó d'entrada. Per això els quadres que pintava a Terezín eren foscos, de traços rampelluts, cels carregats d'un gris dens i tenebrós, com si ja aleshores intuís que aquest cel interior es convertiria en l'únic que veurien quan els portessin a Auschwitz, un cel on els núvols són de cendra. Pintar va ser una manera de conversar amb si mateixa molts d'aquells vespres en què la vencia el desànim d'una joventut que encara no havia començat i que ja semblava haver conclòs.

Sí, com començo a pensar que és possible, mai arribo a tenir fills ni a escriure cap llibre, suposo que no deixaré res al món per ser recordada. I potser és millor així. Em fa pensar que, abans que preocupar-me i teoritzar sobre l'estat del planeta, cosa que no ajuda a ningú, hauria de posar les meves energies a viure i ser feliç. Quan intento imaginar-me com podria ser una vida feliç, la imatge que em ve al cap no ha canviat gaire des que era petita: una casa amb flors i arbres al voltant, amb riuet a la vora, i una habitació plena de llibres, i algú que m'estimi, res més. Només per tenir casa meva allà, i cuidar els meus pares quan es facin grans. Sense moure'm mai més, sense agafar cap avió, senzillament per viure tranquil·la i al final acabar enterrada en la terra. Per a què més serveix la vida? Però fins i tot això em sembla tan lluny de mi que és com un somni, completament aliè a la realitat.

Pensa en la vida que l’arrossega i la porta lluny, com un riu impetuós, indiferent als seus turments. La vida que segueix malgrat tot, malgrat absolutament tot. La vida, sempre, malgrat tot.

Posseït Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu. I ets tu que indecentment t’has estimat per mi fins al revolt: saciada de tu, ara t’excites, te me’n vas darrera d’un altre cos, i em refuses la pau. No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

I, Déu meu, segur que temps després ell la va trobar, lluny de les costes pàtries, sota un cel estrany, meridional, càlid, a la ciutat eterna i divinal, en l'esplendor d'un ball, mentre la música sonava alta, en un palazzo (ha de ser en un palazzo) inundat sota un mar de llums, en un balcó cobert de roses i de murtra on ella, en reconèixer-lo, es va treure la màscara, va xiuxiuejar «Soc lliure», es va posar a tremolar i se li va llançar als braços i, xisclant d'èxtasi, estrenyent-se l'un contra l'altra, en un batre d'ulls van oblidar el dolor, la separació, els patiments, la casa ombriva, el vell, el jardí fosc a la pàtria llunyana i el banc on ella, amb la passió d'un últim petó, havia aconseguit alliberar-se d'entre els braços d'ell, embalbits per un turment desesperat...

Crec que no és gaire lluny del que Weil volia trobar a la fàbrica, la possibilitat en forma d’autorització moral per donar testimoni, per poder parlar-ne. A mi em passa una cosa molt similar amb els amics, la família i les situacions que viuen: com pots parlar de la guerra, mantenint aquesta distància variable? No sé si estic legitimat per fer-ho, d’aquí, suposo, l’acumulació d’hores de voluntariat, la quantitat de documents que busco o la cerca en el record dels Monegres, com si hagués de menester tots aquests comprovants per tenir alguna cosa a dir, per poder fer creure al lector que el meu relat té alguna importància. Necessito tenir un tiquet, el comprovant de l’experiència. No tinc una síndrome de l’impostor, vés, l’acceptació que no es pot ser mai una altra cosa, que el que explico sempre tindrà una aproximació imperfecta. «Todo lo que tengo traigo», que deia la iaia María.

Avui les fades i les bruixes s'estimen Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen. Han canviat entre elles escombres i varetes. I amb cucurull de nit i tarot de poetes endevinen l'enllà, on les ombres s'animen. És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella. Han ofert al no-res foc de cera d'abella i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç. Davallen a la plaça en revessa processó, com la serp cargolada entorn de la pomera, i enceten una dansa, de punta i de taló. Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera, esbalaïda veig que vénen cap a mi i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Ens hem anat passant una mena de caixa d'ombres on encabir la caravana dels malsons, i l'hem volguda sempre a la vora del jaç, com qui, a la recerca desesperada d'una treva. desa les armes cada vespre i exorcitza els perills que li barren el pas a les portes de la son. Al matí, en llevar-te, li dius sempre: hola, mort, per procurar-te un nou respir, car, si li etzibem aparta't i vés-te'n lluny del meu davant, llavors s'aixeca un mur de fosca al fons de tots els corredors.

