Fan Ho Quotes

We've searched our database for all the quotes and captions related to Fan Ho. Here they are! All 30 of them:

then things got even stranger. Mr. Brunner, who'd been out in front of the museum a minute before, wheeled his chair into the doorway of the gallery, holding a pen in his hand. "What ho, Percy!" he shouted, and tossed the pen through the air. Mrs. Dodds lunged at me. With a yelp, I dodged and felt talons slash the air next to my ear. I snatched the ballpoint pen out of the air, but when it hit my hand, it wasn't a pen anymore. It was a sword-Mr. Brunner's bronze sword, which he always used on tourement day. Mrs. Dodds spun toward me with a murderous look in her eyes. My knees were jelly. My hands were shaking so bad I almost dropped the sword. She snarled, "Die, honey!" And she flew straight at me. Absolute terror ran through my body. I did the only thing that came naturally:I swung the sword. The metal blade hit her shoulder and passed through her body as if she were made made of water. Hisss! Mrs. Dodds was a sand castle in a power fan. She exploded into yellow powder, vaporized on the spot, leaving nothing but the smell of sulfur and a dying screech and a chill of evil in the air, as if those two glowing red eyes were still watching me.
Rick Riordan
Ho jeg har visst alt faat Vaaren i mig, jeg bruker min Qvind som en gale, Fan steike mig, og æter langt bedre end på længe!(1912, brev til J.M. Køhler Olsen i Bergen)
Knut Hamsun (Selected Letters: 1898-1952 (Norvik Press Series a))
Els gossos no em mosseguen mai. Només ho fan els homes.
Truman Capote (Retrats)
that goes well, we will follow with discussions of Raving Fans, The Seven Habits of Highly Effective People, Gung Ho!; and The Road Less Traveled. All of these books can help us understand
Harry Paul (Fish!: A remarkable way to boost morale and improve results)
Tu. È la sola risposta che mi viene. Tu. Tuttavia, la parola non esce dalle mie labbra. In questo momento Mack è strano, quasi quanto la sua domanda. Sono solo nove giorni che ci conosciamo ed è diventato la mia più bella storia d’amore. Ho ventinove anni e un uomo che è con me da pochissimo è diventato la storia d’amore della mia vita. Ricado sul materasso respirando forte di fronte a questa constatazione, non so bene cosa pensarne. Non sono proprio un fan dei sentimenti, specie di quelli che hanno così tanta importanza
Amheliie (Road)
És tan bonica. No et canses mai de mirar-la. No t'amoïna gens si és més llesta que tu: saps que ho és. És divertida sense ser mesquina. L'estimo. Tinc molta sort d'estimar-la, Van Houten. En aquest món no pots triar si et fan mal, però sí que hi tens alguna cosa a dir en qui et fa mal. M'agrada el que he triat. Espero que a ella també. A mi també, Augustus. A mi també.
John Green (The Fault in Our Stars)
Jo era feliç, però feliç és una paraula adulta. No cal preguntar-li a un nen si és feliç, ja es veu. O ho són o no ho són. Els adults parlen de ser feliços perquè en general no ho són. Parlar-ne és com intentar atrapar el vent. És molt més fàcil deixar-lo que t’encalci. Quant a això, no estic d’acord amb els filòsofs. Parlen de coses apassionants però ho fan sense passió. No parleu mai de felicitat amb un filòsof.
Jeanette Winterson (The Passion)
«I tuoi fan mi hanno tirato del cibo!» Dusk indietreggiò, talmente sconvolto dallo schiaffo da non sapere che cosa fare o dire. «Ho cancellato il video,» farfugliò, non riuscendo nemmeno a guardare Lolly negli occhi. Lolly sbuffò, facendosi avanti. «E anche loro mi chiamano Lolly. Sembra quasi che io sia un gigolò. Non sono il tuo animaletto. Non puoi darmi un nome e poi dirlo ad altre persone. Non sai nemmeno come mi chiamo veramente!» urlò Lolly. Dusk non lo aveva mai visto così arrabbiato, e non aveva idea di come comportarsi. Sembrava che quella rabbia tormentasse Lolly da un po’, pronta a esplodere per bruciare Dusk di vergogna.«Mi dispiace di non averlo mai chiesto,» rispose Dusk. «Come ti chiami?» Com’era possibile che non lo avesse chiesto dopo tutto quel tempo? Era davvero un coglione. Lolly deglutì diverse volte, sbattendo le palpebre come se stesse valutando se Dusk meritasse di sapere la verità. «Abe.»
