“
Quan marxa de casa vestida així, a trenc
de dia, em sento l'esclau predilecte a qui confien l'anella carregada de claus. Em fa un petó incert, ni curt ni llarg, un petó on ella ja no hi és, i tanca la porta de cop, poderosa com mai. Llavors és quan m'adono que alguna cosa viva s'asseu dins meu, de fet s'arrepapa i xiula mentre contempla el cel que baixa a poc a poc, com si ballés. Em sorprèn, aquesta manca de culpabilitat on conflueixen l'amor, que sempre empeny enfora, i la tiba cap endins. L'amor no se'n va amb la Samsa, però tampoc és amb mi, pertany al voler. I estimar-la és justament això, voler que hi sigui amb cada fibra de teixit i de pensament, des del moll de cadascun dels ossos. Voler-ho amb tots els exèrcits. Amb fam, amb febre, amb desesperació.
”
”