La ginecologia pertany al llenguatge de les dones, a certa clandestinitat i misteri que rodeja dolors i sagnats que els homes sempre s'han mirat de lluny.

No he pogut evitar llegir aquest llibre amb mirada feminista, i hi he trobat, en tot moment, les similituds amb la lluita llarga, lenta i irremeiable de les dones al llarg de la història, perquè, com totes les causes justes de llibertat, no tenen una sola manera d'assolir-les i, per descomptat, no són fàcils. Les dones hem hagut de renunciar molts cops a les nostres urgències per poder arribar més lluny i amb més convenciment. Vam lluitar pel sufragi universal i vam aconseguir que votessin abans els esclaus que nosaltres mateixes. Les nostres demandes han patit un doble silenci: el repressiu i el de gènere.

De voler saber-me lluny. Per tenir-me més a prop. De saber que sentir-me a casa no és més que haver après a habitar-me.

Tots els records que conservo de Gràcia son estranyables. Ara tot això és lluny, però pensar-hi, enmig d’una onada de nostàlgia, em fa bé; moltes vegades i en diverses cirumstàncies, aquests records m’havien estat un consol.

No cal gens que vinguin huracans o llampecs a partir-nos pel mig, soc lluny de veure les desgràcies com una oportunitat, odio el discurs Ara he après a valorar el que importa i visca l'hòstia que m'ha fet més fort. Però m'agrada haver topat amb la foto d'aquest arbre. No ho diries mai l'endemà del llamp, ni tampoc l'endemà no l'altre, però hi pot haver un després. Podràs tenir una vida. Fins i tot si només estàs mig viu, el després pot ser bonic.

Algunes de les que van arribar-hi i arriben encara al poder pertanyen a la classe dominant, així que la seva consciència de classe les situa en el privilegi. Això explica que moltes creguessin, erròniament, que si elles havien estat capaces d'arribar tan lluny com un home, volia dir que la lluita feminista ja no tenia sentit. Ella, la dona en minoria, la dona entre homes, la dona mimetitzada, era el clar exemple que es podia. Encara ara són molts els que fan aquesta regla de tres, però no és certa, precisament perquè la classe i totes les interseccionalitats del feminisme tenen molt de pes a l'hora d'arribar al poder. Se'n diu síndrome de l'abella reina, i la pateixen totes aquelles dones que basen el seu discurs obviant que la classe social i l'herència de la pobresa fa impossible que parlem d'igualtat d'oportunitats. És una fal·làcia del món modern, d'aquesta nova cultura que ens vol fer creure que, si ho vols, ho pots aconseguir; si lluites, te'n surts; si hi creus, els somnis es fan realitat. És la infantilització del sistema capitalista i patriarcal. Les abelles reines viuen en un entorn, com deia, benestant i privilegiat, i això els impedeix veure que elles hi són de manera excepcional i també gràcies a la seva posició socioeconòmica, la seva formació i el seu lloc al món. Però, fins i tot elles, que gaudeixen de tots aquests privilegis, encara estan discriminades si les comparem amb els homes que estan en les mateixes condicions que elles.

El senyor Linh evoca el dormitori, les dones burletes, els marits jugadors, els nens sorollosos. Se sorprèn enyorant-los, enyorant aquelles famílies que parlaven la seva llengua, encara que no se li adrecessin pràcticament mai. Però, com a mínim, encara vivia en la música de les paraules del seu país, en la seva bonica melopea aguda i nasal. Tot plegat és lluny. ¿Per quin motiu s'ha d'allunyar de tantes coses? ¿Per què el final de la seva vida no és res més que desaparició, mort, reclusió?