K.A. Merikan (Manic Pixie Dream Boy (The Underdogs, #1))
«Lolly non comprende il potere che il suo fascino ha sugli altri. Quando l’ho visto per la prima volta, ho avuto quasi la sensazione di essere travolto dagli arcobaleni di uno degli orsetti del cuore.» «Potresti ripeterlo?» chiese una giovane donna molto bella, prendendo il cellulare per fare un video. Dusk scoppiò a ridere e aprì la bocca quando Lolly lo imboccò con un cucchiaio di gelato. Sentire il suo peso sul grembo gli ricordò quando adorasse il contrasto tra il suo stile così adorabilmente colorato e i suoi lineamenti del tutto maschili. «Cosa?» chiese Dusk dopo aver mandato giù il gelato. «Che il carisma di Lolly mi ha sopraffatto? Che è l’unicorno che mi ha toccato con il suo corno, sebbene non fossi vergine?» Ridacchiò e stuzzicò Lolly con un pizzicotto. Lolly rise e spinse un altro cucchiaio di gelato contro il naso di Dusk. Era così freddo che fece una smorfia, ma poi Lolly si abbassò e lo leccò con la sua lingua calda. I fan si godettero tutta la dolcezza di quel momento
K.A. Merikan (Manic Pixie Dream Boy (The Underdogs, #1))
Jo em quedo assegut mentre tu i la Mai, sense dubtar-ho, us poseu en marxa, els braços us planen per damunt l'ossada rígida de la vostra mare. Faig l'única cosa que sé fer. M'arronso els genolls contra el pit i començo a comptar-li els dits dels peus, que estan lila. 1 2 3 4 5 1 2 3 4 5 1 2 3 4 5. Em gronxo amb els nombres mentre a tu les mans et floten damunt del cos, metòdiques com les infermeres quan fan la ronda. Malgrat el meu vocabulari, els meus llibres, el meu coneixement, m'estic replegat contra la paret de més enllà, desolat. Observo com dues filles cuiden algú dels seus amb una inèrcia idèntica a la gravetat. M'estic assegut amb totes les meves teories, les metàfores, les equacions, Shakespeare i Milton, Barthes, Du Fu i Homer, mestres de la mort que, al final, no em saben ensenyar a tocar els meus morts.
Ocean Vuong (On Earth We're Briefly Gorgeous)
Ningú no ens molesta. Cap a última hora, m'estiro amb el cap sobre el faldó d'en Peeta, fent una corona de flors mentre ell juga amb els meus cabells, amb l'excusa que està practicant nusos nous. Al cap d'una estona, les seves mans s'aturen. —Què? —pregunto. —M'agradaria poder congelar aquest moment, just ara, aquí, i viure'l per sempre —diu. Sovint aquesta mena de comentaris, les insinuacions sobre el seu immortal amor per mi, em fan sentir culpable i trista. Però em sento tan a gust i relaxada i sense preocupacions sobre el futur que no tindré mai, que deixo que em llisqui la paraula: —I tant. Puc sentir el somriure a la seva boca. —Ho permetries? —Ho permetria —dic. Els seus dits tornen cap als meus cabells i jo m'adormo, però ell m'aixeca perquè vegem la posta. És una espectacular resplendor groga i taronja darrere de la línia del cel del Capitoli. —He pensat que no t'ho voldries perdre —em diu. —Gràcies —dic. Perquè puc comptar amb els dits d'una mà el nombre de postes que em queden per veure, i no me'n vull perdre cap.
Suzanne Collins (Catching Fire (The Hunger Games, #2))
—A mi no em necessita ningú —assenyala, i ho diu sense autocompassió. […] M'adono que només hi ha una persona que en sortiria molt malparada i no remuntaria si en Peeta mor. Jo. —Jo sí —li dic—. Jo et necessito. Em mira aclaparat i sospira fondo com si hagués de començar una discussió. I no ho vull, no ho vull en absolut […]. Per això, abans que comenci a parlar li aturo els llavis amb un petó. Torno a notar aquella cosa. Allò que només he sentit una vegada. Va ser l'any passat a la cova, quan intentava que en Haymitch ens enviés menjar. Vaig fer milers de petons a en Peeta durant aquells Jocs i després. Però només hi va haver un petó que em va provocar alguna cosa molt dins meu. Només un que me'n fes desitjar més. Però la ferida que tenia al cap va començar a sagnar i ell em va fer estirar. Aquesta vegada no hi ha res, llevat de nosaltres mateixos, que ens pugui interrompre. I després d'uns intents per aconseguir parlar, en Peeta ja no hi insisteix més. Dins meu creix una onada d'escalfor, que s'estén pel pit cos avall, pels braços, les cames, cap a tots els racons del meu ésser. En comptes de sadollar-me, els petons tenen l'efecte contrari. Em fan voler-ne més. Em pensava que era tota una experta pel que fa a la fam, però aquesta és d'una mena absolutament nova.
Suzanne Collins (Catching Fire (The Hunger Games, #2))
Mi sentii diversa, abusivamente presente, senza i requisiti per urlare qualcosa anch’io, per restare dentro quei vapori e quegli odori che mi facevano venire in mente, adesso, odori e vapori emanati dal corpo di Antonio, dal suo fiato, quando ci stringevamo agli stagni. Ero stata troppo miserabile, troppo schiacciata dall’obbligo di eccellere nello studio. Al cinema c’ero andata poco o niente. Non avevo mai comprato dischi, come mi sarebbe piaciuto. Non ero diventata fan di cantanti, non ero corsa ai concerti, non avevo collezionato autografi, non mi ero mai ubriacata, il poco sesso che avevo consumato l’avevo fatto a disagio, tra sotterfugi, impaurita. Quelle ragazze invece, chi più chi meno, dovevano essere cresciute con maggiore agio, e all’attuale muta di pelle erano arrivate più preparate di me, forse sentivano la loro presenza in quel luogo, in quel clima, non come un deragliamento, ma come una scelta giusta e urgente. Ora che ho qualche soldo, pensai, ora che chissà quanti ne guadagnerò, posso recuperare qualcuna delle cose perdute. O forse no, ero ormai troppo colta, troppo ignorante, troppo controllata, troppo abituata a raffreddare la vita immagazzinando idee e dati, troppo vicina al matrimonio e alla sistemazione definitiva, insomma troppo ottusamente compiuta dentro un ordine che lì pareva tramontato. Quell’ultimo pensiero mi spaventò. Via subito da questo posto, mi dissi, ogni gesto o parola è uno sfregio alla fatica che ho fatto. Invece scivolai dentro l’aula affollata.
Elena Ferrante (Those Who Leave and Those Who Stay (Neapolitan Novels, #3))
Sempre que he pensat en la mort d'aquell home, […] l'he imaginat com vas dir tu, que se li van trencar totes les cordes de dins. Però hi ha mil maneres de mirar-s'ho: potser es trenquen les cordes, o potser s'enfonsa el nostre vaixell, o potser som herba, i les arrels són tan interdependents que ningú no es mor mentre encara hi hagi algú viu. El que dic és que, de metàfores, en tenim tantes com vulguem. Però s'ha de vigilar la que es tria, perquè és important. Si tries les cordes, llavors conceps un món en què et pots trencar sense que et puguin arreglar. Si tries l'herba, insinues que tots estem connectats fins a l'infinit, que podem utilitzar aquest sistema d'arrels no només per entendre'ns els uns als altres, sinó també per convertir-nos en l'altre. […] Les cordes fan que el dolor sembli més fatídic del que és, diria. No som tan fràgils com ens podrien fer entendre les cordes. I també m'agrada l'herba. L'herba m'ha portat fins a tu, m'ha ajudat a imaginar-te com una persona real. Però no som diferents brots de la mateixa planta. Jo no puc ser tu. Tu no pots ser jo. Es pot imaginar prou bé una altra persona, però mai a la perfecció, oi? Potser és més com deies abans, tots estem esquerdats. Tots comencem sent un vaixell hermètic, un compartiment estanc. I passen coses; la gent ens deixa, o no ens estima, o no ens entén, o no els entenem nosaltres, i ens perdem i ens decebem i ens ferim mútuament. I el vaixell es comença a esquerdar per molts llocs. I, és clar, un cop s'esquerda el vaixell, el final esdevé inevitable. […] Però hi ha tot un lapse de temps entre que es comencen a obrir les esquerdes fins que finalment ens trenquem. I és només durant aquest temps que ens podem veure, perquè nosaltres ens veiem a través de les esquerdes i veiem l'interior dels altres a través de les seves esquerdes. Quan ens hem vist cara a cara? No ha estat fins que tu m'has vist a través de les meves esquerdes i jo t'he vist a través de les teves. Abans, només miràvem idees d'un i altre […]. Però un cop el vaixell s'esquerda, la llum hi pot entrar. La llum en pot sortir.
John Green (Paper Towns)
M'adono que la proximitat de la muntanya m'impacienta. Els boscos i les pedres fan que em senti viva, increïblement corpòria, amb el cap integrat al cos i els pensaments vessats a dins, arribant vermells de sang a cada cavitat i a cada esponja, tornant-se crits. Tota jo soc instint sense tamís, com les daines o els senglars. La carn em crida i m'aquissa a fer-m'ho amb algú altre.
Eva Baltasar (Mamut)
I need actual X-Ultra vests, not schematics and spec sheets.” “More than one?” “A statistically significant sample would be best. Like a hundred.” “Why so many?” “Target practice.” Her eyes widened. “Let me make sure I have this straight. You want to blow holes in one hundred bulletproof army vests.” “That’s correct.” “Where do you plan to do that?” He looked at her. “I’ll ask Norm,” Kenzie said. “If it’s not too much trouble. What if he tells you no?” Kenzie shook her head. “He’s ex-army.” “Should have known. He never shaved again,” Linc said. “Shut up. He’s a ZZ Top fan. Be glad he won’t mind. He might ask you not to be too conspicuous about it. There’s a smaller range off to the side. You haven’t seen it.” “If he has the right targets, I can pay him,” Linc offered. “You should see what’s in the basement. Everything from paper thugs to wooden dummies. I’ll borrow a gun from Norm. I want to get this done and over with.” Kenzie was military all the way, but he hadn’t noticed her having much interest in hardware. “Mind telling me why you’re so gung-ho?” “Because sooner or later I’m going to be the one to tell Christine that Frank Branigan died. And I don’t want her to think I had a chance to help find out why and did zip.” “Okay. I understand. But I’m the one who has to get the vests. You can’t do that. They know who you are.” She conceded the point with a nod. “How are you going to get in?” she wanted to know. “Right through the front gate.” Kenzie shot him a curious look. “Let me guess. You aren’t going to explain how you’re going to do that because you would have to reveal your secret identity.” He chuckled at her reply. “You’re not that far off.” “Thought so,” she said with satisfaction. “And,” he went on, sobering, “there is one more thing I have to do.” “Let’s hear it.” “Mike Warren and I noticed that a lot of lines are starting to converge on SKC. While I’m inside, I want to take video.” “Of what?” “More like who. As in everyone I can get on microcam.” “How micro is it?” “About as big as a button.” He rose and stretched, rubbing his back. “Which is good. I may not be able to carry anything ever again.” “Tough workout?” she teased. “Let’s just say I had more fun watching yours.
Janet Dailey (Honor (Bannon Brothers, #2))
The Blind Men and the Elephant9 It was six men of Indostan To learning much inclined, Who went to see the Elephant (Though all of them were blind), That each by observation Might satisfy his mind. The First approached the Elephant, And happening to fall Against his broad and sturdy side, At once began to bawl: “God bless me! but the Elephant Is very like a wall!” The Second, feeling of the tusk Cried, “Ho! what have we here, So very round and smooth and sharp? To me `tis mighty clear This wonder of an Elephant Is very like a spear!” The Third approached the animal, And happening to take The squirming trunk within his hands, Thus boldly up he spake: “I see,” quoth he, “the Elephant Is very like a snake!” The Fourth reached out an eager hand, And felt about the knee: “What most this wondrous beast is like Is mighty plain,” quoth he; “’Tis clear enough the Elephant Is very like a tree!” The Fifth, who chanced to touch the ear, Said: “E’en the blindest man Can tell what this resembles most; Deny the fact who can, This marvel of an Elephant Is very like a fan!” The Sixth no sooner had begun About the beast to grope, Than, seizing on the swinging tail That fell within his scope. “I see,” quoth he, “the Elephant Is very like a rope!” And so these men of Indostan Disputed loud and long, Each in his own opinion Exceeding stiff and strong, Though each was partly in the right, And all were in the wrong! Moral So oft in theologic wars, The disputants, I ween, Rail on in utter ignorance Of what each other mean, And prate about an Elephant Not one of them has seen!
Douglas N. Graham (The 80/10/10 Diet: Balancing Your Health, Your Weight, and Your Life, One Luscious Bite at a Time)
You know the mother of monsters?" "Echidna," Samantha said in a low voice. "I met her child. Chimera." Oh ho… Crwys glanced at Levi who looked very impressed. This was unexpected. "You met Chimera? Here in this world?" "I had to fight against him. Ran into his little fan club in Macon, Georgia.
Phaedra Weldon (Dragon Fire (The Eldritch Files #0.5))
Top Reasons to Go to Vietnam There's just no dearth of things to do in Vietnam and you can be rest assured that your Vietnam getaways will not have a single dull moment. Vietnam tours are another name of enjoyable and excitement. There are lots of tour operators that conduct interesting Vietnam tours and journeys through a number of Vietnam bundle trip. Holidaying in Vietnam is fantastic undoubtedly for sightseeing in Vietnam. The country is dotted with numerous well-known tourist websites in Vietnam. Amongst many places of interest in Vietnam astounding natural charm, tranquil villages, serene lakes, old pagodas, gorgeous lakes especially allure the travel freaks. Even the history fans like to discover the popular traveler destinations. Hanoi, Ho Chi Minh City, Hue, Hoi An are significant cities of Vietnam that are frequented by visitors. Sightseeing tours in Vietnam take the travelers to various places of historic, spiritual significance and Vietnam Culture Trip. Fantastic architecture of the citadels, royal tombs, temples and palaces is marvelous site. Dien Bien Phu, C? Loa citadel, Hoa Lo prison, Ho Chi Minh mausoleum and Ba Dinh square and Quang Tri are not to be missed out on while exploring in Vietnam. Things to do in Vietnam give a broad variety of options. Some locations like Hoi Chin Minh City and Hanoi are finest locations to have trendy clothes and actual antique pieces. People also like to have Vietnam War- Army watches and military clothes as momentums of the nation. Entertainment in Vietnam has numerous alternatives. Night life of Vietnam is pulsating and the celebration enthusiasts are thrilled by the revitalizing nightlife here. Vietnam tourist guide will assist you know more about nightlife in Vietnam. Pool, Nightclubs, bars, clubs are an usual website below. Even in the far-flung and remote mountainous areas like Sapa, Karaoke bars are popular amongst the different nightspots of Vietnam. There are numerous bars and clubs in Ho Chin Minh City, vietnam tours, the most popular ones among them being Apocalypse Now, Q Bar, Underground Bar and Grill and Carmen Bar. Nha Trang too offers a selection of choices with regards to bars and bars. With these options, you certainly wouldn't need to stress over things to do in Vietnam after dusk sets in. There's just no dearth of things to do in Vietnam and you can be rest assured that your Vietnam trips will not have a single dull moment. There are many trip operators that conduct remarkable Vietnam tours and moves through a number of vietnam holiday packages. Holidaying in Vietnam is terrific certainly for sightseeing in Vietnam. Touring tours in Vietnam take the travelers to various places of historical, spiritual significance and Vietnam Culture Trip. Vietnam traveler guide will help you know more about night life in Vietnam.
Vietnam
Vos la presento: la tristesa se t’assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l’orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. La tristesa no et deixa viure amb normalitat ni que sigui impostada. La tristesa pesa. T’aixafa el pit. Vesteixes una manta mullada. I el cos te tremola sempre una mica, d’una manera gairebé imperceptible però constant, fins i tot quan dorms. [...] No, a la tristesa no li has d’entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots los espais de la casa, com un més de la família o com a un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d’estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. Vestida d’un greu blavíssim, d’un blau gravíssim, i viu en un silenci brutal. La tristesa et deprimeix la llengua com ho fan els metges amb l’abaixallengües, amb una absoluta indiferència. Però sabeu què: a la tristesa se l’ha d’examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no la sabéssem reconèixer.
Maria Climent (Gina)
No, a la tristesa no li has d'entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots los espais de la casa, com un més de la família o com a un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d'estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. Vestida d'un greu blavíssim, d'un blau gravíssim, i viu en un silenci brutal. La tristesa et deprimeix la llengua com ho fan els metges amb l'abaixallengües, amb una absoluta indiferència. Però sabeu què: a la tristesa se l'ha d'examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no la sabéssim reconèixer.
Maria Climent (Gina)
Ens fan pensar que la felicitat és un destí; o un imperatiu. El que no és felicitat és malaltia, això ens fan pensar. No obstant això, la felicitat no fa més que deixar víctimes col·laterals. "Hores després de pujar l'última foto a Instagram, la influencer se suïcida". Sistema neoliberal i felicitat, Mr. Wonderful, els comerços de regals, les reunions on t'obliguen a semblar feliç i a enumerar tots els teus mèrits. Jo no soc feliç, el contrari ens semblaria immoral. No es pot ser feliç en un món que no ho és.
Bel Olid (Suite Toc. Vida, art, obsessió)
En comptes d'arguments, empren mordasses: posen mordasses als seus contradictors. Ells no són els primers a fer-ho, no hi seran els últims, per desgràcia. Fan callar. Això és més fàcil i més segur que no pas discutir i refutar. Saben que no tenen raó, i per tant, no volen embrancar-se en raons, en raonaments. Només se senten tranquils quan han reduït els altres a silenci, Si fos per vigilar la malícia tèrbola o la protesta sense justificació, no triarien aquest mitjà: una mentida, en última instància, no costa gens de desmentir, i els clamors banals es desinflen al cap de cinc minuts. No és per això. Temen unes altres coses. I la solució consisteix a tancar les boques propenses a insolentar-se. Enmig d'aquest mutisme, encara, la veu d'ells fa més efecte; sembla créixer en autoritat. Monologuen, adoctrinen, prediquen, auguren. I la multitud es converteix en auditori forçós de la seva constant perorata. No tothom és capaç de tapar-se les orelles. A la llarga, certament, ningú no en fa cas; però sempre s'hi filtra alguna cosa, hi penetra, contamina. Els altres callen, emmordassats o no. Perquè la por de la mordassa és també una forma de mordassa. Hi ha, en l'aire, gairebé visible, molta còlera reprimida. Les paraules no dites, els crits ofegats, es trasmuden en ira. Com que ells ho saben, arriben a la conclusió que han fet ben fet: «Sort de la mordassa!», pensen. Potser s'equivoquen; potser no. No se sap mai. Mentrestant...
Joan Fuster (Antologia de Joan Fuster)
L’escriptura pot fer aquesta màgia: portar el més particular fins a aquella puresa, aquella alçada, que el fan universal, un patrimoni de tots. L’especificitat dels mots, dels girs, únics per a cada idioma, certament és important; però el llenguatge serveix per explicar històries, i són aquestes les que ens marquen el caràcter, i algun cop ens pareixen de nou. Els relats, per a qui no ho sabia, són també un territori al qual la persona pot pertànyer.
Michela Murgia (Accabadora)
Cada vegada que entro en un restaurant nigerià amb un home, el cambrer dóna la benvinguda a l'home i fa veure que no em veu. Els cambrers són producte d'una societat que els ha ensenyat que els homes són més importants que les dones, i sé que no ho fan amb mala intenció, però és diferent saber una cosa amb l'intel·lecte que sentir-la a nivell emocional. Cada vegada que em passen per alt, em sento invisible. M'enfado. I em vénen ganes de dir-los que sóc igual d'humana que l'home i que mereixo que em saludin.
Chimamanda Ngozi Adichie (We Should All Be Feminists)
Tornem a Solnit: «De vegades, una persona inspira un moviment, o ho fan les seves paraules dècades més tard; de vegades unes quantes persones apassionades canvien el món; de vegades comencen un moviment de masses i són milions els qui canvien el món; de vegades aquests milions se senten empesos per la mateixa indignació o els mateixos ideals, i ens arriba el canvi com un canvi de temps. Totes aquestes transformacions tenen en comú que comencen amb la indignació, amb l'esperança. L'esperança és una aposta. […] L'esperança exigeix acció; l'acció és impossible sense esperança». És a dir: l'esperança és la història de la incertesa, d'acceptar el risc que implica no saber què passarà després. I justament per això és molt més exigent que la desesperança i d'alguna manera fa més por. El canvi social, cultural o polític no té ni forma ni calendari predictibles. No existeixen fulls d'instruccions ni manuals d'ús. Cal ser molt valent per fer el primer pas, igual que per aguantar el ritme, malgrat les adversitats que de ben segur trobaràs a l'inici del camí, incloent-hi aquelles que venen de l'anomenat «foc amic».
Raül Romeva i Rueda (Esperança i Llibertat)
Algunes de les que van arribar-hi i arriben encara al poder pertanyen a la classe dominant, així que la seva consciència de classe les situa en el privilegi. Això explica que moltes creguessin, erròniament, que si elles havien estat capaces d'arribar tan lluny com un home, volia dir que la lluita feminista ja no tenia sentit. Ella, la dona en minoria, la dona entre homes, la dona mimetitzada, era el clar exemple que es podia. Encara ara són molts els que fan aquesta regla de tres, però no és certa, precisament perquè la classe i totes les interseccionalitats del feminisme tenen molt de pes a l'hora d'arribar al poder. Se'n diu síndrome de l'abella reina, i la pateixen totes aquelles dones que basen el seu discurs obviant que la classe social i l'herència de la pobresa fa impossible que parlem d'igualtat d'oportunitats. És una fal·làcia del món modern, d'aquesta nova cultura que ens vol fer creure que, si ho vols, ho pots aconseguir; si lluites, te'n surts; si hi creus, els somnis es fan realitat. És la infantilització del sistema capitalista i patriarcal. Les abelles reines viuen en un entorn, com deia, benestant i privilegiat, i això els impedeix veure que elles hi són de manera excepcional i també gràcies a la seva posició socioeconòmica, la seva formació i el seu lloc al món. Però, fins i tot elles, que gaudeixen de tots aquests privilegis, encara estan discriminades si les comparem amb els homes que estan en les mateixes condicions que elles.
Jenn Díaz (Dona i poder)
It was an ecological protest against air pollution, which in 1969 was at its worst, when acid rain burned our eyes to tears. I handed out bags of roofing nails to five friends and we all got to work. At first, we sprinkled them in the middle of the side streets when there was no traffic. I made sure that at least some of these nails stood upright, their wide heads on the cobblestones. We fanned out through the neighborhood, picking up new bags of nails that I had stashed at strategic locations. And finally, when it got dark, I threw handful after handful of nails across Canal Street in between traffic lights, and watched what happened. Cars ran over the nails, driving for only a few blocks before their tires went flat. In the Holland Tunnel, there were dozens of cars with flat tires, and dozens more backed up outside. Hundreds of disabled vehicles fanned out across SoHo and beyond. In the midst of the confusion, I approached a police officer and asked, “Excuse me, what is happening?” “A nut is nailing the streets,” said the cop. My performance piece was a brilliant success, I thought, falling into bed on the Bowery, aching with exhaustion. I was too angry, too selfish to think of the chaos and suffering I had caused, the lack of real benefit to anyone.
John Giorno (Great Demon Kings: A Memoir of Poetry, Sex, Art, Death, and Enlightenment)
Our film had also received rave reviews and many “pull quotes” that could be used for marketing. Nick Digilio of WGN Radio, who also happened to be a longtime Phantasm fan, gave us a sensational quote in which he called Bubba Ho-tep “an important piece of American cinema.” And in David Hunter’s review of our film in the Hollywood Reporter, he celebrated our star’s work by writing, “Bruce Campbell in a performance for the ages.” It all looked quite promising, and then Shultz mentioned just one more item—we would need some money to launch this endeavor. The roughed-up budget for this independent Bubba Ho-tep theatrical release came in at about a hundred and thirty thousand dollars. Yikes! But Dave Shultz firmly believed that if luck was with us, we could easily gross multiples of that number and actually turn a profit. For me it was an extremely tough decision. I had made a huge investment from my savings to pay for the production costs of Bubba Ho-tep. My dad in loyal fashion had also kicked in a chunk of change. With his background in financial planning he had always taught me that the best investments are when you invest in yourself and the principles you believe in.
Don Coscarelli (True Indie: Life and Death in Filmmaking)
Ara corre, ara no et moguis. És la lliçó de la sargantana. Per a tots els escriptors. Sigui quina sigui la criatura supervivent que observeu, gairebé sempre veureu el mateix. Salta, corre, es queda immòbil. Gràcies a la capacitat de fer un moviment ràpid com un pestanyeig, un esclafit com de fuet, desaparèixer com fum, ser-hi i de cop no ser-hi…, la vida bull a la terra. I quan la vida no s'escapa corrent com un coet, juga a fer d'estàtua amb la mateixa intenció. El colibrí, posem per cas: ara hi és, ara ja no hi és. De la mateixa manera que un pensament apareix i s'esfuma amb un parpelleig, també ho fan una boira d'estiu, una escurada de gola còsmica, la caiguda d'una fulla. I només queda… un murmuri.
Ray Bradbury